Des de l’escó 33

No recordo on vaig llegir una afirmació que em va impactar: “L’esperança és una decepció ajornada”. Si observem l’evolució de la socialdemocràcia al món, potser caldrà donar la raó a qui va pronunciar-la. El gran projecte polític que havia de fer compatibles la llibertat i la justícia amb el progrés i l’equitat i l’estat i la ciutadania, ha anat quedant relegat a una nostàlgia d’arxiu o, en el pitjor dels casos, a una estructura de poder desgastada i sovint corrupta. Durant dècades, la socialdemocràcia europea va ser el pilar del pacte social de postguerra. Ara, en molts indrets, és un reflex desdibuixat de què va ser en un altre temps. Pedro Sánchez n’és gairebé el paradigma.

Aquesta decadència no és tan sols el resultat dels canvis econòmics o de la globalització. És també el fruit d’un cert esgotament moral. Allà on havia promès decència, responsabilitat i redistribució, la socialdemocràcia va acabar gestionant el neoliberalisme o pactant amb el poder financer. No era fruit de la realpolitik, cosa que hauria estat acceptable, sinó de l’ambició de poder. I el més greu: va assumir pràctiques de corrupció que, fins aleshores, eren patrimoni habitual de la dreta. El PSOE n’és un exemple flagrant. A Catalunya, el PSC va protagonitzar el primer gran cas de finançament irregular de la democràcia, amb l’escàndol Filesa, que va obrir la porta a una manera de fer política que subordinava els ideals als recursos. Actualment, el PSC se subordina al PSOE i a l’esquerra woke per assolir el poder. No té projecte, més enllà de voler desarticular l’independentisme, perquè va d’aquí cap allà en qüestions cabdals com són l’habitatge, la immigració o el finançament de l’estat del benestar català.

Tot i això, hi ha senyals que permeten albirar un cert retorn de la socialdemocràcia clàssica. A Dinamarca, Mette Frederiksen ha sabut encaminar-la cap a una defensa activa de l’estat del benestar, una gestió pragmàtica de la immigració i una reconnexió amb la classe treballadora que li ha permès plantar cara a l’extrema dreta. Ha renunciat a l’academicisme moralitzador de l’esquerra cultural per centrar-se en la seguretat material, la protecció institucional i la cohesió comunitària. I li ha funcionat. L’any 2014, l’ultranacionalista i xenòfob Partit Popular Danès va guanyar les eleccions europees a Dinamarca per damunt del Partit Socialdemòcrata de la primera ministra Helle Thorning-Schmidt. Va dimitir i fou reemplaçada per Frederiksen, que va guanyar les eleccions generals del 2019 amb un programa innovador sobre la immigració que el diari britànic The Guardian va resumir d’una manera clara: “sota Frederiksen el partit [socialdemòcrata] s’ha remodelat sense pietat: arrossegat cap a l’esquerra econòmicament, i bruscament cap a la dreta pel que fa a la immigració”. La fórmula devia convèncer l’electorat, perquè els socialdemòcrates danesos van guanyar les eleccions anticipades del 2022.

Per a sorpresa de tothom, l’editorial del New York Times del 17 de maig passat expressava el suport d’aquesta icona del periodisme progressista estatunidenc al nou canceller d’Alemanya, el conservador Friedrich Merz, l’etern rival de Merkel. La raó per aquest decantament tan sorprenent era ben senzilla: Alternativa per Alemanya (AfD) ha esdevingut el primer partit de l’oposició, per damunt de la socialdemocràcia, amb una agenda pública —economia i immigració— que no se sap encarar des d’una visió progressista. Els editorialistes nord-americans anaven més enllà i apuntaven que la immigració massiva perjudicava les classes populars i mitjanes: “Ha afectat durament els serveis socials i el mercat immobiliari, sobretot a les comunitats de classe treballadora on tendeixen a establir-se els nouvinguts. El més destacable és que les llacunes del sistema han fomentat una sensació d’anarquia.”. Déu n’hi do. Cal reconèixer que aquest diagnòstic s’ha convertit en un lloc comú que exploten els populismes de dreta.

Si a Dinamarca els socialdemòcrates s’han desacomplexat, al Regne Unit Keir Starmer ha refet un Partit Laborista devastat sota el lideratge de Jeremy Corbyn i l’ha reorientat cap a una agenda realista, centrada en la inversió pública, la sanitat i l’estabilitat. Ha deixat enrere la retòrica maximalista, però ha mantingut una voluntat transformadora clara. Ja es veurà si obtindrà recompensa perquè l’amenaça del partit extremista Reform UK, liderat per Nigel Farage, és forta i en ascens. Les eleccions són encara lluny, però no s’hi val a badar. Cal bastir una alternativa molt abans. Als Estats Units, per exemple, tot i que la socialdemocràcia no existeix com a opció partidista, figures com Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez o Zohran Mamdani, que fa poques setmanes va guanyar les primàries demòcrates per esdevenir candidat a l’alcaldia de Nova York, han reobert debats que l’elit liberal del Partit Demòcrata havia abandonat. Les classes populars nord-americanes han seguit Trump perquè els “liberals” estatunidencs són tan wokes com els Comuns —o abans Podem— ho són a Barcelona.

Només una socialdemocràcia que recuperi la seva funció històrica de representar els sectors populars, incloent-hi la classe mitjana, i de reconstruir el vincle trencat entre la ciutadania i l’administració pot competir amb l’extrema dreta. No ho farà amb proclames identitàries sobre la raça, el gènere o la terra, que han acabat eliminant la denúncia de la desigualtat, ni amb retòriques indulgents amb el poder econòmic o la immigració. L’única resposta és promoure polítiques públiques clares, recuperar una ètica de servei que la corrupció ha malmès i defensar una proposta de futur que no es limiti a administrar el que hi ha. Economia i immigració. O si es vol formular d’una altra manera: ciutadania, repte demogràfic i benestar, que és la tríada pràctica de la divisa que va fer gran el món contemporani: llibertat, igualtat i fraternitat.

Però aquesta regeneració no pot ser purament tàctica. Ha de ser també cultural i moral. Com va deixar escrit Tony Judt, “una societat decent és aquella que no humilia els seus membres més febles ni glorifica els seus triomfadors”. El drama de moltes socialdemocràcies europees és que han acabat fent les dues coses a la vegada: han participat en la glorificació dels guanyadors de la globalització mentre abandonaven, amb bones paraules i males polítiques, els que s’han quedat enrere. La multitud s’ha sentit desemparada.

A Catalunya, la crisi de la socialdemocràcia té, a més, una dimensió nacional. El PSC, que durant anys va tenir un peu en la tradició catalanista i un altre a Ferraz, ha anat abandonant la idea de l’autogovern com a horitzó republicà. L’espanyolisme va destruir un PSC que va caure en un forat sota el lideratge de Miquel Iceta i el pacte amb el PP per aplicar a Catalunya el 155. Encara que en aquests moments el PSC governi a Catalunya aliat amb els Comuns i Esquerra, en realitat no ha redreçat el rumb. Ha renunciat a una part important de l’electorat que volia —i vol— sobirania i justícia social alhora. El sobiranisme d’esquerra va créixer també per aquesta renúncia socialista. Inicialment, Esquerra va beneficiar-se’n, però els fets posteriors a l’1-O han provocat un canvi de perspectives.

Avui dia, només Junts per Catalunya, sota el lideratge aglutinador de Carles Puigdemont, s’ha proposat esdevenir un partit nacional que integri visions socials diverses que tenen com a punt en comú la defensa dels drets humans i el progrés. És per això que MESCat hi està aliat. Per respondre al centralisme espanyol cal un front ampli nacional que no es limiti a una suma de discursos antielitistes o a una gesticulació eixorca sense un projecte social al darrere. La frustració i la desafecció és el que ha donat ales a l’extrema dreta catalana que massa gent intenta excusar o vol imitar, que és pitjor, sense apostar, com fa Frederiksen a Dinamarca o Starmer a la Gran Bretanya, per un projecte econòmic i social agosarat. La imaginació política d’aquests dos caps de govern ha estat realment original. Un exemple. Quan s’han afegit a la decisió de l’OTAN d’augmentar la inversió en defensa, les mesures compensatòries que han proposat no han deixat indiferent ningú: la primera ho ha fet a càrrec d’eliminar un dia festiu dels danesos i el segon apostant per una reindustrialització de qualitat en les zones més deprimides del país. Menys ideologia i més política a peu de carrer, per tant.

Catalunya necessita recuperar una socialdemocràcia independentista. Una proposta política que entengui que no hi ha república possible sense igualtat i que no hi ha justícia econòmica sense sobirania política. Que assumeixi els valors del republicanisme cívic i, avui més que mai, de responsabilitat. Aquesta és la tradició que van encarnar figures com el Dr. Martí i Julià, que defensava una “república catalana del treball”; Rafael Campalans, pedagog i ideòleg d’una escola pública nacional; Serra i Moret, socialista i patriota; o Josep Pallach, que va resistir el franquisme des d’un socialisme democràtic i catalanista. Fins i tot Joaquim Maurín, si se’l despulla del seu passat comunista, pot llegir-se com un precursor d’aquesta síntesi entre llibertat nacional i emancipació social, que també va ser el que va inspirar Francesc Macià en crear, l’any 1919, el primer partit independentista català: la Federació Democràtica Nacionalista.

La nova socialdemocràcia catalana hauria de ser valenta, ètica i arrelada. Liberal en la defensa dels drets personals, radical en la lluita contra les desigualtats i sobiranista en la concepció de la política. No ha de competir amb l’esquerra woke ni amb el populisme antipolític dels xenòfobs, sinó que ha d’oferir una alternativa neta, institucional i ambiciosa sense defugir els problemes que la immigració desbocada comporten per a la pervivència de la catalanitat i per a la convivència. L’espanyolisme ha fet que molts catalans se sentin forasters a Catalunya. L’explosió demogràfica dels darrers anys, amb tots els problemes que l’acompanyen, ha fet aflorar redoblat aquest sentiment de pèrdua. Caldrà que els socialdemòcrates sapiguem proposar mesures que, tot respectant els drets humans, evitin la desnacionalització de Catalunya. El que la majoria de la ciutadania reclama, al capdavall, és una vida vivible: feina, habitatge, sanitat, educació, seguretat jurídica, dignitat humana i protecció de la nació.

Potser sí que l’esperança és una decepció ajornada. La Fundació Jean Jaurès ha promogut una reflexió col·lectiva sobre el futur de l’esquerra, que designa com a “tercera esquerra”. El coordinador del volum, Renaud Large, arrenca amb una afirmació contundent: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la sortida de l’esquerra de la història”. Desesperançador. Però sense esperança, només queda la resignació. I això, en política, és l’abisme.