Des de l’escó 33

En una Europa cansada de la por i el ressentiment, el resultat de les eleccions neerlandeses del 29 d’octubre passat ha estat una sorpresa saludable. El partit liberal progressista D66, encapçalat pel jove Rob Jetten, de trenta-vuit anys, ha protagonitzat una remuntada espectacular: ha passat dels nou escons obtinguts el 2023 als vint-i-sis actuals, i ha empatat amb el partit d’extrema dreta PVV de Geert Wilders. És una fita històrica —mai dues forces havien empatat al capdavant de la cambra baixa dels Països Baixos— i un senyal clar que el discurs del progrés i la serenitat pot guanyar fins i tot en temps de crispació. Zohran K. Mamdani, el victoriós aspirant demòcrata a l’alcaldia de Nova York, ha aplicat una estratègia semblant per atraure vots: ha mobilitzat més de vuitanta mil voluntaris i ha disparat la participació juvenil, especialment d’homes d’entre divuit i trenta-quatre anys, un dels pilars sobre els quals Trump va construir la seva victòria.

El lema de la campanya de Jetten, Het kan wél (“Sí que es pot”), idèntic al que va fer servir Obama el 2008, ha sintetitzat en una afirmació l’essència d’una estratègia guanyadora: un optimisme realista, capaç d’oferir solucions sense negar la complexitat dels problemes. En un context europeu on les dretes extremes capitalitzen el malestar i el desconcert, el D66 ha apostat per un missatge inclusiu, proeuropeu i valent, a més d’estar impregnat de reformisme. Com deia Simon van Teutem a The Guardian, els votants neerlandesos “han estat seduïts per la idea que la política pot tornar a ser inspiradora”. No es tracta de vendre fum, sinó de creure que la democràcia pot respondre a les angoixes socials sense caure en la demagògia. Entre la murga del populisme woke i la maregassa desestabilitzadora de l’extrema dreta, el D66 no s’ha desdibuixat: ha apel·lat al sentit comú i ha ofert polítiques —sobretot en habitatge— per captar votants joves.

La victòria de Jetten no és només comunicativa. És fruit d’una estratègia organitzada i intel·ligent. El D66 ha desplegat una infraestructura digital inèdita —el Brand Portal— que permet als candidats locals elaborar materials de campanya personalitzats amb un estil unificat. Ha invertit 1,8 milions d’euros en publicitat, més que cap altre partit, i ha presentat un programa de vuitanta-cinc pàgines ple de concrecions. Res de retòrica buida. El seu missatge s’ha sustentat en cinc grans “avenços” (doorbraken): construir deu ciutats noves per resoldre la crisi d’habitatge; garantir educació a mida per a cada neerlandès; impulsar una energia verda i assequible produïda al país; fomentar una economia intel·ligent que combini creixement i sostenibilitat, i aconseguir la generació més sana mai vista, amb polítiques de prevenció i salut mental. És un programa liberal en el sentit original del terme: alliberar les persones de les seves limitacions socials i materials per permetre’ls desenvolupar el seu potencial. I, en aquest sentit, també és un programa socialdemòcrata. Són liberals que governen per a tothom i no tan sols per als privilegiats.

Aquest liberalisme social, modern i obert, és el que distingeix el D66 de la resta. No és el liberalisme econòmic del mercat desregulat, sinó el que situa la llibertat i la igualtat com a condicions complementàries: 1789 en estat pur. Ramon Aymerich ho ha explicat molt bé a La Vanguardia: la ultradreta no ha guanyat als Països Baixos perquè la gent prefereix propostes que no divideixin, sinó que sumin. Jetten no ha negat els reptes —la immigració, el xoc cultural i religiós, el desequilibri entre el creixement del PIB i l’estancament del PIB per càpita—, però tampoc no els ha convertit en un camp de batalla moral. Ha entès que moltes societats europees, avui massificades i insegures, viuen una contradicció de fons: el país prospera en termes globals, però la gent se sent més pobre i més amenaçada. Davant d’això, en lloc de buscar culpables, Jetten ha buscat solucions. És la diferència que hi ha, sense anar més lluny, entre Aliança Catalana i Junts. La Catalunya del sud no s’inunda perquè els immigrants portin vents de tempesta, sinó per manca de previsió, d’inversions i de polítiques de sostenibilitat en zones inundables. Cal posar-hi remei a partir d’aquí.

La proposta de política d’immigració de Jetten no consisteix a proclamar que als Països Baixos hi cap tothom, sinó a posar els mitjans perquè hi hagi una “política d’asil que funcioni” (Asielbeleid dat wél werkt): agilitzar els processos, garantir la integració, exigir l’aprenentatge del neerlandès i accelerar les deportacions en casos problemàtics. Però, alhora, el discurs general no és de rebuig, sinó de confiança en la capacitat del país d’integrar i d’aprofitar la diversitat. En lloc d’una narrativa de fractura, n’ha construït una de responsabilitat compartida. Poca gent se sent còmoda en la negativitat. Qui la fomenta és perquè sap que la por paralitza.

El D66 ha recuperat la coherència ideològica que l’havia fet fort en altres èpoques. Des de la seva fundació, el 1966, com a moviment per la democratització radical i contra la polarització religiosa i ideològica dels Països Baixos, fins a la seva conversió en partit socioliberal als anys noranta, la seva força ha estat combinar la llibertat amb la justícia social, el progrés amb la responsabilitat. Amb Jetten, el partit ha sabut deixar enrere l’estil “massa infantilitzat i massa woke” del període anterior i ha tornat a parlar del que els neerlandesos anomenen les qüestions “del pa i la mantega”: habitatge, educació, salut i feina. Abans de parlar d’impostos, que és el recurs tradicional del liberalisme conservador, el D66 ha avantposat les persones. L’humanisme estimula. A Catalunya, els polítics que més ho van saber veure van ser Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Per això guanyaven eleccions.

L’èxit del partit neerlandès també és fruit de la forma i no només del fons. L’estètica de la campanya —neta, verda, moderna, humana— ha contribuït a transmetre credibilitat. L’eslògan Het kan wél apareixia en totes les plataformes, acompanyat d’imatges de persones reals i situacions positives. Jetten, un líder tranquil i carismàtic alhora, va saber fer-se visible amb naturalitat: va participar en programes populars de televisió i va fer una gira per tot el país, sobretot per ciutats on el D66 havia estat feble, escoltant la gent en lloc de sermonejar-la. “Al principi hi havia suspicàcia —va explicar—, però sempre acabem tenint una conversa molt bona.” És la política que escolta, no la que imposa. La supèrbia dels polítics és la seva tomba.

Aquesta manera de fer connecta amb una demanda profunda de la ciutadania europea: els ciutadans volen que els governs els escoltin, no que els alliçonin. La crisi de confiança envers la política no es resol amb dogmes ni amb promeses impossibles, sinó amb un llenguatge de proximitat, honest i esperançador. El D66 ha sabut combinar una gestió tecnocràtica amb una narrativa emocional, sense caure ni en el populisme sentimental ni en la fredor administrativa. El seu missatge no és “nosaltres contra ells”, sinó un “tot depèn de nosaltres” esperançador. Fer política no és lamentar-se del que no funciona, sinó imaginar polítiques que facin que les coses funcionin i siguin possibles. I fer-ho sense por, amb dades, amb arguments i amb empatia.

Tant de bo la victòria del D66 i dels candidats demòcrates als Estats Units (Nova York, Virgínia i Jersey) sigui el tret de sortida d’una remuntada que eviti que els profetes de la por —dit amb paraules de Carles Puigdemont— tornin a guanyar terreny. Cal treballar per demostrar que encara hi ha espai per a una política que il·lusioni sense enganyar, que combati l’odi amb arguments i que cregui en la força civilitzadora de la democràcia. Jetten ha demostrat que l’optimisme pot ser una estratègia racional per combatre el desencís amb el futur, la manca d’oportunitats o la desafecció política que fa que, segons una enquesta recent, a Catalunya, per exemple, només quatre de cada deu homes joves (amb les dones és una mica més positiu) considerin preferible la democràcia a qualsevol altre sistema de govern.

PS: Ofereixo aquí un article de l’amic Ferran Mascarell, “Mamdani, Jetten i nosaltres”, publicat a Nació Digital, el resum del qual comparteixo plenament: “Tant Mamdani com Jetten parteixen d’un diagnòstic comú: la política ha d’intervenir per corregir les desigualtats, fer front a la crisi climàtica i reconstruir la confiança ciutadana en la democràcia”.