Home

f8091000de3f026d209837e21bc2e700_XL

Avui es compleixen 35 anys del “¡Quieto todo el mundo! ¡Todo el mundo al suelo!“, les paraules que va adreçar el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, enmig d’un silent Congrés dels Diputats, que va haver de paralitzar la votació sobre la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del Govern. Amb la custòdia de 288 guàrdies més, Tejero va sembrar el caos a la Cambra baixa, en el que va ser un fallit cop d’estat militar que va fer trontollar la imberbe democràcia espanyola.

L’Espanya dels segles XIX i XX ha estat condicionada pel protagonisme dels militars en la vida política. Així ens ho feia veure el llibre del professor Carlos Seco Serrano, Militarismo y civilismo en la España contemporánea, publicat el 1984, tres anys després del darrer intent de cop d’Estat. Certament, el fracàs, si més no nominal, d’aquell 23-F de 1981 va cloure el que havia estat l’essència del règim franquista, que l’exèrcit fos el garant de l’Estat nacional i es convertís en la columna del poder.

Durant els segles XIX i XX, els militars van esdevenir el puntal de la vertebració de l’Estat nacional. Des de la guerra de 1808 contra Napoleó, enmig de la qual es va aprovar la famosa Constitució de Cadis, els militars van ser l’instrument per preservar la unitat d’Espanya i, també, per preservar el sistema centralitzat que l’ha caracteritzat des de l’arribada de la dinastia dels Borbó, per damunt d’altres factors (l’educació, la llengua o la religió) que en altres llocs van ajudar a la construcció d’un Estat nacional compartit per comunitats d’origen divers. Llevat de dos curts períodes, que a Catalunya es correspongueren a la dècada que va durar la Mancomunitat de 1914 o els vuit anys de la República, la norma a Espanya va ser la guerra.

L’origen del paper preponderant dels militars com a col·lectiu social i de l’Exèrcit com a institució resideix en el raquitisme de la democràcia espanyola i de les moltes guerres en les quals va participar. Començant per la guerra napoleònica, les accions bèl·liques no tenen aturador: guerres carlines, guerres colonials a l’Àfrica i a Llatinoamèrica, “pronunciamientos”, cop d’Estat i fraus electorals de tota mena, a més de l’ús de la violència com a arma política. Espanya és, segurament, l’indret d’Europa on s’ha assassinat més caps de govern i on l’Estat ha exercit una brutal violència política emmascarada d’ordre públic.

El raquitisme de la democràcia espanyola també es va poder constatar durant els anys de la Transició. La reforma pactada del règim franquista no va ser mai una real ruptura amb les bases del règim franquista. No solament no es va trencar amb el passat des d’un punt de vista del personal polític, sinó que moltes lleis franquistes van continuar vigents a pesar de l’aprovació de la Constitució del 1978.  La Llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977 llavors es va viure com un gran triomf dels demòcrates, tot i que diversos col·lectius (la Unió Militar Democràtica, els presos socials o presos polítics amb delictes de sang) en van quedar al marge. Però amb el pas del temps el que havia estat un “triomf” de l’oposició antifranquista va esdevenir una llei de “punt i final” que fins i tot incidiria en la manera d’interpretar el passat.

14149292510_f3e8f59c23_b

És evident, doncs, que el 23-F va acabar essent un punt d’inflexió que portaria de nou els militars a l’arena política seguint la tònica d’altres èpoques. De fet, aquell intent de cop d’Estat s’assemblava força als “pronunciamientos” del segle XIX. No va suprimir la democràcia però va aconseguir de capgirar el que s’havia pactat entre l’oposició i els jerarques del règim franquista que havien estat prou llestos per adonar-se de la deriva del temps. La sorpresa va ser, si de cas, que el PSOE —i en part el PCE— es van apuntar a aquella rectificació.

Fins i tot l’expresident de la Generalitat Josep Tarradellas havia anunciat abans de l’entrada de Tejero al Congrés dels Diputats que feia falta “un cop de timó”, opinió que coincidí amb els moviments d’alguns militants del PSOE, el més destacat dels quals va ser Enrique Múgica, que van fer mans i mànigues per fer fora Adolfo Suárez i promoure un Govern encapçalat per un general. És sabut, perquè els protagonistes van haver de declarar davant el jutge instructor del cas del 23-F, José de Diego, que Múgica es va reunir amb el general Alfonso Armada a casa de qui aleshores era alcalde de Lleida, Antoni Siurana, acompanyat de Joan Reventós, màxim dirigent del PSC. Cap dels quatre va negar mai el dinar sinó la intencionalitat política que es deia que l’havia provocat, la qual encara està per determinar, i que no era altra que proposar un govern de coalició presidit per un militar, el mateix Armada.

Just un mes abans del 23-F, el 25 de gener de 1981, es va publicar a Diario 16 l’anomenat Manifest del 2.300, encapçalat per Amando de Miguel i Federico Jiménez Losantos, per denunciar el que al seu entendre abocava Catalunya “hacia la intransigencia y el enfrentamiento entre comunidades, lo que, de no corregirse, puede originar un proceso en el que la democracia y la paz social se vean amenazadas”. Això passava a Catalunya, però sectors de la patronal i de l’Església també es manifestaven en contra de la ràpida evolució política des de la mort del dictador i culpaven Suárez d’haver traït el llegat franquista.  L’actual president de la CEOE, el català Joan Rosell, llavors un empresari de 23 anys, va escriure un llibre, España en dirección equivocada, en el qual propugnava un Govern “per sobre de partits i fins i tot d’ideologies” que podria estar “capitanejat per una personalitat independent, fins i tot un militar”.

fotonoticia_20131018171916_1280

L’Operació De Gaulle pretenia donar protagonisme a uns militars que, d’altra banda, estaven molt preocupats, i amb raó, pel terrorisme. El nombre de morts per raons polítiques era elevadíssim: un militar, un guàrdia civil, un policia o un estudiant o un advocat o un opositor eren assassinats cada dos dies. Entre la mort de Franco el 20 de novembre del 1975 i el 23 de febrer del 1981, ETA va assassinar gairebé 400 persones, la majoria guàrdies civils o militars, i des de feia temps circulava el rumor d’un possible cop dels coronels. Però també es van matar advocats, parlamentaris o persones de l’entorn abertzale sense cap mena de contemplació.

Després del 23-F l’Exèrcit va quedar neutralitzat i la tasca al capdavant del Ministeri de Defensa de personatges com el general Gutiérrez Mellado, Alberto Oliart, Narcís Serra i Eduardo Serra, sumat a l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986, va capgirar el rol de les forces armades en la política espanyola. Des de llavors el “civilisme” s’ha imposat al militarisme. I tanmateix, el “pronunciamiento” del 23-F va aconseguir l’efecte que perseguia: aturar l’estructuració d’Espanya com un Estat plurinacional, multilingüístic i obert. Des de llavors, per tant, es pot dir que es va voler rectificar el que s’havia pactat el 1976 —molt abans de la promulgació de la Constitució de 1978— i que es va resoldre amb el retorn del president Josep Tarradellas el 23 d’octubre de 1977 i la restauració provisional de la Generalitat de Catalunya. Aquella petita gran ruptura encara neguiteja la política espanyola i és la font de la crisi política i institucional que presideix les relacions entre Catalunya i Espanya.

Publicat a Lliure i Millor, 23/02/2016. Versió en espanyol a Nabarralde.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s