Home

Léalo en español

Captura de pantalla 2018-08-19 a les 18.37.02Antoni Puigverd és un nostàlgic. Fa uns dies va publicar l’article “La espiga del reencuentro”, de dalt a baix, un exemple d’enyorament. La ferida de Puigverd li recorda sovint que el catalanisme que ell defensa ha deixat de ser central i s’ha substituït, “forçant obscenament el llenguatge”, pels mots dicotòmics “unionistes i sobiranistes”. Quina és l’ofensa? Diu el catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la UB, Rafael Bisquerra, al seu llibre Política y emoción (Pirámide, 2017) que “s’ha de sensibilitzar la classe política, els analistes polítics, els investigadors en ciències polítiques i socials, i la societat en general sobre el pes que tenen les emocions en els processos polítics, en el vot individual, i en el contagi de climes emocionals polítics tòxics”. Al capdavall, les campanyes electorals, els debats polítics, els conflictes, les protestes, els canvis polítics i fins i tot les reaccions durant les nits electorals, van acompanyades de tota mena d’emocions. La política, doncs, viu d’emocions, encara que els mals polítics sovint facin veure que no. “Només pot ser president algú que desitja, estima i vol” —va deixar anar François Miterrand en plena campanya electoral. Amb la ideologia no n’hi ha prou. I amb la teoria tampoc. És imprescindible fer-se càrrec de l’estat d’ànim dels altres. Dels que pensen diferent. Reconèixer l’alteritat és una necessitat, perquè és aquell “nosaltres” que ens defineix. I cadascú es defineix a si mateix com vol o com pot.

Puigverd és un analista sentimental. Ho ha estat sempre. I això està bé. La seva condició de català del nord, vull dir de baix empordanès, el marca tant, que de vegades interpreta la política en termes geogràfics. En l’article que comento torna a fer-ho (que si mai desapareixia Catalunya, “podría recrearse a partir de la excepción ampurdanesa”), com si alguns barris de Figueres, la capital de l’Alt Empordà, no fossin una rèplica del Raval de Barcelona. Catalunya ja no és aquell oasi noucentista que considerava xarnegos els pistolers de la FAI, com si un dels “reis de la pistola obrera”, Joan Garcia Oliver, no fos un reusenc amb arrels valencianes. Puigverd es dol de la pèrdua d’influència del catalanisme clàssic precisament perquè no ha entès que “l’excepció empordanesa” ja només pren forma al cap de gent com Jaume Collboni, un dels que encara creu que els pagesos són l’humus del carlisme i que confon el recuit de Fonteta amb dàtils d’Egipte. La Catalunya-ciutat és més real que mai. “Si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament”, escrivia Gabriel Alomar a El Poble Català el 1926 per reclamar la unió del mar i la muntanya, si se’m permet resumir-ho d’aquesta manera. La síntesi és el país que tenim, modern i sentimental alhora. És Quimi Portet i Pablo Hasél. És el Museu Dalí i el MACBA. Res ja no és excepcional. Ni la Vall d’Aran ja no és una illa, tot i que costi d’arribar-hi.

Cap país té futur si es despulla de la passió i l’emoció. Catalunya ha canviat, senzillament, perquè el nacionalisme ha estat el motor de la modernitat. Com ara ho és el sobiranisme. Tota la caspa es concentra en les espatlles de l’espanyolisme. I si el país ha canviat, socialment i políticament, és normal que s’hagin alterat els mots per designar les coses noves que ens passen. Això és el que més ofèn Puigverd. Les paraules. ¿Defensar la unitat d’Espanya, encara que sigui amb una forma federal, converteix en unionista a qui ho fa? No en tinc cap dubte. En aquest sentit, Puigverd és unionista. El problema és que ell s’ho pren com un insult més que no pas com una descripció. I no vol distingir entre unionisme i espanyolisme. ¿Es pot ser unionista i catalanista? I tant! El catalanisme és un corrent polític que portava incorporat l’unionisme des dels orígens. És part de la seva genètica, com també ho era el nacionalisme. El catalanisme, com observava el mestre Termes, va ser abans nacionalista que regionalista. Aquest és la trampa que es fa l’amic Puigverd quan apunta que el catalanisme va néixer per unir, per reunir: per aplegar catalans de cultures diverses i d’orígens variats en una sola comunitat cívica que vol ser reconeguda com a tal dins Espanya. Tot això és veritat. És tan veritat com que el catalanisme va néixer com un moviment que reclamava el reconeixement de la nació catalana.

Si abans no s’empraven els mots “unionista” i “sobiranista”, és perquè mai com ara no s’havia produït una adhesió tan massiva a favor, primer, del dret de decidir, i des de fa uns anys directament de la independència

El catalanisme despullat del nacionalisme és com el pa sense farina. “Catalanismo es nacionalismo” (17/02/2000), aquest era el títol d’un article que vaig publicar a La Vanguardia per replicar els arguments que Ernest Lluch havia abocat en una altra peça publicada en el mateix diari: “Nacionalismo y catalanismo” (10/02/2000). Lluch, com Puigverd, només donava al mot catalanisme el sentit, diguem-ne, de corrent polític regeneracionista. El projecte espanyol del catalanisme, l’imperialisme de Prat de la Riba que va disseccionar Enric Ucelay Da Cal, va venir després de l’afirmació nacionalista del mateix Prat. El “doble patriotisme” del catalanisme, que Josep M. Fradera o Joan-Lluís Marfany presenten com una mena de raresa, ha estat la norma fins que el sobiranisme ha tallat amarres. La participació catalana, i específicament del catalanisme, en el nacionalisme estatista espanyol ha estat indubtablement sincera fins fa ben poc. Pujol va ser-ne el darrer bastió. Una altra cosa és esbrinar com ha estat rebut aquest esforç des de “l’altra banda del mur”. Quan en una conversa un espanyol et pregunta, sense ruboritzar-se, si parles català per fotre’l, és que som lluny del reconeixement. L’alteritat no ha penetrat en la pell de qui et fa una pregunta directament xenòfoba.

El sobiranisme ha comès molts errors. Molts. Però el millor dels encerts és haver substituït els mots que abans servien per designar una realitat política per uns altres que serveixen per posar nom als bàndols que s’enfronten des de fa una dècada. L’unionisme aplega els nacionalistes espanyols i els catalanistes en una mateixa causa, que és perpetuar el lligam de Catalunya amb Espanya. A mi em sembla una aliança impossible, però ja s’ho faran. Els sobiranistes són, per la seva banda, els separatistes de tota la vida que, com es defineix en tots els manuals de ciència política, “malden per separar-se de l’Estat del qual formen part, ja sigui per esdevenir independents o per formar part d’un altre Estat”. Ras i curt. I si abans no s’empraven els mots “unionista” i “sobiranista” per designar els partidaris de mantenir la unió amb Espanya i els que volien separar-se’n, és perquè mai com ara no s’havia produït una adhesió tan massiva a favor, primer, del dret de decidir, i des de fa uns anys directament de la independència. Els mots no són obscens si aconsegueixen representar el que condensen. L’obscenitat és, si de cas, dedicar-se tot el sant dia a l’exercici d’autocomplaença.

Publicat a elnacional.cat, 28/06/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s