Home

No sé si han vist la pel·lícula Blue Valentine (Derek Cianfrance, 2011). És bona, creguin-me. I és trista, també. És com un cop a l’estómac. És una història de desamor a partir de mostrar-nos l’efecte devastador del temps sobre l’amor. Dean i Cindy, els protagonistes masculí i femení que interpreten de manera meravellosa Ryan Gosling i Michelle Williams, han de fer front a l’evidència que la seva relació s’ha anat deteriorant i que no saben com remuntar-la perquè no acabi en un desastre. Dean proposa a Cindy una escapada romàntica en un hotel d’aquests que són famosos als EUA, un hotel temàtic, i trien una habitacblue_valentine_007ió dedicada al futur. És el penúltim cartutx per salvar el que havia començat com una bella història romàntica i apassionada i que en aquella habitació només en queden uns quants records. No els explico el final perquè és de mal parits fer el que ara en diuen spoiler.

No sé per què, possiblement perquè tinc una vena romàntica que amago massa sovint, vaig pensar en aquesta pel·lícula quan vaig veure l’alegria de la bona gent sobiranista la nit de les eleccions a l’esplanada de la plaça Comercial, davant del CC El Born. Hi vaig trobar molts amics, com aquella jove parella que havia decidit traslladar-se des de Boston per votar i que duia amagat en un sarró una ampolla de Cava per celebrar la cobejada victòria. M’agraden aquestes expansions de companyonia i d’amistat, com també em van agradar els petons entre Antonio Baños i David Fernández després de constatar que la CUP havia assolit un resultat extraordinari. Però si vaig pensar en la pel·lícula és perquè diu el tòpic que les històries d’amor no acaben mai bé.

A mesura que avançava la nit i l’equilibri de forces entre les dues llistes independentistes convertia la CUP en un soci necessari per tirar endavant la investidura del nou president, vaig témer el pitjor: una reedició de la batalla campal entre sobiranistes com ja va passar abans que ERC i CDC es posessin d’acord per formar la llista conjunta de Junts pel Sí. Aquella nit vaig escriure un article d’urgència per aquest diari en què estava segur que “seria una irresponsabilitat que els 72 diputats sobiranistes no s’entenguessin per fer president el líder d’aquest procés amb discussions bizantines, seria fer-li el joc a C’s, que voldria que es convoquessin unes noves eleccions”. I alertava del perill de convertir Artur Mas en un nou Ibarretxe. Perquè, diguem-ho clar i català, al lehendakari més agosarat i sobiranista que no han tingut mai els bascos va carregar-se’l una pinça inaudita, la traïció del seu propi partit i la intransigència dels radicals. L’estat només va haver de veure com passava el seu cadàver per davant per certificar la mort del procés sobiranista basc. Ara Euskadi és encara una comunitat autònoma i per molts anys, segons sembla.

Les històries d’amor només perduren si els interessats les alimenten. Les rutines, la gestualitat previsible, les mentides i la desil·lusió maten la passió i l’amor. Quan ens enamorem perdem molt de temps per agradar l’altre. I això és bo. Una cop aconseguit el propòsit, en el sentit més profundament transcendent de la possessió amorosa, llavors no se sap per què la rutina va minant la relació fins que deixem de perdre el temps amb qui més t’estimes amb l’excusa que tens feina o que no pots anar aquí o allà per no se sap quina urgència. Deixem de pensar en el futur de la manera romàn
tica, el que no vol dir que sigui utòpica o impossible, que ens ha portat a seduir l’ésser estimat. La política no és precisament un ambient d’amor, però sí que és, en bona mesura, un exercici de seducció. Quan no ho és, es converteix en guerra i destrucció. O en odi, que és l’estratègia que ha emprat Catalunya Si que es Pot i ja s’ha vist que no li ha servit de res.

Els sobiranistes de base, aquells que es fan voluntaris per posar les cadires d’un míting i que són els que es passen hores dempeus per ordenar mobilitzacions i actes de tota mena, són els que saben que la independència només s’assolirà amb la solidaritat, la il·lusió i l’estim d’aquells que es troben en totes les manifestacions des del 2img_3472_155024010. I també si aconseguim respectar-nos. No hi ha res més emprenyador que estar permanentment sota sospita. Els ho dic per experiència. Quan algú em vol punxar o em vol fer callar, em surt amb el 3% i no sé què més, malgrat que, com és fàcil de constatar, no hi tinc res a veure tot i haver estat director d’una Fundació que jutges, fiscals i parlamentaris han investigat a tort i a dret. Per això em vaig emprenyar amb algun conegut meu el dia que la Guàrdia Civil va muntar aquell espectacle que ja es veia que era una gran obra de teatre. Em vaig emprenyar perquè em va molestar que donés per suposat, potser sense adonar-se’n, que aquella Fundació era un cau de corrupteles també durant el meu mandat. Dels amics no se’n dubta, si més no quan no hi ha proves que hagin fet res mal fet. Si hom ho fa és perquè o bé no és tan amic o bé perquè, en el fons, és una mala persona que només sap què és l’amor en un sentit literari i, per tant, llibresc.

Posar com a condició per investir algú president que demostri que no és corrupte quan no s’ha provat mai que ho hagi estat és, senzillament, una immoralitat. No vull dir que la CUP estigui obligada a investir el president Mas si creu que ideològicament li repugna fer-ho, però que no es refugiï en històries que són un invent de l’estat per desfer-se de l’únic president independentista, encara que se n’hagi fet en els darrers anys, que ha tingut la Catalunya contemporània. De moment, i ja sé que se m’acusarà de no sé quantes coses, aquest president ha anat més enllà que no havien anat mai ni Macià ni Companys ni, és clar, Pujol, Maragall o Montilla. I la prova és com reacciona l’estat contra ell. A Companys van afusellar-lo un 15 d’octubre de fa 75 anys per bastant menys. Ara no es pot afusellar ningú, perquè el context polític no ho permet, malgrat la ironia de mal gust del tuit de l’exsecretari d’Estat de comunicació amb José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, però el 15 d’octubre del 2015 l’estat vol començar a posar les bases de la “mort civil” del president Artur Mas. Em rebenta que aquells a qui Mas es va abraçar amb sinceritat després de la gran victòria del 9-N, i per la qual cosa van ser criticats amb duresa per l’últim demagog que ha donat la política espanyola, en aquest moment facin veure que allò havia estat només un miratge i que, de fet, el que pensaven realment era que aquell amb qui van compartir l’emoció de la lluita era un corrupte i un burgès malànima que beu a galet un rajolí de cava Sumarroca. És impossible decebre més gent en menys temps.

Si s’escarxofen al sofà i veuen la pel·lícula, s’adonaran que la dialèctica i els retrets no ajuden gens a refer l’amor. Fan patir i prou, com pateixen els sobiranistes que no entenen per què discutim tant si tenim 72 diputats amb un mandat independentista i un president perseguit per l’estat que està disposat a tirar endavant fins a la porta de la República catalana. Junts anirem més lluny, com diu la cançó.

Publicat a elMón, 29/09/2015.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s