I si Junts s’aclarís

Léalo en español

1.  Junts i la diversitat d’origen. El naixement de Junts s’assembla molt a la creació d’ERC el 1931, resultat d’una agregació de petits grups i de grans personalitats republicanes. Junts per Catalunya és un partit a mig coure. Té un origen doble, que no ha acabat de desaparèixer mai. Per una banda, hi ha els elements que provenen de l’antiga Convergència (gairebé tots, almenys a la direcció, amb un càrrec sota el braç des de fa anys). Per l’altra, els independents, a la majoria dels quals els incomoda la identificació de Junts amb el pujolisme i, més en concret, amb la deriva neoliberal que va imposar Artur Mas. L’alegria amb què Mas va aplicar les retallades va perjudicar-lo d’una manera que encara no n’és conscient ni ell mateix.

A Junts, tot i que simplifico, ara mateix hi conviuen aquests dos grans sectors, més un tercer, que és gairebé unipersonal, però que té avaladors externs de pes, que lidera Jordi Sànchez. Si la divisió fos tan exacta com la que acabo de descriure, Sànchez hauria de ser el líder del sector dels independents. No ha militat mai a CDC i va entrar a la presó com a líder de l’ANC i va sortir-ne com a secretari general de Junts. Però no ho és. Més aviat té el suport del sector, anomenem-lo encara així, convergent que, per naturalesa, es decanta sempre pel pragmatisme, sacrificant els ideals a la manera clàssica, com ara Pedro Sánchez ha fet amb la qüestió del Sàhara.

2. Els independents sense líder. Els independents no tenen líder. Elsa Artadi, que al principi era la figura més rellevant d’aquest sector, sobretot perquè tenia la benedicció de Carles Puigdemont, a poc a poc ha perdut la influència que tenia i té ara un paper irrellevant. La punyalada que va clavar-li Jordi Sánchez durant les negociacions per formar govern va fer-li molt de mal. Waterloo no va protegir-la. Artadi s’ha refugiat a Barcelona, tot i que les seves possibilitats d’esdevenir alcaldessa siguin mínimes. Està per veure quin serà el seu futur després del 2023. El relleu d’Artadi havia de ser Laura Borràs. Però per molt bona voluntat que hi posem, ja es veu que no ho serà. No va voler entrar al Govern com a vicepresidenta per ocupar la presidència del Parlament i així tenir una agenda pròpia, si bé a l’hora de la veritat no ha sabut jugar les seves cartes.

No ha sabut explicar en què consistia la desobediència intel·ligent, que s’ha convertit en pólvora mullada arran de la inhabilitació de Juvillà. Borràs hauria pogut dimitir per preservar la dignitat, però no va fer-ho i ara potser ho haurà de fer perseguida per la justícia per un cas de prevaricació de quan dirigia la ILC. És una líder nata, a qui la gent estima, per bé que té una visió miop, i de vegades estràbica, de la política. Ella, i tots els que l’acompanyen, es resisteix a acceptar que, si no té molta sort, pot tenir un futur molt incert. La condescendència amb un mateix és un tel que impedeix de veure-hi clar. La retòrica cal que s’acompanyi amb fets quan es té l’oportunitat de demostrar que no és demagògia. Si Toni Comín no estigués exiliat, ara podria optar a liderar el sector dels independents. Al capdavall, el seu currículum polític està ben lluny de CiU, molt més lluny que el de Míriam Nogueras, posem per cas, i està alineat amb l’estratègia del Consell per la República.

3. El llast del passat. Si el sector independent de Junts té problemes reals per definir qui serà el seu líder (aspirants no en falten: per començar Jaume Alonso-Cuevillas), el sector convergent té com a cap de files Jordi Turull, després de la desaparició de les hosts de Josep Rull, avui col·locades en llocs molt ben pagats perquè no molestin. Però Turull, que és un home llest, malgrat que no sàpiga encaixar els cops d’infortuni polític, sap que ell no pot ser el futur de Junts. Per això promociona el seu entorn en llocs rellevants: executiva, conselleries, alcaldies i en l’anomenat sottogoverno. Vist així, la conclusió podria arribar a ser fàcil. Ell i els seus seguidors són els que dominen Junts i, per tant, només cal esperar l’oportunitat per assaltar el poder real.

La dificultat és que Turull no s’entén del tot amb Jordi Sánchez, malgrat que hi ha qui treballa molt per refer ponts entre ells. El secretari general de Junts té un estil de governar les organitzacions que sempre ha acabat malament, ja sigui a la primera i la segona Crida, sigui a l’ANC o a Junts. Turull necessita algú que aglutini el seu sector i el porti cap al realisme sense abandonar el gir independentista experimentat, primer, per les bases convergents i, després, per la direcció. Però perquè l’opció turullista sigui creïble, cal que aquest sector trobi un nom que sigui nou, que tingui credibilitat i, sobretot, de qui ningú pugui trobar una fotografia acompanyant als jutjats els corruptes de CDC. Jo crec que el tenen; no obstant això, el reserven.

4. Carles Puigdemont i l’aïllament belga. Junts no s’acaba aquí. Esquerra ho sap i per això sempre apunta en la mateixa direcció. Junts és, sobretot, Carles Puigdemont. N’és la síntesi. Vull dir que és la baula que fins ara ha unit els dos sectors i arrossega els votants que no se senten concernits per les batalles internes del partit. La recuperació de Clara Ponsatí, que des del 2017 és supercrítica amb tot l’independentisme, com acaba de deixar clar en el seu llibre de memòries, és obra de Puigdemont. Ella és eurodiputada de Junts, encara que no ho sembli, com a mal menor i forma part de l’oficina parlamentària conjunta.

Sense Puigdemont Junts no hauria existit el 2017, ni hauria guanyat les eleccions en el camp independentista. El seu lideratge s’ha anat fent gran a mesura que derrotava una vegada i una altra la justícia espanyola als tribunals europeus. El que hauria d’haver estat un valor, a la fi potser s’ha convertit en una muralla que aïlla el president de la realitat catalana. L’estratègia judicial ha llastat de tal manera l’estratègia política que ha anestesiat decisions que era imprescindible prendre. Tothom se’n queixa. És així com Puigdemont ha anat perdent aliats, en primer lloc, perquè no ha sabut —o no ha volgut— preservar-los, però també per desesperació.

5. El futur de Junts. Diuen que l’atac frontal d’Esquerra contra Puigdemont a través de les dramàtiques declaracions, en el sentit teatral, de Rufián responen a la intenció d’empènyer Junts fora del Govern. Els dirigents d’Esquerra fan política des de la fantasia. Es creuen, i el mal és que segurament s’ho creuen de veritat, que poden desbancar el PSC a les grans alcaldies metropolitanes de Barcelona quan no han sabut ni conservar la de Sant Vicenç dels Horts, d’on era alcalde Oriol Junqueras. I això els porta a creure que poden ser l’alternativa global a Catalunya dels socialistes si es desempalleguen de Junts d’una vegada. El PSC està en procés de recuperació i en un eventual nou govern tripartit, la presidència sempre serà seva. Esquerra només podrà conservar la presidència de la Generalitat, ara i en el futur, amb l’ajuda de Junts, si és que aquest no la recuperen gràcies a la mala salut de ferro que els manté vius.

Vet aquí la paradoxa que Junts hauria de saber aprofitar si entre tots els implicats són capaços d’endreçar casa seva. Tot i que el CEO, un cop substituït Jordi Argelaguet, que n’ha estat el director durant una dècada gloriosa, presenta un Òmnibus ple de bunyols, dona una dada significativa. Junts s’ha convertit en el partit  independentista per antonomàsia, per damunt d’Esquerra i de la CUP. I això és el que cal que aprofiti, sense associar el seu independentisme amb el radicalisme tercermundista que defensen alguns dirigents independents, seduïts per l’esquerra independentista d’abans. Cal mirar més cap a Escòcia que no pas cap a Llatinoamèrica o a l’est. Junts podria arribar a ser l’SNP sense la necessitat d’estar tot el dia apel·lant a la unitat amb Esquerra. Aquesta cantarella ja no serveix. Els republicans ja han fet la seva opció, cada dia més allunyada de l’independentisme. Junts té l’oportunitat d’esdevenir el pal de paller de l’independentisme si s’endreça, acumula forces, i, per tant, no exclou ningú ni fa bestieses, com ara abandonar el Govern, que és el que voldrien els seus enemics i els més hiperventilats. Preservar Junts és preservar-ne les dues ànimes per impedir que apareguin altres aventures electorals que debilitarien encara més l’independentisme. 

Publicat a elnacional.cat, 21/03/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.