Home
IMG_0130

© Cristina Losantos

Set mesos d’inestabilitat política, de promeses trencades, d’una escissió interna per haver capitulat a Brussel·les després d’un referèndum que va guanyar i la pèrdua d’un terç dels diputats del seu partit no han malmès el capital polític d’Alexis Tsipras. El primer ministre grec va tornar a donar la sorpresa diumenge passat en guanyar les eleccions i revalidar així els bons resultats a les urnes que havia obtingut el gener d’enguany, quan es va convertir en el primer líder de l’esquerra alternativa a arribar al poder en un país de la Unió Europea.

Tsipras va aconseguir la seva primera victòria en el context de la crisi de l’euro i perquè va prometre posar fi a l’austeritat imposada per Brussel·les. El clamor popular va encimbellar-lo, per bé que llavors Syriza no va aconseguir, com també ha passat ara, la majoria absoluta i va haver de pactar amb els nacionalistes de dreta, el partit Grecs Independents. Els radicals sempre busquen estranys companys de llit per reforçar la idea que són realment nous respecte a l’esquerra tradicional. Es veu que ni els liberals de To Potami ni els socialdemòcrates del PASOK eren bon aliats per atiar un discurs populista contra l’anomenat austericidi, al capdavant del qual es va situar un nou personatge: l’arrogant acadèmic Iannis Varufakis, que ni tan sols vivia a Grècia, i que fou nomenat ministre d’Economia. Ell va ser el responsable del sainet que ha acabat ara amb la nova victòria de Tsipras, que només ha perdut quatre diputats dels que tenia.

El gir que Tsipras va donar a les negociacions amb Brussel·les després de la dimissió de Varufakis li va permetre fer dues coses. La primera és que va desfer-se dels extremistes, que es van escindir per crear un nou partit, Unitat Popular, que en aquestes eleccions no han obtingut ni tan sols representació parlamentària. La segona, efecte d’aquest gir “centrista”, és que a la fi s’ha imposat una mena de pragmatisme popular que acosta Tsipras als estàndards del que ha estat sempre la socialdemocràcia, especialment l’alemanya, la qual continua sent el millor exemple de partit socialista no marxista capaç de liderar la recuperació econòmica del seu país i pactar, si creu que convé, amb els seus adversaris, la CDU d’Angela Merkel. És el patriotisme constitucional fet realitat.

La lliçó de Grècia és clara. Tothom sap, perquè és públic i notori, que els deures del nou govern grec un cop pactat el tercer rescat seran dolorosos: retallades, privatitzacions i més impostos. Aquesta vegada Syriza no ha enganyat els electors grecs i aquests no han tingut por i han confiat en un home, Tsipras, a qui els seus adversaris, incloent-hi els seus antics aliats, voldrien que hagués fracassat. La rotunda victòria del primer ministre grec va ser estimulada per la coincidència entre la política de la por promoguda per la dreta i Brussel·les i l’extremisme frívol dels dissidents. Com també passa a Catalunya, els grecs han estat bombardejats per la dreta i l’extrema esquerra i al final els electors han decidit confiar en l’home que més clarament els ha exposat els termes del que els extremistes consideren una rendició. Tsipras ha hagut de fer un curset accelerat de pragmatisme i l’ha aprovat.doeuropa-lateral-187x300

La crisi política grega ha tingut i tindrà molts costos, polítics i humanitaris, perquè la pobresa està molt estesa i l’episodi dels refugiats no ajuda gens a apaivagar-la. De fet, els indrets per on han entrat els refugiats són els únics on el partit de l’extrema dreta xenòfoba, Alba Daurada, ha incrementat el seu vot. Ara bé, la desconfiança dels grecs en la política és més que evident, atès que la participació electoral ha estat baixa, situant-se en el 55%, vuit punts menys que als darrers comicis. Tsipras haurà de reflexionar sobre el perquè de la desafecció democràtica d’uns electors desenganyats per les seves exagerades promeses anteriors, cuinades en laboratoris com ara el centre on treballava Varufakis, a la Universitat de Texas, al costat de James K. Galbraith, un altre “economista màgic”. Tsipras hauria d’haver sabut que la grandiloqüència del mes de gener acabaria com ha acabat, en paper mullat, i hauria estalviat als grecs el viacrucis polític, associat a l’esfondrament social, pel qual han hagut de passar.

L’esquerra catalana vol treure partit de la victòria de Syriza, però ara mateix Tsipras ja no té tants amics com tenia. Podemos i Catalunya Sí que es Pot s’han quedat sense referent després que Unitat Popular hagi descarrilat. A Barcelona, però, el nou Ajuntament invita Varufakis (15 d’octubre), el ministre del desastre, a participar en un cicle de conferències denominades genèricament DO Europa i comissariades per la periodista Mònica Terribas. Que Déu ens agafi confessats si aquest diletant ens ha de guiar cap a la terra promesa des de les ruïnes del Born.

Publicat a El Punt Avui, 24/09/2015. Versión en español, aquí

PS: Un cop publicat l’article, Mònica Terribas em fa saber que la invitació a Varufakis no és del nou Ajuntament —per bé que els cartells sí—, sinó que va pactar-la amb Xavier Trias. D’acord, queda dit. Però si va ser així, encara estic més preocupat, perquè es demostra una vegada més fins a quin punt l’anterior majoria tenia pa a l’ull.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s