Des de l’escó 33

Aparentment, Salvador Illa presideix un govern estable. Els que n’exalten la bona gestió, de moment es precipiten, perquè no ha fet res que justifiqui qualificar-lo així. Si mirem enrere i consultem el seu currículum, no és per llançar coets.

L’actual president de la Generalitat és llicenciat en filosofia i viu professionalment de la política des que tenia vint-i-nou anys. Primer va ser batlle del seu poble, la Roca del Vallès, fins al 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia, per l’exagerat sobrecost d’aquella obra. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). El 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC i Pedro Sánchez va nomenar-lo ministre de Sanitat, tot i que no tenia cap qualificació per a ocupar el càrrec. L’herència que va deixar està tenyida per la corrupció dels personatges tipus Koldo i companyia. El fiasco en la gestió del ministeri també va quedar provat quan va haver de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019.

Els socialistes no són tan bons gestors com es diu. Després del desastre del govern en solitari de Pere Aragonès, qualsevol cosa pot semblar bona. No oblidem, però, que José Montilla va estar a punt de provocar la fallida de la Generalitat. Manel Nadal, membre de la saga gironina que sempre sura, és ara el nou secretari de Mobilitat i Infraestructures del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, si bé del 2003 al 2010 ja va ocupar aquest mateix càrrec en l’antic Departament de Política territorial i obres públiques que dirigia el seu germà, i, ves, no va resoldre res de res.

Però bé, no ens avancem als esdeveniments, malgrat que el nepotisme que s’ha pogut veure en alguns nomenaments ha estat escandalós i que els pactes de sotamà amb els seus aliats apuntin maneres de fer que espanten. El que és evident és que el govern Illa amaga grans fragilitats. De moment, el que hem constatat és que a Barcelona no vota el mateix que a Madrid. Un exemple: el mes de maig d’enguany, el PSC va tombar, conjuntament amb Junts, el decret del Govern Aragonès dels lloguers de temporada, i a Madrid, en canvi, va votar a favor de la tramitació d’una llei de lloguers que contenia els mateixos errors. Aquesta és la conseqüència de ser un partit que no és sobirà i depèn d’un altre, el PSOE. Junts va votar el mateix a Barcelona i a Madrid.

La coalició dels socialistes amb els comuns i els republicans recolza en un equilibri inestable, amb dinàmiques que posen en dubte la sostenibilitat de l’executiu. Els comuns, que teòricament haurien de ser un soci fonamental per a la governabilitat, han demostrat tenir un pes polític gairebé irrellevant, amb una representació parlamentària modesta. De fet, la paupèrrima situació dels d’Ada Colau és tanta que ha arribat fins al punt que el PSC ha hagut de finançar dos assessors parlamentaris per a aquest partit, una pràctica de la qual s’ha qüestionat la seva legalitat. Aquest fet posa en relleu la dependència del Govern respecte d’un aliat tan dèbil que és una pura crossa.

S’està acabant un cicle que va començar quan un dia Esquerra es va creure que podria menjar-se els experimentats socialistes.

El partit republicà, en canvi, viu una guerra civil bestial, que no és ideològica ni es confronta sobre l’acció política, sinó que és la lluita descarnada per decidir qui té el poder intern. Segons sembla, només Alfred Bosch representa un plantejament diferent. Els partits que castren la pluralitat interna i es barallen per eliminar un sector, sempre acaben malament. Això ja ho va viure el PSUC i pot reviure-ho qualsevol altre partit que intenti excloure o esclafar un sector de la seva militància. Els republicans, tot i no formar part oficialment del Govern, es mantenen en els càrrecs secundaris, cosa que permet al PSC mantenir-hi una coalició informal. Aquesta estratègia evita deixar ERC completament fora de joc, alhora que impedeix que el partit republicà pugui créixer a costa del PSC. S’està acabant un cicle que va començar quan un dia Esquerra es va creure que podria menjar-se els experimentats socialistes.

A pesar que el PSC té la legitimitat electoral i parlamentària per governar, això no vol dir que representi una majoria real. Entendre això és important, perquè tenir la legitimitat per governar no significa necessàriament tenir el suport de la majoria social o representar totes les sensibilitats del país. El partit socialista ha aconseguit bastir una investidura d’Illa perquè la fragilitat dels seus socis, unida al sectarisme, i la seva pròpia necessitat de mantenir el poder van oferir-li una possibilitat que Junts per Catalunya, el primer partit de l’oposició, no va aconseguir pel canvi estratègic dels republicans. ERC va passar de criticar el pacte de Junts a la Diputació de Barcelona amb els socialistes, que és una institució de gestió local, a donar el govern de la nació a un polític que va defensar la intervenció de l’autogovern amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i va combatre a cor què vols l’independentisme.

El PSC forma part, doncs, d’una altra aliança que, encara que no sigui explícita en termes formals, és de gran abast. Des de l’inici del procés sobiranista, els socialistes han mantingut connexions amb organitzacions cíviques del nacionalisme espanyol a Catalunya, compartides amb Vox i el PP. O no és significatiu que l’actual secretari del Govern provingui de Societat Civil Catalana? Illa fa escarafalls al Parlament per desmarcar-se de l’extrema dreta independentista, però no en fa cap quan est tracta de fer-se fotos amb els amics de la rojigualda. Aquesta connexió amb el bloc espanyolista i la dreta radical espanyola, tot i que han intentat camuflar-la apel·lant a la defensa de la “l’Espanya constitucional”, és sovint més central que el suposat discurs progressista dels socialistes. Els vells socialistes han de fer mans i mànigues per justificar la pèrdua de l’ànima catalanista d’un PSC que a cada bugada ha anat perdent un llençol.

Junts per Catalunya, es perfila com l’única esperança a la qual poden agafar-se els independentistes.

La premsa del règim del 78 difon la idea que Illa representa la “normalització” perquè el seu plantejament, a diferència del de Puigdemont que només es va dedicar a alimentar el secessionisme, és treure el màxim partit a la maquinària de la Generalitat i que Catalunya funcioni. Quan el PSC diu que “Catalunya ha tornat”, el que realment vol dir és que cal espanyolitzar-la perquè un bon gruix de catalans deixin de reclamar la independència o, simplement, el dret a l’autodeterminació. Un exemple recent d’aquesta dinàmica es va donar en un acte públic a Catalunya, en el qual el president de la Generalitat va emprar el castellà davant la presència de Pedro Sánchez, contravenint així els acords establerts amb Esquerra Republicana sobre l’ús del català en actes institucionals. Aquest gest, justificat per la presència del president espanyol, planteja un interrogant que hauria de ser fàcil respondre: si Sánchez pot entendre el català a les Corts espanyoles, no hi ha cap raó per la qual no pugui entendre’l a Catalunya. El PSC té un problema amb el català, que és l’idioma que realment està en perill a Catalunya. Caldria aplaudir la creació del Departament de Política Lingüística si disposés de pressupost propi i no un esqueix del 2% del pressupost del Departament de Cultura. Deixant de banda que les polítiques lingüístiques no haurien de dependre mai de Cultura, si, a més, no dotes la conselleria d’un pressupost autònom és que simplement és un consell assessor del president. Elabora informes i poca cosa més.

Amb un panorama tan complex i amb un govern tan dèbil, sobresurt l’única alternativa política real, Junts per Catalunya, que es perfila com l’esperança a la qual poden agafar-se els independentistes. El partit liderat per Carles Puigdemont ha estat capaç de sobreviure a les crisis internes, moltes vegades falses i deutores de les lluites de poder, i ara es reorganitza sota l’auguri de nous lideratges. Junts no només vol esdevenir el referent de l’independentisme, sinó que també aspira a recollir el bo i millor del catalanisme polític, integrant una diversitat ideològica que el converteix en un partit que representa totes les sensibilitats del país. Junts és un partit nacional, un front patriòtic, que és hereu del mandat de l’1 d’octubre de 2017, i per tant manté un compromís amb el moviment independentista que ajudarà a reconstruir. Aquesta identitat és irrenunciable. Tant és quin sigui l’origen polític d’abans dels afiliats de Junts i dels seus càrrecs públics, perquè el nexe d’unió, la marca de fàbrica, és voler representar l’independentisme catalanista. Tanmateix, Junts també està obligat a ampliar la seva base social amb polítiques que siguin una alternativa, basada en el sentit comú i una clara idea de progrés, al puritanisme de l’esquerra woke, que impedeix parlar de res, i al nacionalpopulisme, que ofereix solucions fàcils i xenòfobes a qüestions complexes.

La diversitat interna de Junts, a més de ser una riquesa, li dona una capacitat única de construir ponts entre sectors socials que, fins ara, havien quedat alienats del procés polític. Junts és, doncs, l’oposició de debò al socialisme espanyolista i, per això, és crucial que sàpiga triar les seves batalles. A l’oposició només hi fa fred si no es treballa. El mantra de la coalició que dona suport a la investidura d’Illa serà, sens dubte, intentar identificar Junts amb la dreta cavernícola per deslegitimar-ne l’alternativa independentista i de progrés. Però aquesta narrativa ignora un fet fonamental: Junts no renunciarà mai a defensar els interessos de les classes populars i mitjanes de Catalunya. Aquestes classes són, per exemple, les que pateixen de manera més severa la doble pressió fiscal que es deriva, d’una banda, de l’espoli fiscal a què està sotmesa Catalunya i, de l’altra, de la incongruència de voler mitigar aquest espoli amb una fiscalitat altíssima que només fa pessigolles a les classes més altes. Només els doctrinaris no entenen la transcendència d’un fenomen com aquest i el redueixen a la ideologia que sosté cadascú. Com es pot llegir en les ponències congressuals que es debatran a finals d’aquest mes i que ja s’han distribuït entre els militants, Junts és l’únic projecte polític que es dirigeix a tot el país, mentre que la resta de forces polítiques es debaten entre la submissió a Madrid o l’oportunisme sectari.

Junts té una oportunitat que no ha de deixar perdre amb les vacil·lacions pròpies de la immaduresa política, les pors respecte dels extremistes i per culpa d’una rigidesa orgànica que impedeixi una porositat política que és l’única garantia d’èxit. El verticalisme és un estil de lideratge excepcional, perquè les organitzacions que triomfen són de caràcter coral. La partida acaba de començar i els errors no forçats de cadascú poden ser mortals.