Des de l’escó 33

Tanquem el curs polític amb una certesa incòmoda: vivim atrapats en una inestabilitat permanent. No és només un problema català, espanyol o europeu: és global. El món s’alimenta d’un caos fet de guerres, populismes, desgovern, corrupció i emergència climàtica. La violència i la desigualtat creixen, mentre un individualisme ferotge mina la cohesió social. Fem-ne la radiografia.

La inestabilitat internacional ha estat descomunal aquest any. La guerra d’Ucraïna s’ha cronificat i desgasta una Unió Europea sense rumb, que resol la seva impotència amb un rearmament forçat i tardà. Els Estats Units, en plena era trumpista, basculen entre el replegament i un nou imperialisme econòmic, a base d’aranzels i proteccionisme, i la sortida de la Unesco l’any vinent per escenificar la batalla cultural. Al Pròxim Orient, el conflicte a Gaza és un escàndol humanitari que qüestiona l’ordre internacional i soscava els fonaments de la democràcia israeliana. Netanyahu, blindat per la ultradreta religiosa, transforma la vulneració dels drets humans dels palestins en munició per al ressorgiment global d’un antisemitisme que no ha desaparegut mai del tot, ni a la dreta ni a l’esquerra.

Segons l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, el 2024 ha estat l’any amb més conflictes armats en dotze anys: 37 guerres actives, la meitat d’alta intensitat, i més de 122 milions de persones desplaçades. La majoria no són conflictes ideològics, sinó xocs de civilitzacions o bé disputes pels recursos naturals, com en els temps previs a la Guerra Freda. Des de la caiguda del Mur el 1989, la UE ha encarat dues guerres de gran crueltat —als Balcans i a Ucraïna— mentre integrava estats no sempre plenament democràtics. L’hongarès Viktor Orbán és avui el gran avalador de l’emergent extrema dreta europea. Els ultres encapçalen tres dels 27 governs de la UE (Itàlia, Països Baixos i Hongria) i formen part de dos més (Finlàndia i Croàcia), i això significa que governen sobre 95.886.920 persones, el 20,97% de la població de la UE.

Les guerres i la pobresa provoquen grans moviments migratoris del sud global cap al nord. Però la realitat social que troben no és tan esperançadora. A Catalunya, per exemple, l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat revela que el 24% de la població està en risc de pobresa o exclusió social. El llindar de risc ha augmentat un 5,9% aquest 2024, forçant l’augment de les ajudes socials, però també tensionant-les, en un context d’espoli fiscal extrem. Sense recursos no hi ha benestar, i la pressió migratòria sobre barris i ciutats que no disposen de recursos ni de capacitat d’acollida genera tensions reals, que cal abordar sense tabús. La Catalunya dels vuit milions pateix moltes dificultats; per tant, parlar d’arribar als deu és, avui, una frivolitat.

La polarització política és especialment greu a Espanya. El règim del 78 fa aigües: la corrupció ja no és un accident, sinó estructural. La trama Koldo-Cerdán-Ábalos ha esquitxat el PSOE i ha desfet l’aurèola d’honradesa que volia lluir Pedro Sánchez. El PP no es queda enrere: el cas Montoro seria propi d’un estat fallit. El bipartidisme actual recorda el de la Restauració de 1876: els mateixos gossos, amb diferents collars. Cap partit espanyol afronta de debò el conflicte nacional intern. Espanya és una de les economies que més creix a l’eurozona, però el centralisme i la crisi institucional n’esborren els beneficis, especialment a les tres comunitats autònomes que conformen els països catalans.

Del 15-M només en queda la caricatura: Podem va arribar al govern per no canviar res i ha acabat barallant-se fratricidament amb Sumar, abanderant un replegament espanyolista que fa feredat. La seva oposició a la delegació de competències en immigració a la Generalitat n’és un exemple. Reclamen recursos per a la gestió de les migracions, però volen que tot es decideixi des de Madrid. Volen solidaritat, però neguen a Catalunya la capacitat d’organitzar l’acollida. Paternalisme i jacobinisme, com sempre. La política espanyola funciona com un concurs de catalanofòbia. Vox converteix cada sessió al Congrés en un míting contra Catalunya, mentre PSOE, Podem i Sumar competeixen per veure qui s’entrega més al nacionalisme d’estat. Això sepulta qualsevol debat seriós sobre desigualtat o organització territorial.

A Catalunya, el Parlament sovint està segrestat pels dos extrems, que es retroalimenten amb cridòria i impedeixen abordar els problemes amb responsabilitat. En les sessions de control, per exemple, el president Salvador Illa respon a les provocacions de Sílvia Orriols llançant més benzina al foc. No n’hi ha prou amb ridiculitzar l’extrema dreta: calen polítiques valentes que millorin la percepció social negativa de la immigració. Mentre Vox i Aliança Catalana competeixen pel vot ultra amb banderes diferents i un discurs xenòfob idèntic, els ajuntaments i els serveis socials afronten la tempesta sense eines ni recursos. Aliança també beu de la frustració per la derrota independentista del 2017, però l’independentisme és una excusa. El seu fons és un altre, ho reconeguin o no els seus altaveus mediàtics.

Com hem vist, l’extrema dreta creix a Europa, però també a Catalunya —en les dues versions, espanyolista i independentista— amb un discurs idèntic: l’odi i la culpabilització de l’immigrant. Però la mala gestió de la immigració per part de governs dominats pel populisme woke també hi contribueix. Mentre la dreta vincula immigració i delinqüència, aplicant per a resoldre l’equació la recepta habitual (murs, deportacions i menys drets), l’esquerra populista ha convertit la immigració en un dogma intocable: qualsevol debat sobre límits, gestió o integració és titllat de feixista. Si no es construeix una política migratòria pròpia —valenta, realista, que combini drets amb deures, acollida amb integració— la societat continuarà atrapada entre l’odi i el bonisme hipòcrita.

No serà fàcil aturar l’ascens de l’extrema dreta, perquè el desgavell polític català és majúscul. Els mitjans afins al govern intenten tapar-lo ressuscitant insistentment el vell eix esquerra-dreta, com si l’anomalia fos Carles Puigdemont i Junts per Catalunya, que insisteixen a defensar una alternativa nacional i ideològicament transversal. Molts, fins i tot en l’entorn de Junts, voldrien tornar als temps de la plàcida sociovergència, perquè es converteixi en la via per retornar al règim del 78. El govern en minoria de Salvador Illa aposta per regionalitzar Catalunya, i Esquerra li fa de crossa perquè ha donat per acabada la lluita per la independència. L’emergència nacional és evident i la unitat independentista una mera quimera.

L’acord del PSC amb Esquerra i els Comuns és un “peix al cove” mal dissimulat. A diferència dels pactes de CiU amb el PSOE i el PP, que eixamplaven l’autonomia, aquest l’empetiteix. Serveix per sobreviure amb tacticisme de vol gallinaci. Abans, l’aprovació dels pressupostos era l’única mesura d’estabilitat. Ara ni això. Un dia Esquerra reprova la consellera Sílvia Paneque i l’endemà li torna a donar aire amb la convalidació de tota mena de decrets llei. Esquerra té les mans lligades al PSOE, i l’episodi del finançament singular ho confirma: el Ministeri d’Hisenda no ha cedit ni un pam i Catalunya continuarà sent qui més aporta i qui menys rep. Esquerra ho sap, però no vol fer caure el govern per por que Junts consolidi una alternativa independentista creïble i oberta.

Mentrestant, el país es deteriora. Rodalies és una lletania sense fi. Incendis, aiguats i desastres naturals posen en evidència la manca d’una política ambiental sòlida. Els concursos de trasllats a educació s’han convertit en un vodevil. I s’hi afegeix l’escàndol de la DGAIA, amb denúncies greus en la tutela de menors. Junts ha proposat una comissió d’investigació per posar “llum a la foscor”, caigui qui hagi de caure. És l’única manera de prestigiar la política. I també el partit, Junts, que enguany compleix cinc anys, que ha de renegar d’una manera explícita i sense embuts d’herències indesitjables.

El balanç del curs polític no és encoratjador. El món està revoltat. Espanya està en crisi i Catalunya continua atrapada en una presó estatal caduca i corrupta, sense marge per decidir sobre infraestructures, finançament, polítiques socials o immigració. Madrid manté la clau de la caixa i dels trens. Ens acostem a la tardor amb més incerteses que mai. No sabem si l’Acord de Brussel·les entre el PSOE i Junts ja ha arribat al límit. Ho sabrem aviat, sobretot si no es concreta l’oficialitat del català a la UE i no es posa data a un nou referèndum d’autodeterminació. Reconeguem-ho: la inestabilitat ha deixat de ser un accident per esdevenir la norma. Potser ja és hora d’assumir-ho i preparar una nova etapa política. Però això només passarà si algú s’atreveix a dir prou.

De moment, bones vacances a tothom. Ens retrobem al setembre.