Des de l’escó 33

El president Carles Puigdemont va retornar a Catalunya el dijous 8, tal com va dir que faria si es convocava un debat d’investidura, fos el seu o el d’un altre candidat. A les 9 del matí d’un dia d’estiu de molta calor, Puigdemont va aparèixer al carrer de Trafalgar, des del passatge de Sant Benet. Va ser un moment espectacular que em va fer recordar un altre moment igualment sublim: l’Onze de setembre de 1971. Els ho explico abans de passar a comentar els fets relacionats amb el retorn presidencial i la investidura.

L’Onze de setembre de 1971 un grup d’activistes del Front Nacional de Catalunya de debò (no el d’ara, que està dominat per xenòfobs) va col·locar en un balcó de l’antic Hotel Duval —situat al final del carrer de Trafalgar, a tocar de l’Arc de Triomf— un altaveu connectat a un magnetòfon. Aquella tarda, aprofitant la convocatòria d’una manifestació clandestina, durant uns minuts des d’aquell altaveu es van llançar proclames patriòtiques alternades amb Els Segadors. La policia va trigar molt a entendre què passava, fins que va irrompre en l’habitació i va desmuntar la paradeta sense poder fer cap detenció perquè les persones que havien preparat l’acció (entre elles un germà meu) havien desaparegut de l’hotel molt abans. Les accions polítiques tenen això, són actes que busquen un fi. En aquest cas, d’agitació antifranquista. Sempre hi haurà qui creurà que aquell acte no va servir de res. Si tots els catalans haguéssim pensat així i Franco no s’hagués mort al llit, la dictadura encara estaria vigent.

El retorn del president Carles Puigdemont també té el mateix significat polític que tenia l’acció antifranquista. Va donar una dimensió política al seu retorn que qui millor va entendre va ser el conseller de l’Interior d’Esquerra Republicana, el senyor Joan Ignasi Elena. De fet, el va copsar tan bé, que en la roda de premsa de l’endemà per explicar la seva decisió —perquè la decisió va ser política i va prendre-la ell— de fer un desplegament desproporcionat que va posar en ridícul el cos de Mossos, va intentar desprestigiar el president Carles Puigdemont. Ell i tot l’establishment de la nova coalició governamental, que per desgràcia inclou Esquerra, volien que el president es lliurés a la justícia com han fet altres exiliats. I ell sempre ha dit que no estava disposat a fer-ho. Que en tot cas, l’haurien de capturar. La dignitat d’un president de la Generalitat també es defensa així. O és que els republicans no recorden què va fer Lluís Companys el 1940? Podia haver fugit, però va considerar que no ho havia de fer, per raons personals, però també polítiques.

Comprenc que els partits que han emprès un camí diferent no els agradés el que va passar arran de l’entrada i sortida del president Puigdemont de Catalunya. A nosaltres tampoc, francament. Per començar perquè el problema no és Puigdemont, que hauria hagut de poder exercir els seus drets com a diputat si els jutges del Tribunal Suprem no estiguessin prevaricant en negar-se a aplicar-li la llei d’amnistia. Si Puigdemont hagués pogut entrar al Parlament com un diputat lliure, el conseller Elena no hauria pres una decisió que, com va quedar demostrat, vista la bilis esbravada a la roda de premsa, va ser una rebequeria i una manera de voler escarmentar Puigdemont per acontentar els poders de l’Estat. La decisió d’activar l’operatiu Gàbia només correspon a l’autoritat governativa (Elena), no a l’autoritat policial (Ferrer). I s’ha d’aplicar per principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat i no pas per quedar bé amb el Tribunal Suprem. El que està clar és que el departament d’Interior no va poder complir l’ordre judicial i Elena i Pere Ferrer es van enfadar. Van actuar amb les vísceres i no amb el cap, que és el que caldria esperar de servidors públics. Ho vaig veure jo mateix a l’hemicicle, quan Elena va engegar a dida Albert Batet. Un comportament impropi i poc cortès en una jornada en la qual el candidat a la presidència es va afartar de demanar respecte. En tot això els Mossos no hi pinten res, perquè compleixen ordres. No és decisió dels Mossos utilitzar gas pebre, cosa que no van fer ni per aturar els manifestants d’Urquinaona, la decisió surt del mòbil del conseller.

Tornem a l’acció del dia del retorn del president Puigdemont. Si el diputat de Junts+ hagués pogut accedir al parlament i pronunciar el seu discurs (que estava escrit i imprès per poder-ho fer), tampoc no s’hauria deixat detenir a posteriori. Hauria desaparegut, si no hi hagués hagut la proliferació de policies que hi havia també dins del Parlament, en una de les anades al lavabo, tan freqüents en una sessió tan llarga. Llavors, segurament, el ridícul dels responsables polítics hauria estat més evident i la ràbia encara més enverinada.

És legítim que un dirigent polític prengui les seves decisions. Els dirigents actuals d’Esquerra (que són provisionals i només tenen el suport del 50% del partit) han pres la seva: investir un president unionista sense donar marge a cap altra alternativa. Salvador Illa va repetir diverses vegades que feia vuit setmanes que negociaven en secret. Calculin vostès si fa temps que Esquerra tenia presa la decisió. Pertoca als republicans intentar convèncer-nos de la virtut d’una opció com aquesta. Vaig escoltar atentament els arguments del seu portaveu, el diputat Josep Maria Jové, que tota l’estona mirava al cel, amb una mirada mística i perduda, i no em van convèncer gens. Va distorsionar tant la realitat, que suposo que no sabia on mirar. Per començar, atribuir a Esquerra el viratge independentista d’Artur Mas (encara que no va esmentar-lo) és força pretensiós. Crec, i sé de què parlo, que hi van tenir més a veure la Casa Gran del Catalanisme i Mariano Rajoy que no pas ells. La segona és afirmar, sense ruboritzar-se, que Junts va provocar la ruptura del Govern després que Aragonès destituís el vicepresident Jordi Puigneró, contravenint els pactes de coalició. És tenir molta barra i molt poc sentit crític. El que ha matat Pere Aragonès —i ha portat Esquerra a patir una crisi de grans proporcions— és la seva supèrbia política. Les lloances a la seva gestió per part dels dos partits que l’han fet caure, els socialistes i els comuns, tenien un no sé què de macabre. El mandat d’Aragonès no passarà pas a la història. I si hi passa serà per indicar que amb ell es va acabar la majoria independentista.

Si Esquerra vol que es respecti la seva decisió, també ha de respectar la dels altres. Junts és un partit que va néixer fa quatre anys i ara mateix té un Grup Parlamentari amb almenys deu independents, i tots ells tenen un líder que es diu Carles Puigdemont. El passat està bé, però no defineix ni condiciona el present. Aquesta és la realitat, encara que tant Esquerra, com el PSC, els Comuns i inclús la CUP voldrien que Junts+ reproduís les maneres de fer i les opcions d’altres temps, quan era molt fàcil parlar de sociovergència. Junts+ és un grup central, però radicalment independentista, que no està disposat a deixar-se entabanar. Els explico una anècdota, perquè m’entenguin què vull dir. Un cop proclamat Salvador Illa com a president de la Generalitat, tots els diputats i diputades de Junts+ vam posar-nos dempeus per demostrar respecte al president elegit per una majoria parlamentària i que ho és de tots, però no el vam aplaudir, perquè fer-ho hauria significat una mostra d’assentiment i d’alegria. Saben què van fer els diputats d’Esquerra? Fins que no es van adonar del que havíem fet nosaltres, estaven asseguts sense aplaudir. Quan se’n va adonar, de seguida es van aixecar.

L’anècdota em serveix per explicar-los que es pot convocar una concentració al matí per demostrar que no estàs disposat a claudicar i a la tarda actuar com s’ha d’actuar en un Parlament: institucionalment. Una cosa no treu l’altra. Junts+ no és un aliat del PSOE, per exemple. Només hi té signats uns acords circumstancials, que tenen com a objectiu resoldre el conflicte per vies pacífiques, però sense perdre-hi bous i esquelles. No pretenen catalanitzar Espanya ni convertir-la en un Estat federal. Míriam Nogueras i els altres sis diputats fan prou d’intentar aturar la deriva autoritària i les ximpleries woke de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz.

El “Ja soc aquí” del president Carles Puigdemont ratifica el que ha proclamat els darrers temps: que l’etapa de l’exili s’ha acabat, encara que hi hagi persones, com el mateix president, l’eurodiputat Toni Comín i el diputat Lluís Puig, que estiguin obligades a viure-hi. Però la política ha de retornar a Catalunya. Per això es va fer l’esforç, diria que el sacrifici, de pactar amb el PSOE una llei d’amnistia que els jutges, amb la indolència del govern espanyol, es neguen a aplicar. Aquest és el problema i no pas si Carles Puigdemont és més o menys hàbil per esquivar la persecució policial. Sense els set anys d’exili no hi hauria hagut amnistia. El govern espanyol s’hauria plantat en els indults, que és la solució que volia Pedro Sánchez que acceptés Puigdemont. El president a l’exili no ha volgut mai passar per aquesta via, perquè per aplicar-la primer l’havien de detenir, després jutjar, condemnar i tot seguit indultar.

L’amnistiaran tard o d’hora sense que mai l’hagin jutjat. És una mena de paradoxa, però serà així. Espanya, i suposo que uns quants polítics catalans, haurien volgut que el dia de la investidura del president del 155 Catalunya fos una bassa d’oli. No ho és ni ho serà mentre els efectes repressius de l’1-O continuïn vius, els jutges i els unionistes es resisteixin a eliminar la repressió i no es permeti que Puigdemont retorni com un home lliure a Catalunya. Ell no es rendirà, i buscarà la manera de reprendre accions efectives i reals per aconseguir la independència. Ni Puigdemont ni Junts+ estan disposats a tornar als temps en què ser independentista volia dir somiar amb la independència i no fer res per aconseguir-la. Pura retòrica autocomplaent. Ara el camí de la represa no serà fàcil, perquè cal refer moltes estructures malmeses i, també, en primer lloc, cal que Junts es converteixi de veritat en el partit obert, transversal, de lluita i de govern que molta gent desitja. La generositat és la virtut del bon polític. En especial, dels carismàtics.