Si és groga, millor

L’independentisme ha derrotat l’establishment barceloní en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Ja és definitiu. 31 dels 40 candidats de la llista Eines de País, promoguda per l’ANC i el CCN, formen part del ple d’una de les entitats més antigues del país que continuen vives. El 1886, Manuel Girona –un dels burgesos més actius de la ciutat– va esdevenir-ne el primer president. Ni ell ni ningú no hauria predit que 133 anys més tard, un grup de petits empresaris faria trontollar els fonaments de la bellíssima seu gòtica de la Cambra. Tampoc no ho haurien predit, perquè no ho pretenien, els quatre presidents que el 1901 van guanyar les eleccions amb una candidatura desacomplexadament catalanista.

Efectivament, els quatre presidents van ser el grup de personalitats que va donar sentit i força a una candidatura rupturista a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 i, posteriorment, a les municipals del 10 de novembre. Tres d’aquests quatre presidents eren, de fet, expresidents de les principals entitats cíviques barcelonines de començament de segle XX. Bartomeu Robert havia estat alcalde de Barcelona i expresident de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, Albert Rusiñol havia presidit el Foment del Treball Nacional, la patronal catalana, Lluís Domènech i Montaner era expresident de l’Ateneu Barcelonès i Sebastià Torres i Planas presidia encara la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’entitat proteccionista que va tenir una actuació molt activa en el Tancament de Caixes (1899) i en la campanya per defensar el concert econòmic.

La victòria d’aquella candidatura és considerada com el punt d’arrencada del catalanisme polític conservador, ja que després de les eleccions es va fer públic que el 25 d’abril anterior havia nascut la Lliga Regionalista, resultat de la fusió entre el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista, de la mà de qui en seria el gran líder, Enric Prat de la Riba. La fusió dels joves catalanistes amb els veterans regionalistes a l’estil del Dr. Robert, va obrir la porta a l’hegemonia catalanista conservadora fins al 1917, que fou quan Francesc Macià, l’antic coronel de l’exèrcit, es va començar a convertir en el referent del republicanisme d’esquerra. No sense entrebancs, perquè l’èxit electoral de la Lliga el 1901 no es va repetir el 1903, fet que va provocar-li una gran crisi, assetjada pel lerrouxisme, a conseqüència de la qual el 1904 es va escindir del jove partit la branca més liberal i republicana, encapçalada per Jaume Carner i Ildefons Sunyol. El 1931, aquest grup confluiria amb Macià i amb altres sectors republicans per tal de crear ERC.

Les famoses estructures d’estat són això. I és per aquesta raó que és important la victòria dels empresaris a la Cambra. A falta de partits sòlids, bona és la societat civil groga

El sistema de partits català sempre ha estat animat. Dels antics partits de la República tan sols perdura ERC, que tanmateix ha mudat de pell diverses vegades, perquè tradicionalment ha estat federalista i de centre –dreta o esquerra, segons el moment–, fins que Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira van transformar-lo en el partit independentista, diguem-ne, institucional que és ara. Però tornem al que volia explicar quan he començat parlant dels quatre presidents de principis de segle XX i de la Cambra. Durant la Restauració els partits dinàstics espanyols dominaven les eleccions mitjançant les pràctiques caciquistes i les tupinades. Fins que la societat civil no va agafar el toro per les banyes, no hi va haver manera.

A falta de partits, la societat catalana s’organitzava d’una altra manera, autònomament, amb la potència que els donava presidir i controlar entitats rellevants del país. Els catalanistes van vèncer a pesar de tenir el suport tan sols de dos diaris –La Veu de Catalunya, creat per Prat el 1899, i el Diario del Comercio, portaveu dels regionalistes– i l’adhesió dels gremis de Barcelona. La societat civil adquireix una rellevància cabdal quan el poder polític és irreal o escàs. El Dr. Robert i els altres presidents van derrotar el poder dinàstic i el que avui en diríem Upper Diagonal a cop de prestigi. I tot i així, no van dubtar a intentar aproximar els sectors que eren reticents al catalanisme, que en aquell temps rebia l’apel·latiu de “separatista” sense ser-ho de cap manera.

L’establishment unionista s’ha posat nerviós. No és la primera victòria independentista en entitats de la societat civil. L’Ateneu fa anys que està presidit per un independentista, com recentment ho és la Fira. La degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya està plenament alineada amb les tesis sobiranistes, com el degà del Col·legi de Metges. Les famoses estructures d’estat són això. I és per aquesta raó que és important la victòria dels empresaris a la Cambra. A falta de partits sòlids, bona és la societat civil groga.

Publicat a El Punt Avui, 17/05/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.