Home

Léanlo en español

puigde

Espanya viu hores baixes. L’Institut Elcano, el think tank d’estudis internacionals i estratègics amb seu a Madrid, ho constata en el seu l’informe España en el mundo en 2018: perspectivas y desafíos. La propaganda espanyolista no ha aconseguit amagar el que tot el món ha pogut veure. Així doncs, s’afirma a l’informe, que el 2017 “no només no s’ha revertit la debilitat” del paper d’Espanya en l’escenari internacional sinó que “l’acceleració i agreujament del conflicte català” a partir del setembre de l’any passat “ha suposat retrocedir en certa manera fins a la crítica situació d’anys enrere”. I és que la greu vulneració dels drets polítics dels independentistes catalans ha provocat, adverteix l’estudi, que Espanya hagi “tornat a ser considerada en els cercles diplomàtics més com un objecte problemàtic i font d’inestabilitat que com un subjecte que aporta solucions a la governança europea o mundial”. L’informe conclou, a més, que el 2017 s’ha saldat amb “una certa impressió de tornada a la casella de sortida” i que “la crisi constitucional oberta amb el conflicte català i la conjuntura política tan complicada fan preveure que el 2018 no serà l’any en què l’acció exterior espanyola progressi de la manera que en altres circumstàncies seria no només convenient (després d’un llarg estancament o fins i tot pèrdua de posicions), sinó també possible, ateses les grans potencialitats existents com a futur quart país més important de la UE”.

El conflicte català ha obert la capsa dels trons. El regne d’Espanya és un estat que vulnera els drets humans i polítics de tal manera que sense l’excusa del terrorisme, que va amagar aquesta mateixa vulneració de drets al País Basc, queda al descobert. La reacció dels conservadors, dels socialistes i de l’extrema dreta davant el que ells anomenen “desafiament separatista” ha estat tan bèstia i desproporcionada, que han internacionalitzat més el conflicte català que tot el que hagi pogut fer en aquest sentit el Diplocat o el departament del ram. El sobiranisme català és avui a l’agenda europea malgrat el que diguin les autoritats espanyoles. I així serà per molt de temps si Carles Puigdemont consolida, com ja està previst, l’Espai Lliure Republicà a Brussel·les o a Berlín, que també podria ser. Quan un procés d’alliberament nacional es vol fer pacíficament, l’única via per evitar els esclats de violència és acudir als fòrums internacionals i presentar el cas davant del món. De moment, el sobiranisme és motiu d’observació a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa i la justícia d’aquests països sembla que no veu gaire clar sumar-se a la “causa general” dels jutges de l’Audiència Nacional i que el Tribunal Suprem han engiponat matusserament contra els presos polítics i els exiliats. Mantenir la internacionalització del conflicte serà, doncs, imprescindible.

Quan un procés d’alliberament nacional es vol fer pacíficament, l’única via per evitar els esclats de violència és acudir als fòrums internacionals i presentar el cas davant del món

I aquí és quan l’existència dels dos presidents, el de la Generalitat autonòmica, l’elecció del qual es resoldrà la setmana que ve, i el de la Generalitat republicana, serà transcendent. La connexió entre ells es veurà reforçada per la restitució dels consellers, si més no dels que ho acceptin, destituïts a finals d’octubre del 2017. Recuperar el Govern autonòmic no és cap broma. És tan necessari com delimitar quina ha de ser la missió del Consell de la República. L’independentisme no està en crisi, com asseguren els derrotistes. Està en procés de mutació perquè el que ha passat ha sigut molt dur i ha demostrat el tarannà de cada partit. Sobretot dels líders partidistes, que no han pogut competir de cap manera amb el lideratge de Carles Puigdemont que creix amb el pas del temps i amb les derrotes judicials dels unionistes. El nou Govern, amb el president de transició que el presideixi, tindrà una gran feinada. Per començar, i segons ha transcendit, el Govern tindrà un comissionat per avaluar i atendre les víctimes del 155 i, si és el cas, restituir-les per recuperar polítiques i persones que van ser destituïdes arbitràriament. Però és que, a més, caldrà que s’investigui a fons què és el que ha passat i com ha actuat el virrei Enric Millo, viva representació del col·laboracionisme. És per això que el Parlament hauria de crear una comissió d’investigació perquè les víctimes del 155 puguin exposar el seu cas i perquè elabori unes conclusions que puguin ser aprovades al ple de la Cambra catalana. La “causa general” contra l’independentisme inclou les destrosses que el 155 i el control de les finances de la Generalitat han provocat en l’administració catalana, pressupostàriament però també socialment, perquè s’han hagut de paralitzar projectes, subvencions i ajudes als diversos sectors productius, culturals i educatius del país. Cal invertir la dinàmica de la “causa general” perquè tothom sàpiga quins efectes ha tingut per a la ciutadania la vulneració d’amagatotis però violenta de la democràcia.

A la política catalana li sobra èpica i li cal tenir més estratègia i unitat

A partir de l’elecció del president autonòmic, l’independentisme recuperarà, per bé que delmades, les institucions. I es posarà en marxa l’elecció (via telemàtica, si cal) del Consell de la República. Llavors s’encetarà un procés de confluència republicana que hauria d’afectar fins i tot la configuració de les candidatures municipals del 2019. Especialment a Barcelona. No vaig assistir a la conferència de Jordi Graupera, entre altres raons perquè no vaig a cap acte on sospito que no seré ben rebut i on ningú no m’invita, però el que he pogut llegir de la proposta no em sembla malament. Si del que es tracta és d’organitzar unes primàries obertes de l’independentisme per a l’alcaldia de Barcelona, em sembla una molt bona idea que, a més, té almenys dos efectes simultanis. Per una banda, afavoreix la confluència del republicanisme en una única llista electoral, que és el que s’hauria d’haver fet el 21-D, i, de l’altra, permet mantenir viu el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya. Si les primàries obertes són, per tant, una gran oportunitat, estaria prou bé que els partits polítics no la banalitzessin. El que haurien de fer els dos candidats que competeixin per encapçalar la candidatura del PDeCAT és suspendre el seu procés de primàries. Alfred Bosch, proclamat ja candidat d’ERC, hauria de renunciar per adherir-se a la proposta. De la CUP no en parlo, perquè són un grup imprevisible. Les bases són més llestes políticament que els seus dirigents. A més, quan s’hagi constituït el nou Govern, a partir del 27 d’octubre, precisament, quina ironia!, es recuperarà la potestat de convocar eleccions. Si llavors no ens hem rescabalat dels danys causats pel 155 o ja s’ha celebrat el judici contra els presos polítics i les sentències són venjatives, el sobiranisme es pot platejar altres escenaris. Muntar un “megaplebiscit” republicà, per exemple, aprofitant les eleccions municipals.

“Seguem arran, que la palla va cara!” es diu a la tornada de la versió original del segle XVII dels Segadors. És una recomanació més pràctica i estratègica que l’actual “Quan convé seguem cadenes”. A la política catalana li sobra èpica i li cal tenir més estratègia i unitat. El líder ja el tenim, per sort. I sigui qui sigui el president autonòmic, que n’hi haurà, el sobiranisme té avui a Carles Puigdemont com un dels seus millors actius. I no ho és per mer legitimisme, que és el que argüeix Rajoy i repeteix la premsa unionista, sinó perquè és l’únic polític sobiranista capaç d’aglutinar i encapçalar un moviment unitari i transversal per la república que superi el sistema de partits actual. L’autonomisme els ha contaminat a tots. I és que l’autonomisme és ben mort encara que la setmana vinent s’investeixi un altre president per gestionar el dia a dia. No serà un president titella. Formarà part de l’estratègia per arribar a proclamar la República, alliberar els presos i fer retornar els exiliats. L’agenda política de Catalunya no poden marcar-la uns jutges la missió dels quals és fer xantatge als polítics sobiranistes. Als empresonats i exiliats i als que mantenen hissat el pavelló independentista a l’interior de Catalunya. Els ciutadans intel·ligents saben, però, que la millor manera per no ser derrotats és que elegim un president autonòmic i que el president Carles Puigdemont continuï essent el referent internacional de la lluita dels catalans i catalanes per la llibertat i la República. Ell és i serà el nostre president.

Publicat a elnacional.cat, 10/05/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s