Només una miqueta

Léalo en español

“Només que cessi una mica la repressió valdrà la pena”, va deixar anar la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, en el marc de la negociació entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. I va afegir: “Volem que cessi del tot [la repressió], però hem d’activar aquesta via política”. El sacrifici pragmàtic de la justícia. La justícia ja no és un ideal per a ERC, una reivindicació inalienable, s’ha convertit en moneda de canvi, en una víctima més de la negociació. Sembla com si la jove dirigent d’ERC digués: ens conformem amb el que ens ofereixin. Que pot ser res. Descarnat. El gir d’ERC és total, fins al punt de sacrificar la seva reina, el seu pres polític més important, que al pas que va farà president del govern espanyol un dels seus carcellers. Em recorda la crida del dirigent kurd Abdullah Öcalan, empresonat a Turquia, de l’hivern del 2013. Llavors semblava que Recep Tayyip Erdogan estava disposat a negociar amb els kurds per acabar amb el conflicte. El 9 d’octubre passat, l’aviació turca va començar a bombardejar ciutats del Kurdistan sirià, que ells anomenen Rojava, per liquidar els kurds. A Londres, a la reunió de l’OTAN, Erdogan es va mostrar solidari amb Pedro Sánchez sense embuts. Els repressors es reconeixen. Les nacions dominants només fan veure que negocien amb les nacions petites quan en tenen necessitat. De seguida que se’n poden desempallegar, tornen a l’estat natural de dominació, a la pressió, a la repressió.

De moment, s’està negociant la investidura de Pedro Sánchez i no pas la resolució del conflicte amb Catalunya

Si la independència no és possible (Carles Mundó), si ja en tenim prou amb el fet que la repressió cessi una miqueta (Marta Vilalta) i si Gabriel Rufián diu que no és independentista, què ha estat fent ERC durant tots aquests anys? La negociació d’ERC amb el PSOE s’assembla més a una acció de reverència que no pas de reivindicació. Els negociadors d’ERC reclamen una taula de negociació de govern a govern i resulta que Pedro Sánchez encara es nega a parlar amb el president de la Generalitat, el MHP Quim Torra. Si ERC estigués negociant de veritat una mesa bilateral de diàleg, en comptes d’amagar-se en les dependències del Port per acordar en secret no se sap què, hauria exigit al PSOE que, abans de començar, Pedro Sánchez despengés el telèfon. En política les formes també compten. De moment, s’està negociant la investidura de Pedro Sánchez i no pas la resolució del conflicte amb Catalunya. És per això que ERC pot seure a prendre cafè amb els que segueixen perseguint l’independentisme, incloent-hi un dels negociadors, el senyor de la Moleskine (que podria passar de negociador a reclús en un tres i no res), perquè es negocia el problema d’Espanya, la investidura, i no pas el de Catalunya, la llibertat. És per això, també, que ERC exigeix als de Junts per Catalunya que retirin una moció sobre l’autodeterminació al Parlament a canvi d’ajudar-los a tenir grup parlamentari propi al Senat. Joan Tardà se’n vanagloria a Twitter —amb molt de ressentiment— i converteix la submissió de JxCat —afavorida pels vells convergents— en una ridícula victòria partidista. Renunciar a l’autodeterminació per disposar de grup parlamentari (al Senat, eh?). No sé qui és més miserable, si qui ho demana o qui accepta la permuta. Tot plegat respon a un estil polític arnat, impropi de qui havia promès acabar amb el pujolisme, al qual retornen amb entusiasme els vells convergents, els més corruptes de tots, per cert. Aquesta és avui la gran coalició, beneïda per la noblesa catalana de paper.

La suposada confrontació ideològica entre ERC i el PDeCAT es desdibuixa per la coincidència estratègica entre les direccions dels dos partits. Aquesta coalició informal no tan sols es presta a la comèdia de la negociació amb Pedro Sánchez, sinó que, de passada, vol acabar amb Carles Puigdemont. No sé si l’antic president se n’adona, perquè en els conclaves a Waterloo deixa que el PDeCAT es vagi menjant Junts per Catalunya amb golafreria malaltissa. L’amenaça d’escissió dels que, si ho fessin, acabarien essent tan insignificants com el pobre Antoni Fernández Teixidor, només pretén paralitzar Puigdemont i tallar-li les ales. Desactivar-lo i aïllar-lo, esquerdant els suports que havia tingut abans, expulsant el centreesquerra. Puigdemont corre el risc que el seus silencis s’interpretin com una adhesió a la gran coalició. ERC està pactant amb el PSOE la investidura de Pedro Sánchez mentre els socialistes utilitzen la negociació del pressupost de la Generalitat entre Aragonès i els comuns per pressionar els republicans. Quina mesura de pressió té ERC? Cap. Tot plegat sembla una comèdia. Potser és que els de la gran coalició han arribat a la conclusió de Roger Montañola, qui, burlant-se d’una vella consigna independentista, ha escrit a Twitter: “Si no us sap greu, i veient que el pa no arriba, jo prefereixo anar menjant molles que fotre’m de gana”. D’UDC havia de ser. “Dame algo, por favor”. Només la punteta, no fos cas que li trobéssim gust.

Publicat a elnacional.cat, 12/12/2019 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.