Des de l’escó 33

Pedro Sánchez té més vides que un gat. El secretari general del PSOE hauria d’estar agraït als partits independentistes catalans. Li han donat el poder dues vegades sense tenir majoria. El temps ho reconeixerà. La primera vegada va ser el 2018, quan van propiciar la caiguda de Mariano Rajoy després de la moció de censura que va convertir-lo en president del govern espanyol, sobretot perquè Ciutadans va refusar donar suport a Sánchez. Malgrat el que pensen els puristes, aquella decisió va donar vida a l’independentisme, delmat per la derrota del 2017, i va ser la sentència de mort dels d’Arrimadas. En la investidura del 2024, ERC i Junts per Catalunya, el nou partit independentista liderat per Puigdemont, que és més ampli ideològicament que el PDeCAT, van investir Pedro Sánchez tot i que el PP havia guanyat les eleccions amb 330.870 vots més que el PSOE. El sistema proporcional espanyol permet aquesta mena de combinacions. A la Gran Bretanya, per exemple, això és inimaginable.

Com tothom sap les eleccions generals de 2023 van deixar un Congrés fragmentat i les possibles aliances del PP per arribar als 176 escons necessaris no eren gens fàcils. La imprescindible participació de Vox en l’equació convertia en pràcticament impossible la suma del PNB, amb la qual Alberto Núñez Feijóo hauria pogut ser investit, perquè ja tenia el suport de Coalició Canària i dels navarresos de la UPN. Els nacionalistes bascos són llestos i gairebé mai prenen decisions que els facin perdre. Junts no es podia plantejar de cap manera pactar amb el PP, i no tan sols perquè els conservadors espanyols estiguessin lligats de mans i peus a Vox i que haguessin estat els ordidors del 155 (el PSOE en va ser el corresponsable), sinó perquè no van voler reconèixer Puigdemont com a interlocutor. Ara s’han estovat. La política espanyola és per naturalesa fonamentalista, amb anatemes inquisitorials, alimentats per una premsa nacionalpopulista (en les dues versions ideològiques, la d’esquerra i la de dreta) molt intransigent. Per això no aconsegueix pacificar mai res, malgrat la retòrica de la “normalitat” que es difon per terra, mar i aire.  

 Després del 2017, Esquerra i Junts van adoptar estratègies completament diferents

Tot l’any 2024 ha estat condicionat per aquest suport “incòmode” dels partits independentistes catalans a la investidura de Pedro Sánchez. Esquerra i Junts van negociar intensament amb el PSOE, amb demandes centrades en la desjudicialització del conflicte català, l’amnistia per als encausats pel Procés i l’avanç cap a un referèndum d’autodeterminació. No van negociar plegats, que és el que hauria estat més lògic, però és que les diferències estratègiques entre els republicans i els juntaires ho van fer impossible. Hauria estat bé que s’hagués pogut pactar una acció conjunta, però el punt de partida de cada grup era diametralment diferent.

Després del 2017, els republicans van fer un pas enrere i van decidir, a parer meu equivocadament, que la solució al conflicte català havia de passar per l’aliança de l’independentisme amb l’esquerra espanyola. L’estratègia era la mateixa que la del catalanisme clàssic, que el pujolisme va reproduir, segons la qual abans que res cal reformar Espanya. El “peix al cove” ha estat sempre tan sols la traducció tàctica d’aquesta política regeneracionista espanyola del catalanisme. Esquerra va reprendre l’argument. Les declaracions de Tardà, Rufián i del mateix Junqueras des de la presó abonaven aquesta tesi, i si el 2021 els resultats electorals haguessin permès un govern de coalició entre els socialistes i els republicans, no dubto que s’hauria pactat. Els van faltar dos diputats. En la divisió recent d’Esquerra, cap dels tres sectors refusava el gir estratègic del 2017. Només Foc Nou, el sector minoritari, va manifestar que ells no haurien investit Illa. La lluita entre els republicans ha estat de poder, per tant. Una lluita interna cruenta. S’ha imposat Junqueras, que és qui va impulsar el gir estratègic del 2017 amb Marta Rovira. Tots dos llavors eren un. O sigui que, a efectes pràctics, no crec que després de les primàries republicanes es pugui preveure un canvi en les relacions entre els partits independentistes. La pèrdua d’influència d’Esquerra en la política espanyola és evident, perquè no té cap alternativa al pacte amb el PSOE. Totes les votacions parlamentàries a favor o en contra del govern espanyol depenen de Junts.

Tot i les reticències inicials, Junts, liderat per Carles Puigdemont des de l’exili, va acabar donant suport a la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’un compromís per obrir una negociació política sobre el futur de Catalunya. Com que per als sectors més radicals de l’independentisme la política és un joc de blancs i negres, de seguida van condemnar l’estratègia de Junts, perquè no era prou arrauxada, tot i que els Acords de Brussel·les deixaven ben clar que el PSOE reconeixia l’existència d’un conflicte polític entre Espanya i Catalunya. I que calia resoldre’l per la via democràtica. La filigrana d’aquesta estratègia de Junts consisteix a no abandonar l’objectiu (la independència) i tenir clar que el poder espanyol només reacciona davant l’amenaça (la confrontació) per negociar-hi des d’una posició de força. És per això que cal saber aprofitar la conjuntura (la força electoral que els republicans i els juntaires no aprofiten igual) i, en conseqüència, assimilar que els pactes amb els partits espanyols no són ideològics, sinó pragmàtics, amb l’únic objectiu de preservar els interessos dels catalans. De tothom, com ha de ser.

Junts va posar unes condicions per investir Pedro Sánchez que un any després tan sols estan embastades. La més exitosa, almenys de moment, és el reconeixement del català a les Corts espanyoles (que caldria saber valorar amb la transcendència històrica que té), una llei d’amnistia que els jutges boicotegen de la mateixa manera que el jutge Joaquín Aguirre es va inventar el cas Volhov. És un escàndol, caldria dir que és un delicte de prevaricació, que a qui més perjudica és a la política espanyola. La crispació a Espanya és total i l’independentisme n’hauria hagut de treure profit si els republicans no haguessin decidit investir Salvador Illa, l’anestesista, com a president de la Generalitat. La combinació de les promeses incomplertes pel PSOE amb donar el poder al PSC-PSOE a Catalunya, no beneficia en res l’independentisme. El debilita i el fragmenta una mica més.

Per deixar clar què es vol fer, el més important és establir un calendari de la ruptura amb el PSOE a partir dels primers incompliments. La paciència no és il·limitada.

Per això ha estat necessari que Carles Puigdemont elevés el llistó de l’exigència i reclamés a Sánchez que presentés una moció de confiança. Cal sacsejar la política espanyola. Accentuar-ne les turbulències. El PSC vota al costat del PP i Vox tantes vegades com ho creu necessari per tombar les iniciatives independentistes al Parlament de Catalunya. Els socialistes se salten el cordó sanitari per defensar Espanya. Potser als independentistes els convé clavar una puntada de peu al cul al PSOE perquè espavili. Sense manies, sense complexos. La corda es trencarà si Pedro Sánchez es creu que encara té més vides que un gat. L’amnistia i un referèndum continuen sent punts innegociables per a Junts i no hi ha cap senyal que el PP s’avingui a debatre-ho. Si anuncies una amenaça has d’estar disposat a complir-la, perquè si només genera confusió, al final qui en surt perjudicat ets tu. Per deixar clar què es vol fer, el més important és establir un calendari de la ruptura amb el PSOE a partir dels primers incompliments. La paciència no és il·limitada.

Malgrat els avenços en el diàleg bilateral, la relació entre el PSOE i Junts ha estat sempre plena de controvèrsies per la manca de lleialtat dels socialistes. La seva manera de negociar és tan primària que s’esgota de seguida, però té com a objectiu desgastar el contrari. El procediment és pactar a Suïssa una sèrie d’acords que, quan es traslladen a Madrid, topen amb tota mena de resistències polítiques protagonitzades pels ministres, en una mena d’esquizofrènia que pretén tornar boig tothom. I el millor exemple és la proposta de Llei Orgànica per delegar les competències d’immigració a la Generalitat. O bé la qüestió del català a Europa, que és la demostració de la falta de sinceritat de Pedro Sánchez. Es podia esperar alguna altra cosa? Segurament no, però Junts no podia fer res més. Em recorda molt el que m’explicava Josep Benet sobre les negociacions entre l’oposició democràtica i els franquistes evolucionats durant els anys de la Transició. Si no doblegues l’estat, la seva reacció és devorar-te.

La continuïtat de Pedro Sánchez al capdavant del govern dependrà de la seva capacitat per gestionar la relació complexa que manté amb Carles Puigdemont. I això inclou aturar les conspiracions amb antics convergents per desbancar-lo

Ja sabem que els crítics amb l’anomenat “processisme” tenen la vareta màgica que dona solució a tot, però la vareta és tan imaginària com l’afirmació que el 2017 només van fallar els polítics. Aquest era la cantarella propagandística de Jordi Graupera i Clara Ponsatí, que va fracassar electoralment. I aquesta és ara l’excusa que fa servir Sílvia Orriols per treure rèdit electoral d’una decepció que ella posa al servei, no pas de la independència, sinó de la política nacionalpopulista (xenòfoba i extrema), que és idèntica a la de Vox, només que Aliança la defensa traduïda al català. Al Parlament en dona mostres cada dia, quan les diputades Orriols i Rosa Maria Soberana no participen en cap comissió parlamentària, ataquen permanentment l’independentisme i no voten les mocions de Vox, segons elles, perquè estan escrites en castellà i no pas perquè no hi estiguin d’acord. No m’invento res, poden verificar-ho al Diari Oficial de Parlament. Aliança, no és una alternativa als partits de l’1-O. És una amenaça tant per a la democràcia com per a l’independentisme.

La continuïtat de Pedro Sánchez al capdavant del govern dependrà de la seva capacitat per gestionar la relació complexa que manté amb Carles Puigdemont. I això inclou aturar les conspiracions amb antics convergents per desbancar-lo, seguint l’exemple del que va fer Felipe González amb Rofolfo Llopis, el secretari general del PSOE a l’exili, l’octubre del 1974 en el congrés de Suresnes. També dependrà de si Sánchez és capaç d’aconseguir l’equilibri entre les demandes de l’independentisme que representa Junts i les resistències internes i externes a la negociació, i del resultat de l’aproximació recent del PP a Junts. Els mesos que venen seran decisius per determinar si el diàleg pot traduir-se en solucions duradores o si, al contrari, el conflicte tornarà a enquistar-se i caldrà esmolar les eines. El calendari serà essencial.