Imaginar la llibertat

Léalo en español

eyeem-55526447

La cultura no ens farà lliures. La ignorància tampoc, esclar. Tenir cultura o no tenir-ne no comporta abraçar la llibertat ni ser-ne partidari. Res no assegura la llibertat, més enllà del compromís per defensar-la, que és el que van fer els 350 intel·lectuals i acadèmics que van signar la declaració Referendum in Catalonia, not war de suport a l’1-O i de condemna a la repressió que estava exercint el govern espanyol per intentar frenar el referèndum. I això que encara no s’havia produït l’espectacle repressiu de l’1-O i que va poder veure tot el món en directe. El compromís amb la llibertat no és sempre fàcil. No ho és gens. És una elecció per assolir una societat millor, una societat oberta en la qual els individus siguin lliures per guiar el seu futur. Si no se sap on es vol anar, com li adverteix el gat Cheshire a Alícia al país de les meravelles, no cal perdre el temps per decidir quin camí cal triar. La llibertat ha de ser una realitat empírica i no tan sols una teoria política. Per això no hi ha cultura que valgui si no es pot desplegar lliurement. Bismarck assegurava que la llibertat era el luxe que no tothom es podia permetre. Així els va anar als alemanys —i al món sencer— quan els nazis van canviar la trajectòria de la història. La banalitat del mal va destruir tot sentit de llibertat.

El 2005 jo era director d’Unescocat. Un dia em van venir a veure els responsables de la fundació Freedom House. No sé si saben a què es dedica aquesta entitat. És una organització no governamental, amb seu a Washington DC i amb oficines a gairebé una dotzena de països, que es descriu a si mateixa com “una veu clara a favor de la democràcia i la llibertat al món”. Subvenciona investigacions i promociona la democràcia, la llibertat política i els drets humans. Hi ha qui diu, o almenys aquesta és la fama que arrossega, que és una ONG protegida per la CIA. Freedom House va ser fundada l’any 1941 per Wendell Willkie, Eleanor Roosevelt (dona de qui llavors era president dels EUA), George Field, Dorothy Thompson, Hebert Bayard Swope, entre altra gent. Defensava la llibertat contra el nazisme. Després de la guerra, però, va defensar-la contra el comunisme. La divisió del món en blocs va fer aflorar un gran nombre d’organitzacions que aplegaven intel·lectuals a favor de la llibertat contra el comunisme soviètic. No totes eren conservadores. El Congrés per la Llibertat de la Cultura, una organització fundada el 26 de juny de 1950 a Berlín Oriental, en va ser una de força famosa. N’eren membres dos antiestalinistes catalans de primer ordre, els antics dirigents del POUM, llavors exiliats, Joaquín Maurín i, sobretot, el llibertari Julián Gorkin, que va ser director de la revista Cuadernos, vinculada al Congrés, i que el 1971 es va afiliar al PSOE. L’anticomunisme també podia —i pot— ser d’esquerres.

No hi ha cultura que valgui si no es pot desplegar lliurement

La qüestió és que els responsables de Freedom House em va venir a veure perquè volien que Unescocat col·laborés en un projecte per ajudar les biblioteques independents de Cuba. Eren biblioteques clandestines que s’instal·laven en cases particulars amb els llibres que enviava gent com nosaltres. Freedom House ho pagava tot. Com que he nascut sota el franquisme i he assistit, encara que de molt menut, als recitals clandestins de poesia que organitzava el meu pare a casa seva, les anomenades “Barbolles poètiques” (Josep Camps i Arbós i Joan R. Veny-Mesquida ho expliquen al llibre Poètiques de viva veu. L’Arxiu Sonor de Poesia de Joan Colomines i Puig), vaig decidir donar suport al projecte. Em vaig posar en contacte amb l’aleshores directora general de Cooperació Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Assumpta Bailac, una bibliotecària d’una àmplia trajectòria professional. Era l’època del primer tripartit. Malgrat la meva insistència, al final no vaig aconseguir que el projecte tirés endavant. La Generalitat no volia participar en un projecte que tingués el suport econòmic de Freedom House. El castrisme sobrevolava el Palau Moja i tenia més prestigi que la CIA. Per mi, l’important era enviar a Cuba, a les biblioteques independents i populars, llibres prohibits per aquells que es creuen amb el dret de seleccionar-nos el carnet de lectures. Freedom House o el Comitè sobre el Pensament Social, un organisme vinculat a la Universitat de Chicago que es dedicava a ajudar intel·lectuals perseguits pel comunisme i que va presidir Saul Bellow, el premi Nobel nord-americà de literatura de 1976. Bellow havia estat un trotskista fervorós. Fins i tot a Trotski li semblava que els seus seguidors nord-americans eren massa antiestalinistes. Bellow estava citat amb Trotski el 20 d’agost de 1940 i quan va arribar a la cita, va saber que Ramon Mercader li acabava d’enfonsar un piolet al cap. Llavors Bellow i els altres trotskistes nord-americans van arribar a la conclusió que els decantaria cap a l’anticomunisme: Stalin no era una perversió del comunisme, sinó la seva lògica. Stalin va subordinar la moral al determinisme històric amb més rotunditat que qualsevol existencialista. La missió estava per damunt de tot.

Pensava en aquesta mena de coses mentre estava assegut a l’auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison per assistir a la preestrena del documentalImaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana. Muriel Casals, Ignasi Riera, Rafael Ribó, Ramon Espasa, són alguns dels personatges que hi són entrevistats per aclarir què es pretenia amb aquell Congrés, que va ser una gran trobada de la societat civil catalana entre els anys 1975-1977. Casals, Riera, Ribó, Espasa i altres persones que em deixo havien estat militants del PSUC, el partit dels comunistes catalans, com era conegut durant els primers anys de la transició. Tots ells eren realment comunistes? No ho sé. Servidor, segur que no, tot i que en aquella època vaig passar de les joventuts de Bandera Roja, perquè me’n van expulsar per “nacionalista petitburgès”, a la Joventut Comunista de Catalunya, la branca juvenil del Partit, així, amb majúscules, que era l’altra manera de designar el PSU. Com molta de la gent que va militar en partits comunistes sota el franquisme, ho vaig fer més per les meves conviccions demòcrates que no pas per cap altra consideració. La meva preocupació era imaginar la llibertat. Recuperar-la. Ramon Espasa, el primer conseller de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat provisional, explica en aquest documental que les propostes que van sortir de l’àmbit de salut d’aquell Congrés es van convertir en el patró del que després ha estat el model sanitari català. El Dr. Josep Laporte, conseller de Salut i Seguretat Social del primer Govern de Jordi Pujol, no va tocar ni una coma d’aquell model. Si de cas va aprofundir-lo. És evident que ni Laporte ni Pujol eren comunistes, per tant l’adjectiu d’aquest model tampoc no ho era. Però el més important és que va inaugurar un règim de llibertat. El benestar, com la cultura, no és si no som lliures.

Publicat a elnacional.cat, 21/06/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: