Home

Léalo en español

consulta_9n-francesc_homs-tribunal_supremo-artur_mas-espana_156747898_16848959_1706x640

@ Efe

Aquests dies he llegit un llibre breu però colpidor que em va regalar una companya de feina. L’autor és Antoine Leiris i el títol és tan explícit com contundent: No aconseguireu el meu odi. És el testimoni d’un home jove, periodista, la dona del qual, Hélène Muyal-Leiris, va morir el 13 de novembre del 2015 en l’atemptat de la Sala Bataclan de París. Encara aclaparat per la situació, l’endemà dels fets Antoine va escriure una carta als terroristes i va penjar-la a la seva pàgina de Facebook. En qüestió de minuts va ser compartida per més de 200.000 persones, convertint-se en un fenomen viral que va donar la volta al món. Va titular la carta com el llibre que ara publica en català Edicions 62. És un llibre que vessa humanitat des del principi fins al final.

Aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria, sobretot per aquells que, com el candidat del PP al País Basc, Alfonso Alonso, minimitzen el dolor de les víctimes col·laterals del terrorisme quan intueixen que donar-los la raó podria beneficiar d’alguna manera la causa que combaten. El llibre és una lliçó d’ètica de gran calat, com també va ser-ho el silenci de Pili Zabala, germana de José Ignacio “Joxi” Zabala, presumpte membre d’ETA que va ser torturat i assassinat pels GAL el 1983, davant la resposta d’Alonso, tot un exministre, a una pregunta molt senzilla que hauria pogut plantejar Leiris si algú hagués gosat negar amb embolics el seu dolor de víctima col·lateral: “¿Llavors, vostè no em considera víctima?”. La resposta d’Alonso, quequejant i escudant-se rere la denominació legal, va ser per assegurar que Zabala havia estat víctima d’una “actuació per part de funcionaris de l’Estat condemnable”, però va admetre que des del govern no se li reconeixia la condició de “víctima del terrorisme”. Quan Déu o la Constitució són més importants que la humanitat vol dir que els que ho creuen han caigut en la decadència moral i són “víctimes” del fanatisme.

“No tornarem mai a la nostra vida anterior”, escriu Antoine dirigint-se al seu fill Melvil, una criatura de disset mesos, que en ser tan petita amb els anys segurament no recordarà qui era la seva mare. I tanmateix, el pare li recomana: “Però no construirem una vida contra ells [els terroristes]. Avançarem en la nostra pròpia vida”. A partir d’aquell moment, la història d’Antoine i Melvil serà la “història d’un pare i d’un fill que creixen sols, sense l’ajuda de l’astre que han venerat”, com la història de Pili Zabala és la d’una germana que va perdre un germà a mans d’uns policies corruptes, per bé que emparats per l’Estat “de dret”. És la història d’una pèrdua sense sentit, que només poden justificar els dogmàtics que menyspreen la vida perquè creuen en les sempre temeràries veritats absolutes.

Vostès em preguntaran quina és la relació entre aquest llibre, que parla de les seqüeles d’un atemptat terrorista —i tanmateix és una història d’amor—, amb la compareixença del líder del PDC al Congrés i exportaveu del Govern Mas, Francesc Homs, davant del Tribunal Suprem per declarar sobre la celebració de la consulta del 9-N. Doncs en té molta, de relació. Quan Antoine escriu als terroristes i els diu que han perdut la partida si el que “voleu [és] que jo tingui por, que miri els meus conciutadans amb desconfiança, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat”, això mateix es podria aplicar als jutges espanyols que persegueixen els membres del Govern català que van emparar el 9-N. Hi ha “un paradís d’ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai” —escriu Antoine— i això mateix podria dir-los Homs als constitucionalistes que l’interrogaran i als quals fan por les urnes.

“La causa de la justícia espanyola contra Homs, Mas, Ortega i Rigau és arbitrària, política i partidista. És fruit del fanatisme nacionalista espanyol”

 

La causa de la justícia espanyola contra Homs, Mas, Ortega i Rigau és arbitrària, política i partidista. És fruit del fanatisme nacionalista espanyol, més preocupat per les essències de la seva pàtria que no pas per la defensa de la democràcia espanyola, que en molts aspectes està en estat de descomposició. I això val per a tots els periodistes, intel·lectuals i professors universitaris que es posen al costat del PP i el PSOE a l’hora de reprimir el sobiranisme català. La seva immoralitat és tan absoluta i imbècil, que els preocupa més la qüestió del burkini que l’aluminosi democràtica —en paraules d’Artur Mas— de l’Estat al qual pertanyen. També hi ha articulistes catalans, pretesament independentistes, tot i que abans menjaven de la mà i de la butxaca de corruptes autonomistes, que es dediquen a criticar Homs i els altres encausats del PDC —que és el partit, per cert, amb més gent perseguida per la justícia espanyola— acusant-los de ploramiques. Suposo que aquesta mateixa gentola, tan ingrata amb els seus antics valedors, també es riurà del llibre de Leiris. Als falsos adoradors de Josep Pla els semblarà cursi.

Tots els demòcrates haurien d’estar espantats per la persecució judicial espanyola dels sobiranistes, ja es diguin Homs, ja es diguin Forcadell. No s’hi val a amagar-se rere la presumpta corrupció de la família Pujol per mirar cap a una altra banda. Quan algú empra raons estrafolàries per negar la condició de “víctima” als que són perseguits per les seves idees, de fet fa com Alfonso Alonso, que en un tres i no res es va convertir en còmplice dels GAL a pesar que el PP va utilitzar-ne l’existència per escampar merda contra el PSOE de Felipe González, el veritable inspirador d’aquella trama. L’odi és la pitjor recepta per qui creu en la llibertat i la vida, com també ho és per als polítics profundament demòcrates. I Francesc Homs ho és. Se li poden criticar moltes coses, però Homs té una carta de serveis a la democràcia que pot exhibir amb orgull. I ajudar a posar les urnes el dia 9-N va ser un d’aquests mèrits —sí, sí, un mèrit, amics derrotistes— que la majoria sobiranista sense carnet de partit va saber apreciar.

“El 9-N va ser un exercici de dignitat, un acte de rebel·lia sense precedents, encara que no tingués efectes legals”

 

El 9-N va ser una festa de la democràcia. Durant un dia sencer, Catalunya va ser un país lliure, amb un munt de voluntaris que van —vam— ajudar a posar les urnes perquè qui volgués pogués expressar la seva opinió. Com que no es va trobar la fórmula per convertir aquella consulta en un referèndum vinculant, la participació massiva de la gent va convertir-la en un impressionant acte de sobirania, tant o més important que les cinc Diades que fa que la gent surt al carrer a manifestar-se. Tot ha ajudat a fer camí en aquest llarg procés sobiranista. El 9-N va ser un exercici de dignitat, un acte de rebel·lia sense precedents, encara que no tingués efectes legals. Només els polítics i comentaristes mesquins encara ara ho neguen. Tots els grans canvis han de suportar l’escepticisme dels acomodats que critiquen els que, com és evident, se la juguen perquè no acaten —o burlen— lleis injustes.

Les urnes del 9-N van ser com la ploma d’Antoine Leiris quan lluita contra l’horror amb llàgrimes de tinta. Les urnes són sempre l’antídot contra els bàrbars que les trenquen o les inhabiliten: “Tots els demòcrates sense excepció són víctimes d’aquest nou atac d’un Estat que ha organitzat un veritable GAL polític, com en altres moments ha actuat contra la llibertat i la democràcia” —va dir Homs. Certament, tothom que es mantingui ferm en la defensa del sobiranisme patirà en un moment o un altre la persecució que pateix ara ell. No cal odiar els jutges o els polítics espanyols, només cal combatre’ls amb la unitat sobiranista, independentment de la ideologia de cadascú. Aquesta unitat serà tan forta i punyent com el silenci de Pili Zabala, i tan sorollosa com la humanitat de Leiris, que desarma els fanàtics d’arreu del món. Serà el principi d’una gran victòria. Que tinguis sort, Quico, perquè el camí no serà planer.

Publicat a elnacional.cat, 19/09/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s