Des de l’escó 33

Durant el segle XX, la democràcia va sobreviure a totalitarismes devastadors, el feixisme i el comunisme soviètic, gràcies a la determinació dels que van defensar-la amb fermesa. No sempre es va fer amb la visió de justícia que hauria calgut, perquè el totalitarisme soviètic va quedar normalitzat per la contribució de l’URSS a la derrota del nazi-feixisme. La democràcia no va ser mai plena a Europa. La part oriental ben aviat va quedar sotmesa als règims comunistes i a la part occidental, la democràcia tampoc no va ser plena almenys fins que no van caure les dictadures de Portugal, Grècia i Espanya. El cas espanyol és ben especial, perquè la transició política després de la mort del dictador Francisco Franco va permetre la pervivència de les idees del règim franquista en l’aparell de l’estat i en l’espai públic.

Però és que, a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica, la democràcia no s’ha acabat de consolidar mai. A la Xina, Cambodja o al Vietnam, les dictadures comunistes són inqüestionables, com també ho són les dictadures teocràtiques de l’Iran o dels estats del Golf i Palestina. L’extremisme religiós i militarista també ha provocat el deteriorament dels principis més elementals de la democràcia a Israel, un estat abans plenament democràtic, que Netanyahu ha arrossegat cap a la crueltat i la indiferència envers els drets humans.

Com ja advertien els historiadors Eric Hobsbawm i Tony Judt, i amb els exemples que acabo d’indicar, queda clar que el triomf de la democràcia no va ser inevitable ni definitiu al món. Durant els anys trenta, les democràcies occidentals van ser incapaces de frenar l’ascens del feixisme, no tan sols per la força dels seus enemics, sinó per una feblesa intrínseca. La renúncia a defensar activament els valors democràtics va permetre que els totalitarismes es consolidessin i, finalment, provoquessin la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Judt, en la seva anàlisi del segle XX, advertia que la clau per entendre el declivi de les democràcies era la incapacitat dels líders per generar un discurs polític fort i mobilitzador contra els seus adversaris. Avui, el món viu una situació alarmantment similar: el ressorgiment de l’expansionisme imperialista, l’auge de l’extrema dreta i la degradació del debat públic en favor de teories de la conspiració i discursos simplistes estan posant la democràcia contra les cordes.

Els posaré un exemple punyent per entendre’ns, ja que soc un ferm defensor de l’existència de l’estat d’Israel. A mi em passa el mateix que a Ariel Muzicant, president del Congrés Jueu Europeu, que m’escandalitzo davant la presència dels partits de l’extrema dreta mundial en la conferència contra l’antisemitisme convocada a Jerusalem pel ministeri de la Diàspora el 26 i 27 de març. Per combatre les atrocitats de Hamàs, no es pot “apunyalar” la democràcia. Això també val per a l’independentisme català. Ni un pas enrere, almenys jo no estic disposat a fer-lo, per blanquejar Aliança Catalana amb l’excusa que és un partit independentista. No es pot ser demòcrata i escampar el verí de l’odi.

1. Un nou imperialisme: Trump, Putin i Xi Jinping 

Malauradament, avui es repeteix el patró del passat. Els líders amb aspiracions autoritàries avancen arreu sense trobar una resistència decidida. Els Estats Units, sota Donald Trump, viuen un gir cap a un nacionalisme extraordinàriament agressiu, que s’acompanya d’un proteccionisme econòmic implacable i de la desinformació com a eina política. Que la societat de la informació estigui dominada per empresaris sense escrúpols recorda força com les grans empreses alemanyes van decantar-se a favor dels nazis, com han explicat historiadors de la talla de Lutz Budraß, Saul Friedländer, Harold James, i Joachim Scholltyseck, que en el seu dia van desemmascarar el decantament cap al nazisme dels propietaris de Lufthansa, Bertelsmann, Deutsche Bank i BMW, respectivament. Els “botxins voluntaris de Hitler” eren gent normal, tal com va deixar clar el treball encara més conegut de Daniel Jonah Goldhagen. L’historiador estatunidenc Edwin Black, el 2001 ens va oferir un magnífic estudi sobre la complicitat d’IBM amb el genocidi dels nazis, que després (2009) va ampliar amb un altre llibre focalitzat a demostrar com la Ford, General Motors i Standard Oil van ajudar al desenvolupament de la infraestructura econòmica i tecnològica del Tercer Reich.

Han transcorregut trenta-sis anys des de la caiguda del Mur, i som davant l’auge d’un nou imperialisme protagonitzat per les grans potències. Donald Trump, president dels Estats Units, amb l’ajuda dels rics magnats de les xarxes socials i d’empreses automobilístiques o de serveis, ha revifat un vell somni expansionista que recorda l’època en què Washington va comprar Alaska (1867) i les Illes Verges (1917) a Rússia i a Dinamarca, respectivament. Ells (Musk, Zuckerberg i Bezos) són els nous botxins de la democràcia. La voluntat del duet Trump/Vance d’apoderar-se de Groenlàndia, el canal de Panamà o fins i tot el Canadà no són simples ocurrències: són la manifestació d’una política exterior agressiva que busca restablir la supremacia territorial i econòmica nord-americana a costa de l’autodeterminació dels altres pobles i de la llibertat econòmica i política. 

Cal defensar la veritat davant les falsedats, la pluralitat davant el fanatisme i la democràcia davant l’autoritarisme.

Paral·lelament, Vladímir Putin ha fomentat el revisionisme històric amb la intenció de convertir Rússia en hereva de l’imperi soviètic i reconstruir-ne el domini territorial. La invasió d’Ucraïna només ha estat un primer pas en una estratègia més àmplia que amenaça altres països de l’antiga òrbita soviètica, incloent-hi Finlàndia, que es va separar de Rússia el 1917. L’ambició imperialista de Putin no només busca l’expansió territorial, sinó també la destrucció dels principis democràtics occidentals, que considera una amenaça existencial per a un règim autocràtic que no dubta a empresonar o a assassinar opositors al seu poder absolut. El problema greu dels demòcrates és que quan s’apel·la els estats i els dirigents polítics a la salvaguarda dels valors de llibertat s’inclogui a qui no els defensa, com per exemple els EUA de Trump o la Turquia d’Erdogan o l’Hongria d’Orbán o els tribunals espanyols d’(in)justícia. L’OTAN és avui una organització obsoleta que no servirà per contenir Putin.

Quan Francis Fukuyama va pronosticar que la derrota del comunisme soviètic apuntava cap a la fi de la història en un sentit hegelià, l’error també era no tenir en compte aleshores que l’estat comunista més sòlid i durador era —i encara és— la Xina. Una Xina comunista allunyada del totalitarisme maoista dels partidaris de la Revolució Cultural, però igualment autoritària. La Xina de Deng Xiaoping va defensar un model d’organització politicosocial que combinés el capitalisme d’estat amb un control absolut del poder, en mans del PC, consolidant un règim autoritari que va recórrer a la repressió (l’exemple més clar és la matança de Tiananmen del 1989) i que no amagava tampoc la seva ambició de recuperar Hong Kong i Taiwan. L’estratègia actual de Pequín, sota el comandament de Xi Jinping, erigit en dictador perpetu, és clara: mentre augmenta la repressió interna, intensifica la pressió sobre l’illa de Taiwan amb maniobres militars i amenaces constants, posant a prova la determinació de la comunitat internacional per defensar la democràcia a la regió de l’Indopacífic. L’imperialisme econòmic de la Xina és irrefutable. El món del segle XX era bipolar, el segle XXI és tripolar, amb la UE batallant per fer-se un lloc.

2. L’extrema dreta s’infiltra a Europa i a Catalunya

Si les amenaces externes a la democràcia són preocupants, les internes no ho són menys. A Europa l’expansió de l’extrema dreta és alarmant, ja que ha aconseguit entrar en els governs de diversos estats de la Unió Europea (a Itàlia, Hongria, Suècia, Països Baixos, Àustria), i creix en molts altres. Aquest fenomen no és casual: es nodreix del desencantament social, la desconfiança en les institucions, el rebuig frontal a la corrupció i la por al canvi. Amb discursos nacionalistes excloents, atacs al feminisme, l’ecologisme, la immigració i la política tradicional, aquests moviments estan erosionant els principis democràtics des de dins.

Un dels grans especialistes en el règim nazi, Richard J. Evans, el 2020 va publicar el llibre The Hitler Conspiracies. The Third Reich and the Paranoid Imagination (n’hi ha una traducció en castellà), amb el qual ens presentava diversos exemples de teories conspiratives que van afavorir l’ascens del nazisme, començant per la més famosa, espremuda per Joseph Goebbels, el munyidor de la propaganda nazi, fins a l’avorriment. Es tracta de la falsificació antisemita tristament coneguda, Els protocols dels savis de Sió, ja que ha servit perquè tota l’extrema dreta mundial justifiqués l’Holocaust. Tot i que, com diu la meva amiga Liah Greenfeld, l’antisemitisme és incomparable amb la islamofòbia i altres formes de racisme, d’alguna manera n’és el precedent. Als EUA de l’era Trump, l’electorat pobre que li dona suport és antisemita i islamòfob a la vegada.

El menyspreu pel coneixement i l’exaltació del nacionalisme ètnic i agressiu, per damunt d’un nacionalisme cívic integrador i pacífic, s’obre pas amb una força aterridora.

El més alarmant és que aquesta onada autoritària es manifesta i s’infiltra en les democràcies occidentals mitjançant la difusió de “veritats alternatives”, que arrelen entre una joventut, teòricament alfabetitzada, però que es creu tot allò que li arriba mitjançant les xarxes socials. El menyspreu pel coneixement i l’exaltació del nacionalisme ètnic i agressiu, per damunt d’un nacionalisme cívic integrador i pacífic, s’obre pas amb una força aterridora. Quan les identitats col·lectives es defineixen en termes excloents, el conflicte esdevé inevitable. Això ho vam saber veure els demòcrates catalans sota el franquisme. A finals dels anys cinquanta, explica Andreu Domingo, del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, la immigració anunciava el que seria la gran segona onada migratòria del segle xx que culminaria a la segona meitat dels seixanta, el baby-boom (la meva generació, tot cal dir-ho) tot just s’apuntava, però ningú no se l’esperava. Amb la creixent immigració, començà a articular-se de nou el moviment obrer, deslligat de l’anarcosindicalisme de l’època republicana, i capitanejat a Catalunya per un PSUC que progressivament s’anava allunyant dels orígens estalinistes. Segons Domingo, va ser en aquest context demogràfic i polític que començà a confegir-se un nou discurs sobre la immigració i la identitat nacional fonamentat en la idea que era català “tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. En realitat, no va ser un discurs unànime, com s’ha constatat després, quan es va afegir a la premissa anterior “… i vol ser-ho”.  És que hi ha catalans que no són catalans? Des d’una perspectiva republicana i cívica és difícil de sostenir, llevat que s’insisteixi a diferenciar entre “societat” (estat) i “comunitat” (poble) a la manera d’un clàssic del nacionalisme: Ferdinand Tönnies. Les teories de la integració van escolar-se per aquest forat i pel triomf de la màxima neoliberal, promoguda amb vehemència per Margaret Thatcher, que la societat no existeix perquè només existeixen els individus.

3. Atrapats pels extrems

Els nous populismes han convertit el feminisme, l’ecologisme i la immigració en els seus enemics preferits. La ideologia woke ha adobat el terreny, perquè ha convertit les polítiques d’identitat en armes llancívoles de la “correcció política” que impedeix parlar de res sense ser excomunicat. En lloc de debatre solucions a problemes globals com la crisi climàtica o les desigualtats socials, els extremistes es refugien en respostes simplistes i discursos d’odi que no són replicats amb la contundència que caldria perquè des de l’altre extrem, el populisme d’extrema esquerra, s’impedeix que es faci amb normalitat. Així és com l’espai democràtic es debilita, mentre que els adversaris de la llibertat guanyen terreny. Des que soc al Parlament, em causen un estupor semblant els discursos carregats d’odi dels dos extrems, d’esquerra i de dreta, presents a la cambra catalana: els 17 diputats unionistes de Vox o els Comuns i els 6 diputats independentistes (CUP i Aliança).

Aquest fenomen no és casual i és resultat de fenòmens que es nodreixen del desencantament social, la desconfiança en les institucions i la por al canvi. La coincidència entre Vox i Aliança a defensar una Catalunya “lliure” d’immigrants, patriòtica i catòlica és producte d’un nacionalisme semblant, en el qual l’únic que canvia és si Catalunya és una regió d’Espanya o bé té dret a la independència. Aquesta és l’excusa de molts antiprocessistes per manifestar-se a favor d’Aliança sense tenir en compte que, en fer-ho, van contra els principis de la Il·lustració i la llibertat. Els discursos de Sílvia Orriols al Parlament són idèntics als de Vox i només recorre a l’independentisme per atacar Junts i Esquerra, els pilars de l’independentisme democràtic. Qui no ho vulgui veure no ho veurà, però, vist com actuen i amb l’agressivitat que s’expressen, l’equació és aquesta: a més Aliança, menys independència. Els que estan al darrere d’Orriols han fet un càlcul: atien el desconsol independentista perquè volen els seus vots, si bé l’objectiu real és el mateix que té Vox.

Catalunya i Espanya no són, doncs, cap excepció a Europa. A Catalunya, l’amenaça és doble perquè l’existència de dues extremes dretes enfrontades demostra que el problema no deriva tan sols de la irresolta qüestió territorial. La ferida és més profunda. Ha estat provocada per l’abandó dels valors democràtics en favor d’un pensament simplista i excloent que ha arrelat fins i tot entre partits que es proclamen defensors de la llibertat quan es tracta d’oposar-se Trump, però que són incapaços ni tan sols de respectar el dret a les persones a decidir sobre el seu futur. Ho vam poder constatar durant el referèndum de l’1-O i durant els debats parlamentaris del 6 i 7 de setembre de 2017, durant els quals la coalició unionista d’aleshores (integrada per ciutadans, socialistes, populars i comuns) va voler transformar un debat parlamentari en un fals “cop d’estat”. Encara en viuen.  

4. Una coalició per salvar la democràcia 

La història ens ensenya que la inacció davant l’ascens de forces autoritàries contribueix al seu triomf. Quan els demòcrates van renunciar a defensar la llibertat davant l’auge del feixisme i l’estalinisme, el resultat va ser la destrucció de societats senceres. No podem repetir aquest error. És imprescindible construir una gran coalició democràtica a escala global, i especialment a Europa, per fer front a l’ofensiva política, econòmica i militar que pateix el continent per part dels Estats Units, la Xina i Rússia. Europa, en aquest context, està sota setge. En l’àmbit econòmic, està atrapada entre el proteccionisme nord-americà i l’expansionisme xinès. A escala política i militar, ha de fer front a l’amenaça russa i als intents de desestabilització interna promoguts per l’extrema dreta i les campanyes de desinformació. Si el projecte europeu vol sobreviure, queden poques opcions.

La manipulació de la història i la distorsió de la realitat són eines poderoses en mans dels qui volen imposar una visió única del món.

Després de la Primera Guerra Mundial, el president estatunidenc Woodrow Wilson va defensar el dret a l’autodeterminació a cor què vols de diversos pobles atrapats en l’antic Imperi austrohongarès. Com que aquella filosofia era més aviat tàctica que no pas estratègica, a la fi no va servir per apaivagar els conflictes i ningú no va poder evitar que es reproduïssin. Un conflicte mal resolt, o només resolt en part, reneix, com s’està constatant a Bòsnia i Hercegovina, on el líder de la República Srpska, Milorad Dodik, amenaça amb la secessió del territori i, per tant, amb la desestabilització.

La coalició dels demòcrates té molta feina a fer. Però no s’hi val només a resistir, sinó que ha d’actuar activament. Cal defensar la veritat davant les falsedats, la pluralitat davant el fanatisme i la democràcia davant l’autoritarisme. L’independentisme cívic davant l’independentisme ètnic. Els demòcrates no podem continuar jugant a la defensiva: hem de recuperar el lideratge moral i polític, reivindicant amb fermesa els valors de la llibertat, la justícia i la igualtat.  Hi ha qui defensa que és millor no plantar cara, perquè com més es parli d’aquestes coses (o de la corrosiva Orriols), més forts fem els nostres enemics. La meva actitud és completament contrària a no plantar-li cara. Inflamar la retòrica contra els enemics de la democràcia els beneficia indirectament, però el silenci i la manca d’alternatives debilita la resistència. Mentre estiguem dominats pels extremistes, malament rai.

També és veritat que una estratègia de “rèplica” basada a brandar cordons sanitaris contra l’extrema dreta abraçats a l’extrema esquerra és contradictòria, i, a més, no funciona. El que és difícil d’aquest “plantar cara” és que demana informació veraç, coneixement, mà esquerra i paciència per anar fent forat i seduint el cap i el cor dels qui es llancen als braços de “proposta” polítiques simplistes que arrelen en les pors, els prejudicis i l’impuls antipolític més comuns entre la gent.