Des de l’escó 33

El sociòleg estatunidenc Erik Olin Wright, membre destacat del marxisme analític, afirmava que “sense una anàlisi clara de les classes socials, acabem tenint un discurs buit, vulnerable tant al populisme de dretes com a la impotència de l’esquerra”. No li faltava raó. En aquest sentit, a Catalunya convindria recuperar el fil d’una tradició política que sovint queda amagada darrere les crides genèriques al “pragmatisme” o a la “centralitat”: el catalanisme popular, tal com el va teoritzar i reivindicar el mestre Josep Termes. Aquests dos professors són morts i el seu pensament, importantíssim per observar la realitat, s’esllangueix en un moment en què l’extremisme de dreta i d’esquerra inunda i distorsiona el debat polític.

Termes sempre va defensar que el catalanisme no era, ni havia de ser, patrimoni exclusiu de les elits econòmiques ni dels sectors professionals més benestants. En la seva mirada històrica, el catalanisme havia nascut i crescut, en bona part, arrelat a les classes treballadores i a les capes mitjanes urbanes, sovint petites i precàries. Era un moviment construït “des de baix”, vinculat al cooperativisme, al republicanisme federal i als ateneus obrers, que havien sostingut la llengua. L’encert del catalanisme polític nascut a partir del 1901 amb la creació de la Lliga Regionalista va ser empeltar sectors benestants de la burgesia espanyolitzada per la monarquia borbònica amb aquest catalanisme popular. Termes bevia de la interpretació d’Antoni Rovira i Virgili sobre el naixement del catalanisme plasmada en el seu llibre Resum d’història del catalanisme, publicat per l’Editorial Barcino el 1936. Posteriorment, Termes va publicar (Nou) Resum d’història del catalanisme (Editorial Base, 2009) que deixava clar que el catalanisme ha estat un moviment plural en el qual han conviscut, per bé que no sempre amb harmonia, grups de dreta i grups d’esquerra, separatistes i federalistes, regionalistes i independentistes, gent del món de la cultura i obrers i menestrals. La burgesia, en contra del que difon el tòpic espanyolista, no s’ha mostrat mai a favor d’un catalanisme rupturista. Sovint se n’ha aprofitat. Si la burgesia catalana hagués actuat d’una altra manera, probablement avui Catalunya seria un estat independent.

Un dia, amb motiu del referèndum de l’Estatut del 2006, al qual molts de nosaltres vam donar suport, com qui dona l’última oportunitat a l’estratègia pactista, Termes va llançar una paradoxa que es va reproduir en els cartells de propaganda: “Soc tan radical que voto moderat”. És gairebé un aforisme que diu moltes coses. Sobre la nació, però també sobre l’aposta per una fiscalitat justa, per uns serveis públics de qualitat i per un sistema redistributiu fort, que no deixi ningú enrere. Tot forma part del projecte de país inclusiu i democràtic que Termes reivindicava que havia estat el moll de l’os del catalanisme. De fet, el catalanisme popular que ell va teoritzar només té sentit si manté l’aliança entre les classes mitjanes i les populars. Trencar aquest pacte en nom d’una suposada defensa dels contribuents mitjans, que en realitat beneficia els grans patrimonis, és també trair aquell llegat. També és cert que la defensa d’una fiscalitat alta a Catalunya té a veure amb la covardia de no denunciar (i resoldre, que és el més important) l’espoli fiscal, que llasta any rere any l’estat del benestar de Catalunya. És impossible afrontar el repte demogràfic que ja tenim al damunt sense resoldre aquesta qüestió. El famós finançament singular no ho solucionarà, però enfocar-ho des de la perspectiva de si cal apujar o rebaixar els impostos que ofeguen les classes mitjanes és un mal plantejament. Com ha advertit l’economista serbi-estatunidenc Branko Milanović, “la classe mitjana pot ser el somni de les societats modernes o el seu coixí ideològic per perpetuar desigualtats”. Que sigui una cosa o una altra dependrà del tipus de solidaritat que s’ofereixi a la comunitat. Com han alertat els economistes Jordi Galí i Josep Oliver, convé “no fer passar bou per bèstia grossa”.

El primer pas per encertar en la defensa d’una política de fiscalitat justa és evitar parlar en genèric i posar-hi una mica de ciència. Sociòlegs i economistes coincideixen a dir que per definir la classe mitjana calen criteris objectius. I això implica, sobretot, parlar de nivell de renda i nivell de patrimoni. Un retrat actual de Catalunya permetria delimitar amb dades què entenem per classe mitjana avui: quins són els llindars inferiors i superiors d’ingressos? Quin percentatge de la població s’hi pot incloure? I, més encara, com es distribueix aquest grup social en termes de territori, edat, origen o nivell educatiu. Segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de 2018, només un 42,2% dels catalans creu que forma part d’una classe social determinada. Dels que s’identifiquen amb una classe, aproximadament el 61,3% s’autoassigna la condició de classe mitjana, d’acord amb els criteris de renda establerts per l’OCDE. Però és del tot cert, això? Les dades apunten que una gran part dels assalariats entren dins dels paràmetres de renda de la classe mitjana, que se situa entre els 18.000 i els 49.000 euros bruts anuals. En canvi, hi ha paradoxes notables: autònoms i petits emprenedors —simbòlicament associats a l’èxit individual— poden formar part de la classe baixa segons criteris patrimonials o de liquiditat. Això posa sobre la taula una pregunta essencial per als partits polítics que afirmen representar el gruix social del país: què passa amb els que no arriben als mínims per considerar-se classe mitjana? També els volem representar? Des d’una perspectiva progressista, el dubte ofèn.

En l’esfera de la fiscalitat i de la conceptualització de les classes mitjanes (mitjana-baixa, mitjana-mitjana, mitjana-alta) és important també observar què passa en territoris limítrofs: si el teu entorn (França, Aragó, Rioja, Madrid…), tenen una millor fiscalitat, el problema i la discriminació s’agreuja. L’impost de successions s’ha convertit en una mena de termòmetre per la suposada afectació directa sobre les classes mitjanes. Des d’alguns sectors es proposa eliminar-lo o rebaixar-lo dràsticament, apel·lant a la suposada afectació a la “classe mitjana”. Si bé és cert que una família amb un patrimoni mitjà pràcticament no paga res per aquest concepte, si la successió es fa entre cònjuges o de pares a fills, a mesura que el patrimoni augmenta, l’impost s’incrementa. Posem un exemple pràctic. Si un ciutadà mitjà aconsegueix estalviar al llarg de la seva vida uns 500.000 euros i alhora és propietari d’un pis valorat en 600.000 euros, els hereus, si en són els fills o el cònjuge, hauran de pagar en concepte d’impost de successions, i un cop aplicades les bonificacions, uns 44.000 euros. És poc o és molt? No crec que aquesta sigui la discussió. El que cal debatre és si creiem en l’estalvi i si aquest estalvi ha d’estar llastat fiscalment dues vegades, perquè prèviament a aplicar-li l’impost de successions, el transmissor de l’herència ja ha tingut l’obligació de pagar l’impost de patrimoni per valor de 300.000 euros perquè l’habitatge és una primera residència. No tan sols això, sinó que, abans de morir, el transmissor ha anat pagant religiosament l’IRPF mentre anava treballant i ingressant rendes i també ha hagut de pagar pels interessos que el banc li pagava mentre es generava estalvi.

Així doncs, la proposta de mantenir tal com està regulat aquest impost, si no es fonamenta en dades, acaba beneficiant bàsicament els patrimonis més alts, perquè són els únics que es podran permetre el que els fills de l’estalviador mitjà no es podran permetre de cap manera sense hipotecar-se. Pot semblar que sigui una paradoxa, però de vegades segons quines decisions erosionen la capacitat recaptatòria de l’administració que sosté serveis públics essencials per a classes mitjanes i populars, que són les que en fan ús. Només podrem fer polítiques justes si tenim claredat conceptual. La classe mitjana no és una emoció ni un eslògan electoral: és una realitat social concreta, delimitable i mesurable. I si l’independentisme vol continuar essent una força transformadora, ha de saber identificar a qui defensa realment i amb quins instruments ho vol fer. Com deia el mateix Termes: “un país no és tan sols una llengua o una cultura; és també una comunitat de drets i deures”. Potser ha arribat l’hora de deixar de jugar amb les paraules i començar a posar-hi ciència. I, sobretot, memòria.