Home

Léalo en español

1513942178264

El president Carles Puigdemont envoltat pel conseller Lluís Puig i els diputats de JuntsXCat Eduard Pujol i Aurora Madaula

JuntsXCat va néixer per superar el partidisme. Va ser la conseqüència lògica de la iniciativa que un grup d’independents va posar en marxa un dilluns i al cap d’una setmana ja havia recollit 500.000 signatures. Al final, la llista unitària va esdevenir la llista del president perquè ell va saber recollir el guant que se li havia ofert. Cap altre dirigent polític va atendre els organitzadors d’aquella iniciativa. Per por o per partidisme, tant és. Però JuntsXCat no ha nascut per salvar el PDeCAT. Aquesta és una tasca que no competeix a la coalició, malgrat que aquest partit finalment s’avingués a cedir la seva plataforma per poder accedir als recursos i als espais publicitaris. De vegades, de la necessitat se’n fa virtut. Però els problemes domèstics del PDeCAT no poden posar en perill una candidatura que va néixer per superar l’enrocament dels partits sobiranistes, contraris a repetir Junts pel Sí.

De la mateixa manera que Ciudadanos s’ha transformat en el primer partit unionista, JuntsXCat ha esdevingut el pal de paller del que vindrà

JuntsXCat és un nou artefacte que ha sabut recollir l’esperit unitari de la gent que ha omplert places i carrers. De la mateixa manera que Ciudadanos s’ha transformat en el primer partit unionista, JuntsXCat ha esdevingut el pal de paller del que vindrà, del partit que haurà de superar el partidisme que tant de mal fa al sobiranisme. L’eix central del sobiranisme es reparteix entre JuntsXCat i ERC. Són aquests dos sectors els que s’han d’entendre. La CUP és tota una altra cosa i el PDeCAT és un partit, hereu de CDC, que no ha sabut fer el deures de regeneració que calia. L’ombra de la corrupció encara plana damunt dels vells dirigents i més que hi planarà quan es faci pública la sentència del cas Palau. No han fet els deures pel lideratge erràtic de Marta Pascal i perquè Artur Mas es resisteix a retirar-se, que és el que hauria de fer. El PDeCAT té molta feina a fer, per bé que molts militants d’aquest partit han evolucionat cap al que avui representa Puigdemont.

Estaria bé que ERC entengués que la complicada situació de Catalunya no passa pel somni, irreal, d’aproximar-se als comuns o d’excusar-se amb la CUP per no establir una aliança estratègica amb JuntsXCat

JuntsXCat ha aconseguit ser percebuda com una candidatura integradora, que no volia centrifugar ningú. Al contrari. L’esperit unitari hi va ser present des del principi i durant tota la campanya electoral. JuntsXCat es va erigir, precisament, en l’opció legitimista que reclamava la restauració del Govern, de tots els seus membres, i del Parlament cessats pel 155. Des del primer moment, a més, JuntsXCat va considerar com a propis els presos i els exiliats. En els mítings de JuntsXCat sempre es deixaven cadires buides per homenatjar el president, els Jordis, el vicepresident Junqueras i els consellers Forn, Ponsatí, Puig, Serret i Comín. En els mítings d’ERC amb prou feines es reservava una cadira per a Oriol Junqueras, el seu líder. I això que podria semblar una anècdota, no ho ha estat. Com tampoc no ho va ser que el conseller Comín precedís el president Puigdemont la nit electoral, un cop conegut que JuntsXCat era la primera força sobiranista. A JuntsXCat hi hagut poca improvisació, malgrat la manca de recursos, alguns boicots i la inexperiència dels principals candidats. Només el idiotes es deixen liderar per idiotes. És una manera de viure. I a JuntsXCat s’ha estès la convicció que calia apostar per lideratges intel·ligents.

Ara començarà una nova etapa política a Catalunya. Cada partit haurà de fer la seva reflexió sobre què els ha passat i per què. Estaria bé que ERC entengués que la complicada situació de Catalunya no passa pel somni, irreal, d’aproximar-se als comuns o d’excusar-se amb la CUP per no establir una aliança estratègica amb JuntsXCat. Molts electors dels comuns han votat Arrimadas (en conec uns quants) de la mateixa manera que molts votants de la CUP han triat Puigdemont i no pas ERC. Aquells vots que ERC diu que van anar a parar a la CUP el 2015 per l’aliança amb Mas, ara han anat a raure a JuntsXCat. Fins que els ideòlegs d’ERC no es treguin del cap la idea que la tasca d’eixamplar l’independentisme passa per pactar amb la Colau, el vell partit republicà no anirà bé. Els republicans s’han de treure del damunt el complex d’inferioritat que arrosseguen des del temps de Carod-Rovira. Es pot ser d’esquerres i refusar els comunistes.

Xavier Domènech és el Santi Vila de l’esquerra

Xavier Domènech és el Santi Vila de l’esquerra. Acceptin la imatge, perquè és il·lustrativa dels límits que delimiten el camp de joc del sobiranisme que suma 66 diputats i 1.869.649 vots, 767.550 més que Ciudadanos, que té 36 diputats. Aquest és l’Scottish National Party (SNP) català i és el primer partit de Catalunya, perquè aquest segment de l’electorat representa el centre progressista d’aquest país, liberal en els valors i socialdemòcrata en la defensa de l’estat del benestar. És un partit mestís, en el qual el conservadorisme pur i dur està fora del seu cercle, que parla moltes llengües i no és ni remotament ètnic, com sí que ho és Ciudadanos. Per tant, l’SNP català no es pot construir pensant tan sols en l’esquerra no independentista ni es bastirà amb la CUP. No ens enganyem, si uns no són independentistes i els altres són antisistema, quin sentit té anar-los a buscar? Cap ni un. Catalunya en Comú no és un partit independentista i, a més, els seus dirigents han deixat clar per activa i per passiva que es neguen a sumar-se al bloc sobiranista perquè recelen de JuntsXCat. La CUP és una oferta anticapitalista que està lluny de l’esquerra clàssica. Foc nou, doncs.

El conflicte d’Espanya amb Catalunya és tan gran i els anys que vindran seran tan importants, que estaria bé començar a posar ordre en el complicat sistema de partits. Es poden buscar aliances governamentals amb la CUP, però resoldre la representació del centre progressista és cosa de dos. JuntsXCat ha obert la veda. Si algú es pensa que aquesta coalició de voluntats, amb 20 diputats independents (perquè també compto com a independent el president Puigdemont) i 14 del PDeCAT (dels quals almenys 10 estan alineats amb el MHP), es doblegarà a les directrius d’una coordinadora externa, s’erra. Això no passarà. Qui ha de negociar un acord estratègic amb ERC és JuntsXCat, perquè també ha d’acordar-lo amb el PDeCAT, en tant que representa un altre vector d’aquest SNP que encara ha de néixer. No és l’hora d’expulsar ningú. Al revés. JuntsXCat és una candidatura centrípeda que s’ha d’estendre com una taca d’oli a cada racó del país. Qui està en òptimes condicions per liderar aquest front ampli sobiranista, aquest nou partit, adopti les sigles que porti finalment, és Carles Puigdemont, atès que JuntsXCat s’ha imposat en 664 municipis mentre que ERC ho ha fet en 142. Catalunya és un miracle, va escriure el meu mestre Josep Termes. Un miracle pensat, però. La política és estratègia. I quan no ho és, simplement és oportunisme.

Publicat a elnacional.cat, 24/12/2017

One thought on “Superar el partidisme

  1. Retroenllaç: Un pacte global | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s