Des de l’escó 33

L’unionisme ha repetit durant anys que la resposta de l’estat al referèndum de l’1 d’Octubre havia estat una reacció puntual, proporcionada, dirigida tan sols contra una desobediència constitucional greu de l’independentisme. Que la repressió era una conseqüència de la “rebel·lia” sobiranista, i no un projecte de l’estat per destruir tot el catalanisme, independentista o no. Però el que hem vist després desmenteix aquest relat. Perquè la resposta no s’ha limitat al “càstig”: ha estat una ofensiva sostinguda per desactivar Catalunya com a subjecte polític, institucional i cultural. No era el procés. Era —i és— Catalunya. Sempre ha estat així.

En un dels meus primers llibres, El catalanisme i l’estat. La lluita parlamentària per l’autonomia, 1898-1917, publicat el 1992 amb un pròleg de Miquel Roca i Junyent, vaig reproduir un munt de debats parlamentaris que havien tingut lloc a les Corts espanyoles sobre qüestions tan variades com la reforma de l’administració local, el concert econòmic o la concessió del port franc a Barcelona. El patró d’aleshores era el mateix que ara: acusar els parlamentaris catalans de traïdors a Espanya, de separatistes i d’antiespanyols. I això que entre els diputats assenyalats n’hi havia de tan moderats com el Dr. Robert, el mític alcalde de Barcelona que va desafiar el caciquisme, Josep Bertran i Musitu, un vell carlí que amb el temps esdevindria un franquista notori, o Albert Rusiñol, germà de l’escriptor Santiago Rusiñol i president del Foment del Treball Nacional, que el 1901 encapçalà la campanya, frustrada, a favor del concert econòmic.

L’estratègia de destruir el catalanisme i laminar l’autogovern s’ha desplegat en diversos fronts. El primer, el del poder institucional. El 155 no va ser un accident d’emergència, sinó un assaig general que, per aplicar-lo, va comptar amb la col·laboració entre el PP i el PSOE. No ho oblidem mai, encara que en la nova conjuntura convingui mantenir l’aliança amb els socialistes. Al Parlament de Catalunya, el tripartit espanyolista (PSC-Units, PP i Vox) es manifesta sempre que cal. No se n’amaguen, encara que els mitjans de comunicació no ho destaquin. Aquest tripartit és tan viu com l’altre, el que formen PSC-Units, ERC i Comuns. El president Salvador Illa es recolza en un o en l’altre segons la qüestió a dirimir. La defensa de l’estat i de l’espanyolisme el pacta amb uns i les polítiques “woke” amb els altres. La negativa a investir presidents, la impugnació de lleis socials, els recursos contra iniciatives lingüístiques o fiscals, i fins i tot l’intent recent de limitar l’acció exterior de la Generalitat són símptomes d’una mateixa voluntat desnacionalitzadora: tutelar permanentment l’autogovern. Harmonitzar-lo per la via lenta, sense necessitat de cap LOAPA, perquè l’aplicació del 155 ja ha fet el seu efecte.

El segon front és cultural. El cas de les obres de Sixena que reclama el govern de l’Aragó, amb sentències exprés malgrat la protecció legal catalana, no és anecdòtic. És part d’una estratègia per trencar els vincles de continuïtat històrica que donen sentit a les institucions pròpies. La mateixa lògica presideix el bloqueig sistemàtic a l’oficialitat del català a la Unió Europea. No és un problema de prioritats ni de tempos: és una decisió política deliberada per limitar l’estatus de la llengua que el PSOE no sap defensar a Europa amb coratge i que el PP ataca sense complexos. Primer es va emprar la repressió per acabar amb l’independentisme i tot seguit s’aprofita la debilitat política d’aquest sector per clavar un cop de mall a la nació.

La sensació de decadència nacional és aguda, s’afegeix a la crisi de les infraestructures i pot abonar, si no hi parem molta atenció, el discurs derrotista de l’extrema dreta independentista, que creix a poc a poc. El castellà va minoritzant el català al carrer, a les escoles, i entre la joventut, però la culpa no és de la immigració, com diuen els xenòfobs, sinó de la manca d’un poder polític real. Si Catalunya fos un estat independent podríem aplicar, sense que cap govern estranger ho pogués impedir, les normes de protecció lingüística que ja s’apliquen a Andorra. En realitat, malgrat l’intent dels socialistes d’aparentar una “normalitat” política a Catalunya, que tot va com una seda, el pacte de Brussel·les entre el PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez el 2023 reconeixia el que és obvi: “que, sis anys després [del 2017], la qüestió de fons continua sense resoldre’s“. És una obvietat, per més que la nova coalició governamental (PSC-Units, Comuns i Esquerra) s’esforci a aïllar Carles Puigdemont amb força matusseria.

El tercer front per a la desnacionalització de Catalunya és jurídic. La llei d’amnistia, en lloc de desactivar la lògica repressiva del 2017, ha estat tutelada sota supervisió d’un poder judicial cada vegada més polititzat, reaccionari i espanyolista fins a dir prou. La fiscalia, el Suprem i determinats aparells de l’estat s’han atribuït el dret de decidir qui mereix amnistia i qui no. No és una llei de reconciliació, sinó una llei d’excepció condicionada. Que reforça la tesi de fons: no es tracta de corregir abusos, sinó de redibuixar els límits del possible a Catalunya. És surrealista que es digui que es pot ser independentista però no intentar assolir la independència. L’extrema dreta espanyolista és més coherent i reclama la il·legalització dels partits independentistes. El catalanisme tal com s’entenia des del 1898 en endavant no tornarà. Ho vaig escriure a l’article “The road to Catalan independence: sovereignty, self-determination and the struggle for democracy“, inclòs en un llibre col·lectiu sobre el nacionalisme al món que va coordinar la professora Liah Greenfeld el 2020. Ara hi ha menys tensió que durant els anys del procés, però el conflicte persisteix i persistirà. Com més pressió exerceixi l’estat per aclaparar-nos, la reacció posterior serà brutal. Tots els conflictes del món passen per aquestes fases.

Hi ha qui difon un argument pervers: que tot plegat és culpa dels independentistes. Que si no haguéssim intentat independitzar-nos democràticament mitjançant un referèndum, res d’això hauria passat. Ho difonen els partits unionistes, però també catalanistes de la vella escola, que ja estaven en contra de la independència o bé que van adherir-s’hi per no quedar ofegats per l’onada. Però aquest relat amaga una veritat incòmoda: que la intransigència de l’estat ha aprofitat el conflicte per redefinir la relació amb Catalunya des d’una posició de força. No per restaurar l’equilibri, sinó per degradar el projecte nacional català i convertir-lo en un regionalisme decoratiu. Això ja va passar el 1923 quan el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, es va equivocar en relació amb el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera. El 1936 es va repetir. Espanyolitzar Catalunya ja no vol dir imposar la bandera o la llengua, sinó reduir l’espai de sobirania real a la mínima expressió. No cal prohibir el catalanisme. N’hi ha prou amb desactivar-lo institucionalment, lingüísticament i simbòlicament. Que governi, si vol —però sense país.

La resposta des de l’esquerra socialdemòcrata independentista no pot ser tan sols la gesticulació. Cal recuperar la noció de pacte de ciutadania i civilitat que defensaven Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans. De dignitat institucional que van defensar, oferint la vida, si calia, com va fer el president Lluís Companys, d’una Generalitat de Catalunya que ha esdevingut el símbol de la voluntat d’autogovern. Pot semblar que hem retrocedit, i en efecte haurem retrocedit o fins i tot perdut si no reaccionem. Reaccionar no vol dir tan sols recuperar el projecte, de temps passats, de reconstrucció nacional, sinó renovar-lo. No haver pogut esdevenir una República independent té ara aquest peatge. Hem de fer realitat la utopia. Per començar, cal que l’independentisme s’enforteixi i torni a ser respectat i temut, recuperant els electors desencisats i alhora combatent l’extrema dreta. Si la Catalunya sobiranista renuncia a ser subjecte, l’estat no necessitarà cap més 155. Ja haurà guanyat.