Léalo en español

Ha calgut que passessin cinc anys perquè l’independentisme recuperés el color turquesa. Aquest era el color que identificava la candidatura unitària de Junts pel Sí formada per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Demòcrates de Catalunya i Moviment d’Esquerres, amb la participació d’Avancem i Reagrupament Independentista i el suport de Catalunya Sí, Solidaritat Catalana per la Independència i Estat Català. Va ser la candidatura guanyadora a les eleccions del 2015, amb 62 escons. Va ser una candidatura nascuda amb fòrceps, llastada per les gens dissimulades travetes entre CDC i ERC. Llavors Carles Puigdemont era un actor secundari, que va passar a primera línia per l’oposició de la CUP a investir Artur Mas (que ni tan sols havia estat el cap de llista), el que va forçar a buscar una alternativa. Ningú no va creure que Raül Romeva pogués esdevenir president, malgrat que havia encapçalat la llista per Barcelona. Finalment, però, Carles Puigdemont, que era president de l’AMI i havia ocupat la tercera posició de Junts a la llista de Girona, rere de Lluís Llach i Anna Caula, va ser l’elegit. La resta de la història és prou coneguda. Junts pel Sí es va dissoldre l’endemà de la proclamació de la República i de l’aplicació immediata del 155.

Carles Puigdemont sempre diu que se sentia molt còmode liderant aquella coalició, excepte en els moments finals del procés, quan els diversos sectors independentistes es van reptar per demostrar qui era el més valent (les “155 monedes de plata” perseguiran Gabriel Rufián tota la vida). ERC i Oriol Junqueras, en canvi, no es van sentir mai còmodes dins d’aquella coalició. Els seus gurus ideològics retreien als republicans que haguessin acceptat la “dissolució” ideològica del roig esquerrà en el turquesa que incloïa el blau dels convergents. El sistema de partits català és avui una sopa de lletres, amb múltiples ofertes, precisament per l’obsessió compartida entre ERC i els partits postconvergents (PDeCAT, PNC, Lliures, Lliga, Convergents, i me’n dec deixar algun) per marcar amb un traç ben gruixut el perfil ideològic de cada grup. Ara els uneix, paradoxalment, la rebaixa sobiranista. L’endemà de l’aprovació del pressupost de la Generalitat d’enguany, David Bonvehí va publicar un article per criticar la pujada de l’impost de successions aprovada amb el vot favorable de Junts per Catalunya, que era, se suposava, el seu grup parlamentari. La dreta està obsessionada amb els impostos baixos i si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que aquesta posició és suïcida. Sigui com sigui, els extrems sempre es toquen i per això l’ideologisme impregna la manera de fer d’ERC i PDeCAT i de tots els altres esqueixos postconvergents. De la CUP no cal ni parlar-ne, perquè és una coalició de grups antisistema i, de fet, antigovernamental, als quals no els agrada governar.

 Junts, com la Crida, pretén fusionar el bo i millor d’aquells que estant disposats a integrar-se en un centre radical tal com va definir les forces del canvi a la Gran Bretanya postthatcheriana el sociòleg Anthony Giddens

Les trifulgues en el si de Junts per Catalunya entre les diverses faccions del PDeCAT (els oficialistes del duo Pascal-Bonvehí i les dues tendències que van perdre el congrés del 2016: Rull i Turull), agreujades pels recels davant els protagonisme dels independents, majoritàriament situats a l’esquerra, van invitar a buscar una nova fórmula organitzativa que es va traduir en la constitució de la Crida. He escrit diversos articles sobre què volia ser la Crida i per què va fracassar. No crec que m’hagi equivocat gens. I la prova és que ahir es va tancar el cicle i l’artefacte que va néixer el 28 d’octubre del 2018 a Manresa ha començat el procés de dissolució —o d’hibernació—. El groc corporatiu de la Crida no va portar la felicitat, que és un dels significats d’aquest color, sinó la gelosia, l’enveja i la inoperància, que és una de les malalties polítiques més greus que pot afectar un polític. Tot i decidir congelar la Crida davant les eleccions generals del 2019, la “fam” ideològica de la direcció del PDeCAT va provocar les destrosses que van convertir-la en menys que un club.

Carles Puigdemont i Jordi Sánchez han perdut dos anys mentre rumiaven com tornar al turquesa. Com que no es deixen aconsellar gaire i no poden evitar voler-ho controlar tot, el que hauria pogut ser un procés àgil, engrescador i calmat de reconstrucció d’un espai polític híbrid, alineat amb el progressisme, l’ecologisme, el feminisme, amb els drets LGBTQ i els drets nacionals, ara s’ha convertit en un esprint condicionat per les presses electorals. Junts, com la Crida, pretén fusionar el bo i millor d’aquells que estant disposats a integrar-se en un centre radical tal com va definir les forces del canvi a la Gran Bretanya postthatcheriana el sociòleg Anthony Giddens. Que Tony Blair malbaratés la proposta no la invalida. És el que està cercant tothom desesperadament. Andrea Rizzi, cap de la secció de política internacional del diari El País, dissabte passat va publicar l’article “Ni rojo ni verde; quizás, marrón: la fusión social-ecologista como baza contra el declive progresista”. La tesi està ben sintetitzada en el títol. El pensament antidogmàtic resulta de l’encreuament de propostes que provenen d’ideologies diverses per aconseguir una societat més justa, més equitativa, més democràtica i més solidària. El color turquesa que ha triat Junts per identificar-se és infinitament més inspirador —perquè incita al confort i al benestar, i comporta transparència i assossegament—, que no pas el marró, una tonalitat que s’associa, d’entrada, amb la merda i no amb la solemnitat del roure. Caldrà esperar per veure com gestionen el nou partit els que no van saber gestionar l’anterior.

Publicat a elnacional.cat, 20/07/2020