D’Orient ens ha vingut que les flors tinguin significat, que esdevinguin un llenguatge, i aquesta idea s’ha transmès de generació en generació, de cultura en cultura, passant per l’Antic Egipte, l’Edat Mitjana, el Renaixement, fins a arribar al Romanticisme, època aquesta en què va tenir el seu màxim apogeu. Les flors ens diuen coses.

Hi ha roses de molts colors. N’hi ha de grogues, de liles, de taronges, i fins i tot de grises. Però els colors més coneguts de les roses són el blanc, el rosa, el vermell i el negre. Cada color designa un estat d’ànim, un sentiment, una voluntat que es vol transmetre.

La rosa blanca és el símbol de la puresa i la innocència. Un amor pur i feliç. Moltes núvies les porten als seus rams, perquè simbolitza que aquell matrimoni durarà tota la vida. És un per sempre simbòlic. La rosa negra, en canvi, vol dir separació, tristesa, mort i nocturnitat. Els enamorats trien la rosa vermella per regalar-la a la seva parella perquè el vermell és símbol de la sang, de la passió i d’excitació, a més de simbolitzar el respecte.

Quina rosa triarien vostès per descriure el moment actual? Doncs depèn, oi?, a qui li haguessin de regalar aquesta flor. Jo els diré ara quines són les meves preferències.

Als polítics imputats pel 9-N, i ara ja inhabilitats, els regalaria una rosa de color rosa perquè simbolitza agraïment, per dir gràcies per un favor important i per demostrar afecte. I és que el color rosa és sinònim de bondat i expressa admiració i simpatia cap al receptor. Hi ha “un paradís d’ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai” —va escriure el periodista francès Antoine Leiris adreçant-se als terroristes que havien mor la seva dona a la Sala Bataclan de París—. Això mateix es podria dir dels jutges que han condemnat Mas, Ortega, Homs i Rigau. Ha estat una condemna arbitrària, política i partidista, fruit del fanatisme nacionalista espanyol, més preocupat per les essències de la seva pàtria que no pas per la defensa de la democràcia espanyola, que en molts aspectes està en estat de descomposició. I això val per a tots els periodistes, intel·lectuals i professors universitaris que es posen al costat del PP i el PSOE a l’hora de reprimir el sobiranisme català. La democràcia espanyola, com va dir un dia el president Mas, està afectada d’aluminosi i té poques possibilitats de poder ser rehabilitada.

El 9-N va ser una festa de la democràcia. Durant un dia sencer, Catalunya va ser un país lliure, amb un munt de voluntaris que van —vam— ajudar a posar les urnes perquè qui volgués pogués expressar la seva opinió. Com que no es va trobar la fórmula per convertir aquella consulta en un referèndum vinculant, la participació massiva de la gent va convertir-la en un impressionant acte de sobirania, tant o més important que les cinc Diades que fa que la gent surt al carrer a manifestar-se. Tot ha ajudat a fer camí en aquest llarg procés sobiranista. El 9-N va ser un exercici de dignitat, un acte de rebel·lia sense precedents, encara que no tingués efectes legals. Va ser un acte reivindicatiu que no es pot repetir i que no es repetirà.

A l’actual Govern li regalaria una rosa blava, perquè és el símbol de la confiança, de l’harmonia i de l’afecte. El blau és el color del cel, motiu pel qual transmet sentiments de llibertat i franquesa, que és el que em transmet a mi el MHP Carles Puigdemont i el seu Govern. Diuen que les flors blaves són molt relaxants i tranquil·litzadores i que si li regales roses blaves a algú que està angoixat, l’ajudaràs a sentir-se més serè. I això també li convé al l’actual Executiu.

La credibilitat cap a l’exterior del sobiranisme català passa per no donar la sensació d’estar en crisi dia sí, dia també. El món independentista és plural ideològicament, cosa que és ben normal i saludable, però caldria evitar fer entendre que aquesta pluralitat el fragmenta. Les disputes entre Junts pel Sí i la CUP des del 27-S han debilitat l’independentisme i han estès una sensació d’inestabilitat que no és bona quan l’enemic és tan fort i barroer. Hi ha un cansament massa generalitzat entre els independentistes, provocat per la irresponsabilitat dels polítics. La bona gent que ha omplert els carrers any rere any està farta de sectarismes. Els messies de la revolució són, en un context com aquest, manifestament antirevolucionaris. Regalem-los roses blaves perquè es relaxin i facin la feina que toca. No regaleu mai una rosa groga a un polític, perquè tot i que el groc comporta felicitat i serveix per donar la benvinguda a l’amistat, també significa gelosia. I a la política catalana en sobra, de gelosia.

Les roses violetes donen a entendre que s’està en calma amb si mateix, que té un cert autocontrol, que se sent digne. El color violeta d’una rosa significa, també, llarga vida i és la manera d’expressar bons desitjos a qui la rep. El procés d’autodeterminació de Catalunya fa anys que dura i no pot durar més. Estem arribant al final del camí que va començar balbucejant el 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’hora violeta és l’hora del capvespre, aquella part de la tarda quan el sol ja s’ha post i el dia s’acaba. Hi podem trobar connotacions pessimistes, perquè aquella hora del dia és el crepuscle i això significa que la jornada s’acaba per abraçar la foscor de la nit. Però si continuem vius, la nit va seguida de l’endemà, del dia següent, de la llum de l’albada que ens desperta.

Els mesos que queden perquè el Govern organitzi el referèndum seran cabdals. Cal estabilitzar la política catalana per recuperar la confiança i l’optimisme. Això és el que van fer ahir el president, els consellers i conselleres, acompanyats de 200 alts càrrecs de la Generalitat, en signar un document de compromís amb el referèndum. A Madrid, el PP aparenta ser cada vegada més fort, sobretot per la crisi del PSOE, en estat de descomposició, com ja va passar amb els laboristes britànics i els socialistes francesos, tot i que la seva fortalesa sigui irreal. La corrupció l’està corcant, com ja ha corcat molts dels partits que han estat puntals del règim del 78: fins al dia d’avui 15 presidents autonòmics han estat imputats o condemnats, 7 del PP, 7 del PSOE i 1 de CiU.

Escau regalar roses negres al PP, com també al PSOE, perquè tots dos partits són l’expressió més clara de la negativitat, de la impotència. De la cultura espanyola necrològica que veiem per Setmana Santa, al capdavall. Perquè com recollia el document que van signar els alts càrrecs del Govern, “en aquests moments ens tornem a trobar en una cruïlla històrica. Mentre una immensa majoria de les catalanes i els catalans volem decidir el nostre futur en un referèndum acordat, amb una votació lliure i pacífica, com es resol qualsevol discrepància en una societat democràtica, les Corts i el Govern d’Espanya refusen de forma reiterada aquesta possibilitat. L’única resposta que hem rebut a la demanda majoritària del Parlament ha estat la via judicial”.

No tinc cap dubte que regalaria un ram de roses vermelles als sobiranistes d’aquest país. I és que l’actual cicle polític va començar fa més d’una dècada, el 2005, quan el 19 de desembre d’aquell any es va crear la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), l’antecedent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb l’objectiu de convocar una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” en defensa de l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. La PDD va agrupar unes 700 entitats i s’hi van adherir més de 4.000 persones individualment i 58 ajuntaments. D’aleshores ençà, el moviment sobiranista ha crescut molt i aquella plataforma hi va tenir molt a veure.

A la PDD es va viure la mateixa tensió que en aquests moments enfronta els sobiranistes amb els independentistes. A la PDD, malgrat l’eufemisme per referir-se a l’autodeterminació que fins i tot es va incorporar al nom, la majoria dels que s’hi van adherir eren independentistes, per bé que en algun cas —especialment entre els nacionalistes— només ho fossin emocionalment. I tanmateix, el que durant un temps va ser el sector majoritari, a la PDD defensava que per ampliar la base social calia obrir l’espectre per integrar-hi els sobiranistes, diguem-ne, unionistes. Aquella batalla va acabar malament, sobretot perquè el sector més radical, proper a la CUP, es va anar distanciant de la PDD en refusar la participació de CiU en un moviment que ells volien estrictament d’esquerres i independentista. Ni parlar-ne de compartir cap lluita amb la dreta nacionalista. A la CUP no li va caure bé que CiU participés en la manifestació de l’1 de desembre de 2007 i, en canvi, ni tan sols va immutar-se per la participació en aquella mateixa manifestació d’ICV-EUiA, l’esquerra federalista descendent del PSUC.

Com són les coses, oi? Fa dotze anys, CiU, ICV-EUiA i el PSC (partit que no es va adherir mai a la PDD ni a les manifestacions de 2006 i 2007) eren sobiranistes i unionistes a la vegada, perquè reclamaven el reconeixement de Catalunya com a nació al mateix temps que defensaven mantenir Catalunya unida a Espanya. Un clàssic del catalanisme històric, que ha adoptat formes diverses, segons si era nacionalista o federalista, des dels seus orígens l’any 1885. Ara el PSOE ha obligat el PSC a renunciar fins i tot a això. Sobiranisme no és igual a independentisme, però quan algú es proclama sobiranista, per contraposició als independentistes, adopta aquella ambigüitat que li va anar tan bé al nacionalista i autonomista Jordi Pujol. El sobiranisme inclou més gent que l’independentisme, però significa que s’està disposat a defensar el referèndum.

Però avui no és un dia per fer retrets a ningú. Ara bé, tenia raó Alfredo Pérez Rubalcaba, el fracassat exsecretari general del PSOE avui al costat del PP, com Felipe González, contraris al sobiranisme català, quan l’any 2014 va assegurar que “en Catalunya entierran con la señera y bautizan con la estelada”. Aquest és el futur a venir. A Madrid es pensen que els culpables que hagi crescut el moviment sobiranista són Pasqual Maragall, un home visionari que va voler mantenir Catalunya dins d’Espanya amb un Estatut d’Autonomia sobiranista, el del 2006, i no se’n va sortir, i la pèrfida acció governamental d’Artur Mas i dels “burgesos” que el secunden. Però el dret a decidir dels catalans arrenca de més lluny. Arrenca de la voluntat d’autodeterminació expressada, si bé no estrictament d’aquesta manera, al llarg dels últims tres-cents anys.

Els catalans tenim dret a l’autodeterminació? Les autoritats de l’Estat diuen que no, perquè la Constitució de 1978 ho impedeix. Però molts tractadistes polítics d’arreu del món afirmen el contrari. En efecte, al dret internacional l’autodeterminació és el dret de “tots els pobles” a “determinar lliurement el seu estatut polític i perseguir lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Aquesta definició, aparentment tan clara, no ha impedit profunds debats sobre quins són els subjectes titulars del dret, el seu abast concret o la forma d’exercir-lo. La manera més fàcil que han trobat els contraris a l’autodeterminació és, precisament, negar la condició de poble a qui el reivindica. Això és el que passa a Espanya. Les autoritats espanyoles neguen la condició de nació a Catalunya i es refugien en la idea que Espanya és una democràcia formal per negar que aquí sigui possible exercir el dret a decidir. És una forma de fonamentalisme que impedeix trobar una fórmula d’acord com sí que s’ha trobat a la Gran Bretanya perquè els escocesos puguin votar lliurement.

L’autodeterminació requereix —com diu el professor Josep Costa— que els pobles siguin lliures en el sentit de decidir sobre el seu estatut polític i poder perseguir el seu propi desenvolupament econòmic, social i cultural. I no ho seran si són víctimes de discriminació o són una minoria permanent que no pot governar-se autònomament ni ser el que vol ser. Correspon a l’Estat espanyol la càrrega de provar que respecta i garanteix la plena acomodació de les aspiracions del poble català dins el marc constitucional vigent.

Vostès, ciutadans i ciutadanes de Vilafranca, saben molt bé qui és qui i per què es mou. Espanya sembla que no és ni vol ser un estat que representi, governi i protegeixi en peu d’igualtat els pobles que la conformen, com prometia la Constitució de 1978. L’Estat s’ha girat en contra de l’autogovern català des de l’endemà mateix del 23-F de 1981. Laminar l’autogovern, recentralitzar serveix o abandonar-los a la seva sort, com passa amb el trens de rodalies, etc., s’ha convertit en la pràctica diària. Ha estat el resultat de la combinació de la rigidesa de la Constitució i la seva interpretació restrictiva i arbitrària amb la minorització estructural dels catalans —o dels bascos— a les institucions estatals, cosa que ha impedit que el poble català assolís de veritat l’autodeterminació interna, imprescindible per negar la possibilitat de decidir-ho mitjançant un referèndum.

El deteriorament de l’autogovern, la minva de representació i inclusivitat de Catalunya en les decisions de l’Estat, i les restriccions en la llibertat d’expressió, com s’ha vist amb la judicialització del procés i les inhabilitacions, són arguments prou convincents per tirar pel dret si no es pot arribar a un acord amb el govern espanyol per convocar el referèndum que ha de tenir lloc després de l’estiu. Després de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, l’estatut polític resultant va ser una imposició que va demostrar que Catalunya no pot desenvolupar-se lliurement dins Espanya. Aquesta és la clau de vostè per reivindicar el dret a l’autodeterminació.

No es deixin engalipar, per tant, i regalin roses vermelles a qui estimin i als amics, a aquells que tenen un compromís amb el seu país com la rosa als llavis del poeta que cantava l’amor, el gran Joan Salvat-Papasseit, i ens advertia: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar […] M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits”.

Cridem avui una altra vegada “Via fora el adormits!” com ja feren els nostres ancestres del segle XVIII per expressar la seva disconformitat amb el mal tracte que aplicaven a Catalunya les autoritats borbòniques. Despertem els que compren roses grises, ja que el gris simbolitza indecisió i avorriment. Aproximem-los cap a nosaltres, els demòcrates. I regaleu als desconfiats una rosa verda, que també se’n fan, per injectar-los l’esperança que sempre ha acompanyat aquesta “revolució dels somriures” que és el moviment sobiranista català i que tant sí com no està decidit a votar què vol ser com a nació en un món globalitzat.

Moltes gràcies.

Conferència institucional de la Diada de Sant Jordi. Vilafranca del Penedès, 22 d’abril de 2017