Una reflexió sobre la desconfiança ciutadana en els afers públics amb motiu del dia mundial de les Nacions Unides per a l’administració pública

1. El fervor per la transparència

Un apunt que va publicar el Secretari de Transparència i Govern Obert del Govern el 10 de maig passat al blog de l’EAPC començava amb una bella metàfora: “Si il·luminem la foscor,  i els racons mal il·luminats, dificultarem l’ocultació dels corruptes, els moviments clandestins i el frau. Per entendre’ns, els vampirs no suporten la llum del sol”. Certament, els vampir no suporten la llum. Però és precisament per això que surten de nit i no es deixen veure de dia. Aquesta és la realitat, per molta llum que vulguem posar-hi, i per això és difícil evitar les clavegueres per on s’esmunyen els vampirs del mal govern.

I si la llum no el remei total, disposar d’una norma tampoc no és garantia de res. En un altre apunt publicat en el blog, en aquest cas, de la Revista Catalana de Dret Públic (RCDP) patrocinada per la EAPC, el professor Rafael Jiménez Asensio, de la UPF, és contundent des del mateix títol del post, “Mentiras de la transparència”. L’arrencada és de cavall desbocat: “Llegamos los últimos. Aun así nos ha entrado el fervor o el entusiasmo por la transparencia, como reconoce Innerarity. En este caso, por ser los primeros”. Per què, però, ha calat aquest fervor per la transparència?

No entraré en qüestions jurídiques perquè aquest no és el meu àmbit. Jiménez Asensio exposa un munt d’arguments per intentar demostrar que la llei de transparència està minada per un munt de forats jurídics. Tanmateix, els defensors de la llei de transparència s’aferren a una sola idea, que per ella mateixa no és cap argument: que la nostra llei de transparència és la primera i la més avançada d’arreu. La bondat d’una llei no es pot mesurar mai així. Hi ha d’haver alguna altra raó que en fonamenti la bondat.

N’avanço una: tothom està sota sospita perquè s’ha estès la idea que el que no es mostra és, intrínsecament, corrupte. O almenys, en una interpretació més benèvola, és susceptible de ser-ho. La llei és preventiva però també és sancionadora.

2. Sancionar o col·laborar?

L’administració espanyola –i per tant la catalana– aplica a molts àmbits de la gestió pública aquest criteri sancionador. El cas que tothom pot entendre millor és el d’hisenda. La fiscalitat espanyola es recolza en el principi, una mica malaltís, que tothom és sospitós. Tributem o contribuïm? Retòricament, contribuïm. A la pràctica, paguem tributs i ho fem a contracor, amb por i temença a ser sancionats si ens equivoquem. Una por que només hauria d’estar justificada si fóssim defraudadors de veritat. El que preval en la fiscalitat espanyola és la penombra, que és font de tota mena d’elucubracions i mals entesos, i menysté un principi positiu, que en molts altres països dels món funciona, que és la confiança. I la confiança porta a la col·laboració. A la col·laboració entre els administradors i els contribuents. La fiscalitat d’altres èpoques es basava en la tensa relació entre els administradors i els administrats. Una fiscalitat moderna només pot ser entesa des de la perspectiva de la relació que s’estableix entre el servidor públic i la ciutadania. El cert és, això no obstant, que s’ha obert una esquerda entre els administradors i els contribuents perquè se senten mal administrats i, a més, desconfien de la política i també de les institucions que en depenen.

3. Per on s’ha esquerdat la confiança?

La confiança és més important que la transparència. No s’exclouen, però la transparència sense confiança és tan sols un dipòsit de dades que serveix de ben poca cosa a l’hora d’apaivagar l’alarma social. La confiança, en canvi, deriva de la seguretat pública que inspira un govern. Sense seguretat, doncs, és impossible recuperar la confiança perduda de la gent en el bon govern. L’esquerda de la seguretat ha fet que trontollés la política, en un sentit ampli, i que en comptes de ser inclusiva fos percebuda com un vedat de caça dels partits polítics. L’entusiasme ciutadà amb la democràcia acabada d’estrenar que es podia percebre durant els anys de la transició, s’ha convertit en crítica ferotge per part, sobretot, de les noves generacions, les que ja van arribar a la majoria d’edat en democràcia sense el condicionant del franquisme. I tanmateix, la política espanyola va néixer amb molts defectes de fàbrica. Per començar, perquè no va existir un trencament real amb la dictadura. Ni legislativament, malgrat aprovar una nova constitució, perquè moltes lleis del franquisme continuen vigents, ni des d’un punt de vista del personal polític.

De la mateixa manera que molts dels països que havien estat sotmesos a les dictadures comunistes van caure a mans d’excomunistes reciclats i de les màfies per la falta d’una societat civil prèvia, nascuda encara que fos a la contra del poder establert, la democràcia espanyola va caure a mans dels hereus dels jerarques del règim pràcticament a tot arreu, llevat de Catalunya i el País Basc. A Espanya, la manca d’una ruptura democràtica real va anar acompanyada de dèficits democràtics escandalosos, que van afectar les administracions creades de vell nou. El règim polític va canviar, però la pràctica i el capteniment no. Per començar, el clientelisme no va desaparèixer sinó que es va reciclar. Va prendre noves formes i va afectar tots els corrents polítics, en fos quin fos l’origen. El règim polític espanyol del 1978 va néixer delmat, perquè ningú no va clavar l’estaca als vampirs de la dictadura que sortien de nit. Durant gairebé 40 anys, a l’administració espanyola hi ha senyorejat un munt de vampirs que fins i tot han trobat refugi en les comunitats autònomes. L’autonomia no va servir per calar foc als refugis per on es mouen els vampirs.

Ara necessitaria un espai molt més llarg per assenyalar el munt de debilitats que van fer possible que l’anomalia que acabo d’indicar es pogués produir sota un règim democràtic. És evident que va ser així, perquè han quedat provats un bon nombre de casos de corrupció que no han afectat tan sols els partits i el seu finançament. Ara, també vull deixar clar que alguns actuals ideòlegs de la crítica al passat i de reclamar l’acceleració dels temps, llavors eren els partidaris de posar el fre de mà. Els primers a fer-ho van ser, com es pot comprovar fent un cop d’ull a les hemeroteques, els comunistes. Aquest és un fet històric inapel·lable que no poden negar els hereus actuals del PCE, avui diluït a IU.

La ruptura de la confiança va començar molt d’hora, encara que els efectes s’hagin manifestat majoritàriament molt tard. L’episodi del cas Flick, del 1984, va mostrar el camí del que arribaria després i dels efectes del finançament fraudulent dels partits polítics: que les empreses estaven disposades a finançar-los a canvi d’obtenir avantatges. El cas Flick va afectar el PSOE però després hi ha hagut molts més casos com aquest, fins arribar al cas Palau, vinculat a CDC, i que ha servit perquè opinions interessades difonguessin la imatge d’una Catalunya mafiosa dominada pels nacionalistes.

4. De la desconfiança a la constatació de l’engany

La corrupció a Espanya ha existit i ningú pot negar-ho. I tot i així, és una exageració interessada culpabilitzar tothom dels casos de corrupció. Generalitzar la sospita, com he assenyalat al principi. La noció de “casta” neix d’aquesta exageració. Hi ha hagut casos de corrupció com hi ha hagut assassinats d’estat finançats amb diners dels fons reservats. Ara bé, que s’hagi fet un mal ús dels fons reservats ens ha de portar a concloure que no han d’existir? Molts estats en tenen i són supervisats per una comissió parlamentària específicament constituïda per això. El problema no és que existeixin, el problema és que qui en fa ús els utilitzi, per exemple, per matar presumptes terroristes. Quan això passa és quan entra en crisi el sistema democràtic i al final no se sap qui l’està perjudicant més, si el terrorista o el governant corrupte. La gravetat de la corrupció no és mesura per qui n’és autor, la institució implicada, el càrrec o l’import estafat. No hi ha una gran corrupció i una altra de mitjana o petita. La corrupció és corrupció sempre i en tots el casos.

A la dècada dels anys 90 del segle XX es van estendre els casos de corrupció i els escàndols polítics van contaminar les institucions. Dos dels casos més coneguts són els de Mariano Rubio al Banc d’Espanya i el de Luis Roldán a la Guàrdia Civil, a partir del qual el jutge Baltasar Garzón va arribar fins a la trama dels GAL, el grup finançat pel ministeri de l’interior, segons la sentència condemnatòria, que es va dedicar a matar etarres. Els salt qualitatiu va tenir les seves conseqüències, la més greu de les quals ha estat, sense dubte, la precarització de les institucions públiques. Doncs perquè segons una enquesta del 2015 de la consultora EY (l’antiga Ernst & Young) feta a empresaris, Espanya ocupava la 13a posició, entre 38 estats analitzats, en intensitat fraudulenta. Però és que l’Eurobaròmetre del 2013 assenyalava que el 77% dels ciutadans espanyols creia que la corrupció formava part de la cultura dels negocis del país, 10 punts per sobre de la mitjana europea, i el 84% creien que el suborn era la forma més senzilla per obtenir serveis públic, 11 punts percentuals més que la mitjana europea. El baròmetre del CIS del 2014 indicava que la corrupció i el frau eren la segona gran preocupació de la ciutadania, amb una proporció del 70%, per sota de l’atur.

La gent possiblement exagera, però no s’inventa les coses. Quan 10 de 10 persones en edat de votar consideren que la corrupció existeix i 8 de cada 10 que els polítics en són els responsables perquè es dediquen a defensar els seus interessos en comptes del bé públic, té com a efecte que la desconfiança també afecti les institucions. La sensació que la corrupció està massa estesa és conseqüència dels molts casos que s’han descobert a Espanya i també a Catalunya, especialment amb el cas Pujol. Hi ha hagut molts casos en els quals ha quedat demostrat que els polítics han enganyat i que, a més, han insistit a defensar-se amb mentides que després els tribunals han desemmascarat. I això ha afectat el PP (Francisco Camps), el PSOE (Magdalena Álvarez) o CDC (Oriol Pujol). L’engany ha estat tan gran i reiterat, que les enquestes revelen que la gent no confia ni en els líders, ni en els partits, ni en el governs, ni en els parlaments o el sindicats, ni tampoc en els ajuntament, que també s’han vist involucrats en casos de corrupció i malversació de fons públics.

5. La virtut fonamental és la virtut de la mesura.

“La virtut fonamental és la virtut de la mesura” —vaig llegir que deia el filòsof Norbert Bilbeny. Com que ell és un home d’esquerres, cal pensar que no som davant d’una màxima conservadora. La mesura és l’única garantia de la justícia. I per atacar la corrupció cal, en primer lloc, evitar les generalitzacions. Hi ha corruptes i corruptors i aquests tenen noms i cognoms. No és la democràcia el que està podrit, ni els partits polítics o els sindicats. La corrupció té pare i mare. Però també és veritat que el sistema democràtic pot arribar a relaxar-se fins a extrems intolerables.

Els experts assenyalen que a Espanya és alarmant –i significatiu– el dèficit de funcionaris dedicats a perseguir el frau fiscal i la corrupció. Espanya té un inspector d’hisenda per cada 1.958 habitants, mentre que la mitjana dels 28 estats de la UE és de 970 habitants. A pesar de la rellevància d’aquesta dada, el més angoixant és la precarietat institucional en la qual han d’actuar aquests professionals. La burocratització de la funció pública, el model militaritzat ha convertit l’administració en l’enemic del poble i de la justícia. Una administració lenta i ineficient és una administració injusta que fomenta la iniquitat. Quan es parla d’innovació de la gestió pública, generalment es mira cap endins, cap a la simplificació de l’estructura, però poques vegades s’aborda des de la perspectiva del ciutadà.

El servidors públics, que és com ara s’insisteix a anomenar els antics funcionaris per fugir de la mala imatge que tenen, no són percebuts com els facilitadors que haurien de ser. La deslegitimització social dels servidors públics és greu i perjudica la seva imatge i la seva feina. I tanmateix, una enquesta del CIS del 2007 incloïa una dada que és molt significativa de fins a quin punt l’opinió de la gent sobre l’administració no es correspon amb una virtut privada que n’avali la desconfiança i la crítica. La dada és la següent: 3 de cada 10 entrevistats van manifestar que estaven disposats a infringir la llei per motius de consciència. Això equivalia llavors a 9,5 milions de persones majors d’edat. És a dir, en edat de votar i decidir sobre qui havia de governar. Per aquests electors, delinquir era una opció. Al·legar motius de consciència és una arma de doble full, que es basa en una distorsió: que tenir consciència és, per naturalesa, bo i d’interès general. Això no té perquè ser veritat.

La virtut és coneixement, va deixar dit Sòcrates. I, si seguim el seu raonament, es veu clar que, abans de saber si una persona és virtuosa, cal saber primer què és el bé. Cal un coneixement útil per a tothom, universal, que ens proporcioni un concepte de justícia vàlid per a totes les situacions. I aquest coneixement només és possible quan en comptes de guiar-nos pels sentits ho fem pel coneixement. Les percepcions són inevitables, però la virtut pública només arrelarà si estenem la formació i el coneixement, que són la mesura de totes les coses, però, sobretot, de la qualitat d’una democràcia. No és la llum, sinó l’estaca, el que mata els vampirs. I el primer pas cap a la virtut, que és el fonament d’aquesta lluita, és intel·lectual.

Publicat al blog de l’EAPC, 21/06/2016