Home
h_3203812-e1493227011281-604x270

© ACN

“Ni jo ni cap demòcrata podem acceptar que per desconnectar Catalunya d’Espanya s’intenti desconnectar també de la llei i el dret. Ni jo ni cap demòcrata podem acceptar que en nom del poble (per utilitzar l’eslògan de la senyora Le Pen a França) es negui a Espanya l’essència de la democràcia, que és la sobirania del poble espanyol i se li negui tota legitimitat per escollir democràticament el seu destí.” Amb aquesta contundència es va expressar el proppassat dimecres Susana Díaz per carregar contra l’independentisme en una conferència a Barcelona. Els subratllats de la cita són meus, i si he volgut fer la remarca és per destacar el que es veu a simple vista, que és una contradicció conceptual.

Díaz identifica el sobiranisme català amb Le Pen perquè, segons diu, apel·lar al poble és un pecat mortal. Tot seguit assenyala, com si estigués parlant d’una altra cosa, que l’essència de la sobirania espanyola és el poble. Quin embolic, oi? Díaz refusa, per una banda, que el sobiranisme català pugui representar el poble que l’ha votat majoritàriament i, per l’altra, diu que l’Espanya sobirana recolza en el poble espanyol, l’únic legitimat per decidir el seu destí. És a dir, que el dret a decidir existeix. El problema és, per a ella, que només pot exercir-lo el poble espanyol, que identifica amb la nació espanyola, i no aquells pobles que no són una nació, com ara Catalunya, que no és una nació perquè “això no és a la declaració de Granada”.

El 6 de juliol de 2013, el Consell Territorial del PSOE va aprovar el document Un nuevo pacto territorial: la España de todos, més conegut com la “declaració de Granada”, que des de llavors és la bíblia dels socialistes espanyols per abordar la reforma federal. A Catalunya, aquesta declaració va ser criticada per un significatiu grup de militants socialistes, molts dels quals avui donen suport al govern independentista presidit per Carles Puigdemont o fins en són als alts càrrecs o diputats, com ara Toni Comín, Maria Badia, David Elvira i Magda Casamitjana: “Ho fem –raonaven el sotasignats, els citats i també Joan Ignasi Elena, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, els germans Font, Jordi Martí i Laia Bonet, entre altres– des de la consciència que el marge de temps per tal que d’Espanya arribi una proposta acceptable per a una majoria del poble de Catalunya és cada vegada més curt.” La crisi del PSC va començar aquí, quan va fer seu el discurs federalista del socialisme espanyol –que Susana Díaz està transformant en la versió esquerrana del nacionalisme cañí de Ciudadanos– i va renunciar a representar un poble català (torno a subratllar-ho) cada vegada més insubmís.

Si alguna cosa han demostrat les últimes eleccions arreu d’Europa és que el socialisme està en crisi arreu. Per ser justos, el que està en crisi són els partits socialistes tradicionals. Qui se’n va adonar tan aviat com el corrent catalanista del PSC va ser Emmanuel Macron, dimissionari ministre d’Economia amb el president més inconsistent que ha tingut mai França, el socialista François Hollande. Costa d’entendre com un partit pot passar de tenir a les seves mans la presidència de la República i el govern al no-res, tot i presentar com a candidat un representant de l’ala esquerrana, Benoît Hamon, el seu Pedro Sánchez. El resultat final ha estat tan magre, que em fa l’efecte que té raó Manuel Valls quan canta les absoltes al PSF.

Al socialisme català li va passar una cosa semblant després d’haver sostingut un dels presidents més ineficients que ha tingut Catalunya, el Molt Honorable José Montilla, que va anar d’un pèl que no enfonsa la Generalitat amb la seva mala gestió. El PSC ha tingut a les mans durant tres dècades gairebé tot el poder a Catalunya, incloent-hi l’hegemonia cultural i mediàtica, que li ha servit per engiponar un relat, i en canvi avui dia sobreviu gràcies a la respiració assistida que li practica el PSOE i de l’aire que li arriba amb el control de les grans alcaldies metropolitanes. Des que el PSC va perdre Barcelona, els capitans han esdevingut els capitans manaies de la seva ciutat i prou. No són dirigents nacionals de veritat. La sucursalització del PSC és directament proporcional a la seva pèrdua d’influència. Des del Pacte d’Abril de 1977 –el qual, per cert, reconeixia “el dret a l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles (tornem-hi) de l’Estat espanyol”–, el PSC ha perdut un llençol a cada bugada. Fent costat a Díaz sembla que reclami l’eutanàsia.

Publicat a El Punt Avui, 28/04/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s