Puigdemont té la paraula

@ ACN

Léalo en español

La dreta a Catalunya no té futur. La dreta unionista es va inflar amb els vots de l’esquerra unionista. Amb gent com Celestino Corbacho. Ciutadans era això. La dreta independentista, un cop passada la febrada sobiranista, ja es veu que se sent més còmode en l’autonomisme catalanista. Aquest és un fenomen curiós. No és que m’inquieti gaire, per bé que les societats “normals” es construeixen des de la diversitat ideològica. La unanimitat nacional no existeix i quan s’ha volgut imposar, històricament s’ha traduït en el totalitarisme, negre o roig. Està clar, doncs, que la dreta no sap construir el seu espai dins l’independentisme perquè, per sobreviure, s’ha hagut de fer acompanyar per sectors de centreesquerra. L’únic dirigent que li queda, Artur Mas, està més cremat que una brasa fumera i el centreesquerra de JxCat no li reconeix cap mèrit, ni el 9-N, que ell mateix menysprea. Artur Mas va guanyar les eleccions del 2010 reclamant el vot dels que estaven descontents amb el tripartit, independentment de si abans eren electors d’esquerra, de dreta o de centre. La presència de Ferran Mascarell al primer Govern Mas volia representar això, seguint la filosofia del discurs que el dirigent de CiU havia pronunciat el 2007 al Palau de Congressos de Catalunya. Però de seguida es va veure que aquella filosofia havia estat, almenys per al gruix dels dirigents de CDC, un mer instrument per retornar a controlar el Govern i “recuperar” els càrrecs perduts.

El neoliberalisme imposat pel conseller Andreu Mas-Colell per afrontar la crisi econòmica va decantar la balança cap a la dreta. No entro a debatre si les mesures que es van prendre eren les adequades o no, però conec economistes de dreta que ho haurien fet d’una altra manera, menys traumàtica socialment. El que sí sé és que la gestió política de les retallades va ser nefasta i va dispersar la suma de gent de centreesquerra que s’havia aproximat a CDC. Se’n va allunyar. Mas-Colell és un economista brillant (tot i que ha portat les universitats al límit de la fallida i ha deixat coix el sistema sanitari), però crec, sincerament, que és un pèssim polític. El problema és que Artur Mas només s’escoltava Mas-Colell —com Carles Puigdemont es va refiar de Carles Viver i Pi-Sunyer, un altre tècnic de gran categoria amb una visió política molt limitada—, i va imposar un biaix ideològic al seu govern que més endavant, quan va necessitar el concurs de l’esquerra, el 2015, va arruïnar-lo políticament. Corrupció (2009), retallades (2010) i sobiranisme (2012) no lliguen bé. Qui va decidir avançar les eleccions la tardor del 2012, després de la primera gran manifestació independentista, no va saber llegir la realitat. Va menystenir-la per supèrbia i per oportunisme. Va ser una decisió molt poc oportuna.

La unitat independentista és una fal·làcia. En el fons no la desitja cap dels partits actuals

Mas va pagar molt aviat les males decisions que anava adoptant. En comptes d’optar per implicar l’esquerra en les mesures de contenció econòmica, com va acabar fent Angela Merkel, va actuar unilateralment, bandejant el consens necessari en moments de crisi social. Ens queixem que a Espanya no hi ha cultura de coalició, però a Catalunya només n’hi hagut molt recentment i amb molts recels. Per altra banda, Mas va deixar el partit a mans d’Oriol Pujol, un home incapaç i corrupte, a qui va protegir fins al darrer moment. Si CDC no existeix és degut a la irresponsabilitat dels dirigents —i a la credulitat dels militants—, que no van copsar la profunditat del que estava passant. El PP i el PSOE han tingut casos de corrupció tan greus com els de CDC i UDC i si continuen vius és perquè són partits del sistema. CiU es va enfonsar per una pressió doble: perquè era una formació del règim del 78 que es va proposar la ruptura, si més no la part més substanciosa de la federació, i perquè l’ombra de les retallades va perseguir-la fins i tot quan el sobiranisme ja havia esclatat i els hereus de CDC estaven integrats a Junts pel Sí, una coalició marcadament de centreesquerra. L’Estat va demostrar a Mas i companyia qui manava. L’operació d’enderrocament va començar quan la policia i els fiscals van apuntar a tort i a dret i van emportar-se tothom qui tenien al davant. Per començar, Jordi Pujol, la icona, el referent de molts convergents. L’Estat també va disparar contra dirigents honrats, com ara l’alcalde Trias, aconseguint l’objectiu, que no era altra que descavalcar-lo de l’alcaldia. L’Estat i l’unionisme, com es va poder tornar a comprovar enguany, prefereix Ada Colau com a alcaldessa, representant de l’esquerra desdentegada quan arriba al poder, que un alcalde identificat amb l’independentisme, es digui Trias o porti el cognom Maragall.

La unitat independentista és una fal·làcia. En el fons no la desitja cap dels partits actuals. La candidatura de Junts pel Sí va néixer amb fòrceps i va acabar amb la retirada d’Artur Mas i un canvi de paradigma del qual encara en paguem les conseqüències. Una vegada vaig sentir dir a un tertulià que l’abraçada entre Artur Mas i David Fernández havia propiciat que l’electorat convergent arribés a la conclusió que també podia votar la CUP sense problemes. Això no és cert. La perdició de la dreta va ser insistir en la unitat amb ERC sense adonar-se que li estava regalant la iniciativa. La unitat s’ha intentat una vegada i una altra, però la rèmora convergent, la competició entre CDC —o PDeCAT— i ERC va impedir bastir una alternativa política sòlida capaç d’encarar el procés que s’anava obrint a batzegades. Encara que ara no es digui, la celebració del referèndum va ser una contrapartida a la CUP per evitar la caiguda del Govern de Junts pel Sí.

Després de l’octubre del 2017 i de l’aplicació del 155, Puigdemont va aconseguir aglutinar entorn seu independents de centreesquerra per sortir del pou. Va guanyar les eleccions amb JxCat, minimitzant la influència de la vella política que representava el PDeCAT, amb un discurs ideològicament desdibuixat i ampli. A mesura que el món neoconvergent va anar reviscolant i va ocupar els principals llocs de poder a l’administració, els sectors de centreesquerra cada vegada se sentien més incòmodes. Puigdemont no ha sabut fer d’àrbitre. JxCat ha perdut elecció rere elecció quan s’ha allunyat de la fórmula electoral del 21-D. Les eleccions municipals van ser el millor exemple que “recuperar” Mas era un suïcidi. Quan la identificació ideològica de JxCat és amb el centreesquerra i es presenta com un grup netament independentista, llavors reté els votants o fins i tot els augmenta, com va passar a les europees. Com es va constatar, la tríada Comín-Puigdemont-Ponsatí era un cavall guanyador. La Crida va tenir èxit inicialment perquè representava aquesta mateixa voluntat, fins que la pressió del PDeCAT va fer que algú decidís anestesiar-la. Ara es refà, organitzada en corrents ideològics diversos, però veurem què passa, perquè la gent no és idiota i s’adona de seguida dels intents d’instrumentalització. A més, en el món de la CUP les disputes entre el sector pragmàtic i l’intransigent voregen l’esquerda, el que obriria la possibilitat de bastir un nou espai, per ara inèdit.

La dreta no és tan sols minoritària en l’espai, diguem-ne, puigdemontista, és que també ho és en el catalanisme que ara vol ressuscitar ERC. El partit de Tardà, Rufián, Aragonès, Vilalta i Torrent primer es va empassar els democratacristians de Toni Castellà —amb la justificació que Junqueras era més independentista que Mas i Puigdemont— i ara absorbeix la dreta neoautonomista que ha abandonat CDC amb la confiança que Junqueras posarà fre als “excessos”, que és el que desitja l’establishment. El regidor Miquel Puig —que ha estat de tot amb els convergents— va ser el primer a veure-ho i ja va fer el salt a les municipals. Els antics intel·lectuals convergents, aquells que criticaven Pujol i Mas per no haver sabut construir una alternativa cultural i política a l’esquerra —i que ells tampoc no van saber-la construir perquè va quedar demostrat que no tenien idees—, avui són els nous propagandistes de les tesis de la “rectificació” d’ERC. La dreta independentista o autonomista és, doncs, dependent  de l’esquerra perquè no té cap programa a oferir. És pura xerrameca, unionista o neoautonomista, en boca de conservadors i reaccionaris.

La dreta no és tan sols minoritària en l’espai, diguem-ne, puigdemontista, és que també ho és en el catalanisme que ara vol ressuscitar ERC

S’aproxima un temps de reorganització, per tant. Puigdemont té l’oportunitat de reconstruir un espai de centreesquerra independentista, fidel al moviment que va fer possible l’1-O, que no el fossilitzi, i que es preocupi més de Catalunya que de la governabilitat de l’Estat. Que no renunciï a l’Estat propi a canvi d’engrunes. Cal que sigui un grup que tingui la valentia de fer foc nou a casa, a l’administració catalana, i que jubili un seguit de polítics que només són el que són per la protecció dels presos convergents. Per ampliar el suport independentista cal demostrar que s’està disposat a canviar les coses de veritat. Cal ser un reformista revolucionari. El debat sobre la investidura de Pedro Sánchez és provincià i debilita l’independentisme. Potser beneficiarà ERC, perquè l’ajudarà a recollir el vot de la dreta autonomista, però res més. Serà un miratge. L’independentisme només creixerà si socialment és fort i políticament troba una fórmula organitzativa que abandoni les velles formes de fer política. Si Puigdemont ho vol, serà.

Publicat a elnacional.cat, 09/12/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.