Arran de la publicació del meu llibre Amnistia i Llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Rosa dels Vents, 2023), sorgeix aquest article, publicat al núm. 8 de la revista digital del Memorial Democràtic: Temps i espais de memòria. Hi abordo els inicis de l’Assemblea de Catalunya i els canvis culturals que van afavorir la fi del franquisme.

L’Assemblea de Catalunya es va fundar el 7 de novembre del 1971 en una parròquia, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, de la qual era rector Josep Maria Juncà, un mossèn que abans havia estat rector de la parròquia de Sant Sebastià, al barri de Verdum, compromès amb la immigració. La detenció dels 113 (95 homes i 18 dones) del 28 d’octubre del 1973 es va produir també en una església, el rector de la qual, Antoni Torner Claramunt, era un d’aquells 462 catalans que van ser vigilats pel franquisme, les fitxes dels quals va reproduir la revista Sàpiens. Els 67 de l’Assemblea a Sabadell van ser detinguts el 8 de setembre del 1974 a les Escolàpies de Sabadell, al carrer de Sant Josep, 21. Aquestes parròquies, entre moltes d’altres, esdevingueren vertaders santuaris antifranquistes. Cada vegada eren més amplis els sectors de l’Església catòlica que es posicionaven a favor de l’oposició democràtica. A més, el 3 de desembre del 1971 fou nomenat arquebisbe de Barcelona Narcís Jubany, en substitució del protestat Marcelo González Martín, que havia estat objecte de blasme general i contra el qual havia anat dirigida la sorollosa campanya “Volem bisbes catalans”, de ressò internacional. A l’article “L’església catalana, els 113 i la lluita per les llibertats polítiques”, publicat a Treball (27/11/1973), l’òrgan clandestí del PSUC, l’autor subratllava el paper dels capellans i de part de la jerarquia catòlica en la lluita contra el franquisme, a més de comprometre’s a treballar conjuntament amb els cristians progressistes: “La radicalització de les posicions antirègim de l’Església de Catalunya són en part un reflex de la crescuda del descontentament entre àmplies capes de la societat catalana, inclusivament de la burgesia, però són sobretot conseqüència i part integrant de la crisi a la qual arriben les relacions Església-Estat, de la qual les darreres setmanes han estat episodis principals l’inici dels contactes Vaticà-Govern amb vista a la revisió del Concordat, els incidents ocorreguts a vàries ciutats d’Espanya per la situació existent a la presó ‘concordatòria’ [sic] de Zamora i les tensions derivades de la irrupció de la política a l’església barcelonina de Santa Maria Mitjancera per tal de detenir els 113.” La parròquia de Santa Maria Mitjancera de totes les Gràcies s’alça al núm. 198- 200 del carrer d’Entença de Barcelona. La façana actual és molt diferent de la que lluïa el 1973, com tampoc no s’havia inaugurat el columbari-memorial que va ser beneït el 25 de novembre del 2018. L’actual capella del Santíssim es va edificar en part dels terrenys de l’antiga Escola Parroquial de Maria Mitjancera, l’any 2000. Era una parròquia de l’esquerra de l’Eixample, instaurada el 1936, mentre que el temple es va construir entre el maig del 1943 i el novembre del 1944, quan va ser beneït. Està situada molt a prop de la presó Model. Tal com explico al llibre Amnistia i Llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Penguin – Rosa dels Vents, 2023), davant per davant d’aquella església hi vivia amb la seva àvia un militant de l’organització comunista Bandera Roja, Jorge Casanovas, que havia adoptat com a nom de guerra Julio, en homenatge a Julio Cortázar. El 28 d’octubre, una cèl·lula de les joventuts d’aquell partit maoista tenia previst celebrar una de les habituals reunions clandestines. Ben d’hora del matí, els convocats van acudir a la cita, sense notar res d’anormal. No tenien notícia que a la vorera del davant, a l’església de Santa Maria Mitjancera, el rector, Antoni Torner, havia autoritzat la celebració d’una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Mossèn Torner s’havia ordenat sacerdot el 6 de juny del 1936 i, durant la guerra, en la clandestinitat, va exercir una gran activitat pastoral a Barcelona, a Sant Pere de Ribes i també a la plana de Vic. Després va estar vinculat a l’HOAC i a l’escoltisme. Mentre els militants de BR ja estaven enredats en les seves discussions sobre la “revolució”, els convocats per l’Assemblea anaven entrant a l’església, barrejats amb els feligresos que acudien a la missa de les deu del matí. Abans d’entrar havien hagut de passar pels anomenats “controls de seguretat”, on calia comprovar que hi hagués una persona que brandava un llibre blanc, cosa que donava llum verda al convocat. Aquell matí es preveia que s’aplegarien unes cent cinquanta persones. Carles Quingles, un home alt i esprimatxat que era membre del Comitè Central del PSUC, estava molt bregat en les tasques de protegir les reunions clandestines multitudinàries. Va disposar, com havia fet altres vegades, un servei de vigilància exterior, i en una taula a l’entrada de la sala on s’havia de fer la reunió va instal·lar-hi dues ràdios per controlar l’emissora de la Brigada Politicosocial (BPS) que connectava amb els cotxes patrulla. D’entrada, no semblava que passés res. Els reunits al pis del davant tampoc no havien tingut la sensació que ningú els estigués controlant. Però la policia estava alerta. El dia anterior, algunes dotacions de la BPS s’havien personat en diverses parròquies i convents de la ciutat sense èxit. Sabien que alguna cosa havia de passar, però no quan passaria. Al cap de poca estona de començar la reunió, el servei de seguretat va detectar, per mitjà de la ràdio que tenien sincronitzada amb l’emissora de la policia, que els havien descobert. Els militants de Bandera Roja reunits al pis del davant van observar esporuguits com els jeeps dels grisos anaven prenent posicions, tallaven el carrer i acordonaven l’església. Van tancar-se al pis, arraulits a les cadires i butaques del menjador. Es pensaven que tot aquell muntatge era per detenir-los, si bé trobaven exagerat un desplegament policial de proporcions tan grans. Però de seguida van adonar-se que la policia no els buscava a ells, sinó que posava tota l’atenció a l’església. Certament, els grisos i els agents de la BPS es disposaven a entrar a l’església. El destacament policíac estava format per la 1a Companyia de la 41 Bandera Mòbil de la Policia Armada, dirigit pel comandant José María Martínez Viñado, i homes del grup tercer de la Sisena Brigada Regional d’Investigació Social, amb els seus caps al davant, els comissaris Julián Gil Mesas i Genuino Nicolás Navales García. Era clar que la policia aquesta vegada apuntava millor que no pas la nit anterior. La seva informació devia ser més fiable. Primer van intentar accedir al recinte per una porta lateral, que conduïa directament a les escales que pujaven al primer pis de la parròquia, on se celebrava la reunió. No van aconseguir-ho, perquè estava tancada i ben travada. Alguns dels assistents encara recorden els cops de la policia contra aquella porta que se’ls resistia. Mentrestant, els agents no es decidien a entrar a l’església per la porta principal. Fer-ho significava vulnerar el Concordat entre l’Església i l’Estat de 19 d’octubre de 1953, que prohibia a les autoritats civils entrar als locals eclesials, ja fossin una església o bé dependències parroquials, sense un permís exprés.

Alguns dels assistents encara recorden els cops de la policia contra aquella porta que se’ls resistia. Mentrestant, els agents no es decidien a entrar a l’església per la porta principal. Fer-ho significava vulnerar el Concordat entre l’Església i l’Estat de 19 d’octubre de 1953, que prohibia a les autoritats civils entrar als locals eclesials.

Abans que la policia fes cas omís del requeriment de mossèn Torner de respectar aquell lloc sagrat, un grup força nodrit dels que eren a la reunió havia pogut accedir a la nau central de l’església. Uns s’acomodaren entre els feligresos, d’altres s’amagaren a la sagristia o als confessionaris o fins i tot rere les pesants cortines de vellut. No eren gaires, una trentena, perquè tan bon punt els grisos van accedir a l’església, van blocar a punta de pistola la porta per on baixaven els reunits. Entretant, la majoria va quedar atrapada al primer pis: “Un dels fets més humiliants —va explicar Pere Portabella en la commemoració de la detenció el 2005— és que ens van fer estar dempeus, quiets, amb les mans al clatell” mentre va durar l’operatiu, que va ser llarg. Alguns dels assistents, com ara Miquel Sellarès, en aquell moment representant del grup de Jordi Pujol a l’Assemblea, i Octavi Pellissa, un estudiant del PSUC, van intentar fugir pel terrat, però van ser detinguts per dos agents de la secreta que semblaven dos joves antifranquistes i a qui Sellarès animava a fugir amb ells. La missa es va acabar, perquè, malgrat tot, mossèn Torner va continuar la litúrgia, segurament per protegir les persones que havien pogut barrejar-se entre els feligresos. Però els de la secreta ja havien anat “caçant” els personatges més coneguts, entre ells l’advocat Josep Solé Barberà. Es calcula que entre trenta o quaranta dels assistents a la reunió van poder esquivar la detenció massiva, entre els quals gent tan coneguda com Josep Benet, però també l’editor Carles Jordi Guardiola, Segimon Serralonga, Núria Silvestre, Ramon Perelló, Blanca Serra i jo mateix. Gemma Caballer resumeix molt bé al seu llibre La lluita per la llibertat (Ara Llibres, 2007) les peripècies que vaig haver de fer per fugir: “Quan s’havia donat l’avís d’alarma, l’Agustí havia fugit del primer pis i s’havia assegut al costat d’una senyora que havia anat a missa amb els seus fills. En acabar la missa es va aixecar, va caminar al costat d’ella passant entremig de la policia, que continuava fent detencions dins l’església, i va aconseguir sortir a l’exterior. Van caminar plegats una estona i quan van arribar a la cantonada se’n va acomiadar i va sortir corrent esperitat cap a casa del seu pare, Joan Colomines, per explicar-li el que havia succeït.” En realitat, vaig anar a peu des de l’avinguda de la Infanta Carlota, que és com s’anomenava l’actual avinguda de Josep Tarradellas, fins a un pis de la Vall d’Hebron, a casa d’Anna Esmerats, la segona dona del meu pare, Joan Colomines i Puig. Va ser un trajecte llarg i trist. Després vaig acudir al despatx de l’advocat Josep Andreu Abelló, a Gran Via – passeig de Gràcia, on Josep Benet ja havia començat a coordinar els advocats que defensarien els detinguts i des d’on es preparava la informació que s’havia de difondre a la premsa estrangera. També va ser des d’aquell despatx del polític d’ERC que es van iniciar les gestions amb els col·legis professionals als quals pertanyien molts dels detinguts per demanar-los solidaritat. La detenció dels 113 va ser possible per una operació policial que es va nodrir dels informadors infiltrats en les organitzacions d’oposició, pel seguiment de persones concretes i pels telèfons que la policia tenia intervinguts. El periodista Xavier Vinader, que havia d’assistir a la reunió, però que va arribar-hi tard, i per això no va arribar a entrar a l’església, explica que a “la reunió dels 113 jo hi anava com a representant del sector universitari. El que passava és que a les cites, com que eren escalonades, hi va haver alguna detenció i alguns no havíem arribat, i ens vam quedar fora del cercle”. Els detinguts van ser traslladats a la Prefectura de Policia de Via Laietana. Els calabossos no eren prou grans per encabir tanta gent, i per això, com indica Ramon Majó, “mentre anava arribant més gent [a la prefectura], van emmanillar-me a un radiador del passadís de tal forma que no podia estar ni dret ni assegut, sinó molt incòmodament ajupit. Va haver-hi gent que s’hi va passar hores així, però a mi com que vaig ser dels primers a arribar, em van portar molt aviat a un despatx per interrogar-me”. Entre els detinguts es passava la consigna que tothom mantingués la coartada que la reunió era per discutir l’encíclica papal Pacem in terris. No tothom es va cenyir a aquesta versió. Com es pot comprovar en les fitxes policials que va publicar la revista Sàpiens en una pàgina web, ningú no va delatar ningú, més enllà que alguns detinguts van embolicar-se amb justificacions enrevessades i poc clares sobre per què havien acudit a la cita i sobre si aquella era una reunió de l’Assemblea de Catalunya o no. No és cert, com s’ha escrit alguna vegada amb maledicència sectària, que uns quants detinguts van proporcionar informació rellevant o que alguna persona en concret delatés altres detinguts. No obstant això, a la prefectura de Via Laietana no tothom va ser ben tractat. Els deixebles del comissari Antonio Juan Creix, que en aquella època ja no estava destinat a Barcelona, continuaven torturant com havien fet sistemàticament als anys quaranta per combatre els maquis rural i urbà, o als anys cinquanta per doblegar els comunistes o els nacionalistes, i, més endavant, els etarres. L’octubre del 1973, l’agent de la BPS Vicente Peña Álvarez, especialitzat en la lluita contra els grups nacionalistes i separatistes, tot i que aquesta vegada va abraçar-ho tot, no va tenir manies per maltractar o torturar directament alguns dels detinguts. Per les seves mans hi van passar Jordi Carbonell, Lluís Maria Xirinacs, Miquel Sellarès, Vicenç Galiana, els germans Joan Ramon i Lluís Colomines, Consol Maqueda, Assumpció Sallés, Saturnino Bernal, Pere Portabella, Joan Parpal, Joan Josep Armet i Josep Aiza, entre d’altres. Ramon Majó, que també va ser colpejat durant l’interrogatori a Via Laietana, explica com va anar el seu interrogatori: “Tal qual es veu a les pel·lícules, hi havia un ‘poli’ bo i un ‘poli’ dolent. Primer amb més o menys tranquil·litat em van preguntar de què anava la reunió, qui l’havia convocat, quanta gent coneixia dels presents i coses d’aquest tipus. Les meves respostes, consignades prèviament amb tothom per respondre en cas detenció eren simples i clares: era una reunió convocada per cristians de base per reflexionar sobre la famosa encíclica del Papa Joan XXIII, Pacem in terris. Jo vivia a Manresa i no coneixia a ningú dels que hi havia a la sala, etc., etc. Les meves respostes no els van agradar, és clar. I el ‘poli’ dolent es va posar de seguida visiblement nerviós i em va deixar anar la primera hòstia. Nova tanda de les mateixes preguntes i nova tanda de les mateixes respostes. Aleshores les hòsties es van convertir en cops de puny als costats i a la boca de l’estómac que em van fer agenollar doblant-me sobre mi mateix. […] La comèdia va repetir-se tres o quatre vegades, amb les corresponents tandes de cops de puny ben repartits per tot el cos. Per més que es repetissin i cada vegada fossin més durs i forts, jo sentia que per aquell camí no em traurien res. Home, si arribaven a convertir els cops en una tortura sàdica i lenta, potser no pensaria igual. De moment, cada hòstia que rebia em reafirmava més en la meva decisió de no donar-los la satisfacció de fer productiu el seu treball.” Té raó Majó quan especula que davant la feinada d’interrogar tanta gent i intentar extreure’ls informació, calia seleccionar a qui s’havia de colpejar o, directament, torturar. Tot i els maltractaments i les vexacions, els detinguts van arribar a improvisar xerrades per entretenir-se, o per fer passar la por. L’escriptor Joan Creixell, que assistia a la reunió com a membre del col·lectiu periodístic Avui – Servei d’Informació Català, va dissertar sobre els ovnis; el pescador de Vilanova Josep Aiza va parlar de la seva feina a la mar; el músic Carles Santos va parlar de la figura de Pau Casals. La detenció dels 113, tal com assenyalà Portabella amb molt d’encert, “va generar un corrent de simpatia i de coneixement. Va ser com atorgar a l’Assemblea la seva majoria d’edat”. La importància de l’Assemblea com a organisme unitari de l’oposició fins i tot era percebuda pel cònsol dels EUA (del 1970 al 1974) a Barcelona, Robert W. Zimmermann, que el 23 de novembre del 1973 va trametre un airgram al Departament d’Estat amb el títol següent: 113 Oppositionist Arrested in Barcelona at the Second Meeting of the Assembly of the Comisión Coordinadora Fuerzas Políticas de Cataluña. El report no afinava del tot, especialment perquè confonia la Coordinadora de partits amb l’Assemblea de Catalunya, però, també, perquè aquella reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea era la novena i no pas la segona. Els errors que conté l’informe demostren que el consolat estatunidenc tenia una informació parcial sobre com s’organitzava l’Assemblea de Catalunya. Es demostra quan el cònsol remarca que a la llista de detinguts no hi havia personalitats importants de l’oposició, llevat del monjo de Montserrat Ricard Lobo, els advocats Josep Solé Barberà (de qui destaca que hagués estat defensor en el procés de Burgos), Enric Leira i el matrimoni Albert Fina i Montserrat Avilés, tots ells militants del PSUC. També destaca la detenció d’Agustí de Semir (un “advocat socialista”, escriu); del realitzador de cinema Pere Portabella; de l’economista Xavier Folch, que després seria editor, i del músic Carles Santos, que per al cònsol era metge.

La importància de l’Assemblea com a organisme unitari de l’oposició fins i tot era percebuda pel cònsol dels EUA (del 1970 al 1974) a Barcelona, Robert W. Zimmermann, que el 23 de novembre del 1973 va trametre un airgram al Departament d’Estat amb el títol següent: 113 Oppositionist Arrested in Barcelona at the Second Meeting of the Assembly of the Comisión Coordinadora Fuerzas Políticas de Cataluña

Tot i això, el mateix Zimmermann assenyala que és complicat determinar l’orientació política i ideològica dels detinguts, menys en el cas dels membres del PSUC, que en els fons és el que més preocupava el govern dels EUA. És curiosa la classificació que en fa, que atribueix a la informació donada per policia espanyola. Escriu que a la reunió hi havia onze militants del PSUC, catorze marxistes, divuit socialistes, trenta-vuit “Catalan extremists”, vint-i-set “anti-regime without specific classification” i cinc persones sense filiació concreta. Exagera quan observa que a la reunió fundacional de l’Assemblea, la del 7 de novembre del 1971, hi havia diversos militants de partits monàrquics i del PSOE. L’únic partit monàrquic que es va integrar a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques va ser el Partit Carlí, que va fer-ho el 1974, i que en aquell moment ja havia abraçat els postulats del socialisme autogestionari defensats pel seu pretendent, Carles Hug de Borbó-Parma. La Federació Catalana del PSOE era irrellevant, aleshores. També s’aventura a especificar que l’Organització Comunista Bandera Roja (BR) no participava en la reunió. En aquella època, BR vivia una gran crisi, que es resoldria amb l’escissió de finals del 1974, protagonitzada per Jordi Solé Tura, Alfons Carlos Comín i Jordi Borja, entre molts d’altres. El debat intern va acabar en la integració al PSUC d’un nombrós grup de militants i quadres que els que es van quedar a BR anomenaven despectivament “banderes blanques”. Així doncs, tal vegada BR no era present oficialment a la reunió, encara que José María Vidal Villa, que n’era un dels grans dirigents, fos un dels detinguts. Per al cònsol, el professor Vidal era un socialista i, per tant, no el tenia ben ubicat. El segon ministre d’Universitat de Pedro Sánchez, Joan Subirats, si bé assistia a la reunió en representació dels comitès de curs, llavors era un destacat dirigent universitari de BR, en l’òrbita de Solé Tura. A Subirats, que va compartir cel·la amb l’estudiant del PSUC Marcel Cirera i Josep-Lluís Carod-Rovira del PSAN, se’l classifica com un element “antirègim”. Núria Silvestre, que va ser una de les persones que va escapolir-se de la detenció, era una de les dirigents de BR del front d’ensenyament, a més de la companya de Ferran Fullà. L’informe del cònsol Zimmermann, de vuit pàgines, també esmenta la manifestació del diumenge 11 de novembre a Vic, que va expandir-se a Granollers i a l’Ametlla del Vallès arran de l’ocupació policial de la ciutat dels sants, i les detencions policials a diverses poblacions, com ara Malgrat, Mataró, Arenys, Tordera i Calella. La conclusió a la qual arriba el cònsol és que cal prestar atenció a les accions de la Comissió Coordinadora, que, atesa la seva confusió, cal pensar que s’està referint a l’Assemblea de Catalunya. També conclou que la detenció dels 113 debilitarà l’oposició, i apaivagarà les mobilitzacions obreres i estudiantils. És evident que a partir d’aquell moment l’activitat de l’Assemblea de Catalunya estaria molt més controlada per la policia del que ho havia estat abans, com va quedar demostrat amb una nova detenció massiva el 8 de setembre del 1974, la dels 67 de Sabadell, que la policia va interceptar inclús abans de començar la reunió. La capacitat de convocatòria de l’Assemblea es demostraria més endavant, amb les manifestacions multitudinàries del 1976 i el 1977. Els detinguts van passar a disposició judicial el dia 30 d’octubre i se’ls retirà la documentació.

La nostra detenció —afirmaven— ha desvetllat una resposta popular molt ampla i ha demostrat que l’Assemblea de Catalunya no és un grup format per unes persones o unes altres, sinó que la formen la gran majoria dels sectors democràtics de Catalunya. L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer.

A mig matí del dia 31 d’octubre, van ser traslladats en diverses furgonetes policials al jutjat de guàrdia, el número 12, presidit per Andrés de Castro. Hi havia força gent esperant-los a la vorera del davant, unes cinc-centes persones, que els reberen amb crits d’ànim i contra el règim. Quan els 113 van entrar a la presó, a la Model i a la Trinitat, ja hi estaven tancats els presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, Santi Soler i Amigó, Xavier Garriga i Paituví i Maria A. Fernández Mateos. No eren els únics presos catalans. Als penals de Sòria, Segòvia, Linares, Palència i Jaén n’hi havia molts més. I a la presó Model, quan ja no hi quedava cap dels detinguts de l’Assemblea, amb els quals no havia tingut contacte, el 2 de març del 1974 va ser-hi executat Puig Antich pel mètode del garrot vil. Aquell assassinat i les oneroses multes als detinguts de l’Assemblea de Catalunya i les fiances, també abundants, demostren que l’aparell repressiu del franquisme no va afluixar mai. Ni tan sols quan agonitzava. Així i tot, l’oposició catalana al franquisme se sentia forta, malgrat la repressió, i els 113 van manifestar-ho mitjançant un comunicat fet públic pel 7 de novembre, amb motiu del segon aniversari de la constitució de l’Assemblea: “La nostra detenció — afirmaven— ha desvetllat una resposta popular molt ampla i ha demostrat que l’Assemblea de Catalunya no és un grup format per unes persones o unes altres, sinó que la formen la gran majoria dels sectors democràtics de Catalunya. L’Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer”. Certament, l’Assemblea de Catalunya no podia ser tancada a la presó, com quedaria demostrat amb les mobilitzacions cada vegada més massives dels anys següents. A més, el canvi cultural experimentat per la societat catalana també hi ajudava. Les assemblees democràtiques locals van vincular-se a la lluita als barris i pobles per assolir millores socials i un habitatge digne, i a les lluites obreres per aconseguir millors condicions de treball. L’Assemblea va vincular sempre les reivindicacions polítiques amb l’exigència de la prosperitat social i econòmica de Catalunya. Per derrotar el franquisme, o si més no per enfrontar-s’hi amb unes mínimes condicions, calia lligar la lluita de les associacions de veïns i dels sindicats clandestins a l’acció política unitària de les assemblees sorgides arreu del país. Els crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” havien d’anar acompanyats de les reivindicacions pròpies de cada lloc. Aquest va ser l’èxit de l’Assemblea. La detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya va convertir-se en una victòria de l’oposició democràtica. Una acció policial que hauria pogut tenir com a efecte la desarticulació de l’oposició en realitat va popularitzar una instància realment unitària de l’oposició al franquisme que havia trigat trenta-dos anys a constituir-se. A partir d’aquell moment es van constituir més assemblees locals que mai. Malgrat l’atemptat del 20 de desembre, que va posar fi a la vida de l’almirall Luis Carrero Blanco i va endarrerir la posada en llibertat dels detinguts, finalment els 113 van anar sortint de la presó amb fortes multes i altes fiances. Ramon Majó va ser el darrer que va sortir de la Model, el mes de gener del 1974.