La ressaca de l’11-S

Léalo en español

Dolors Feliu durant el parlament final per tancar la manifestació de la Diada 2022 Foto: © Eva Parey

1. Un Onze de Setembre més. No seré jo qui criticaré el president Pere Aragonès per no haver assistit a la manifestació de la Diada. L’any passat no vaig criticar-li que hi anés. L’opció de l’actual president és coherent amb l’estratègia del seu partit, com en altres èpoques els presidents Puigdemont i Torra van decidir anar-hi per coherència amb el que estaven propugnant. El que és criticable, i fins a un cert punt intolerable, és la campanya d’ERC contra l’ANC. La guerra bruta dels republicans és una demostració més de la seva impotència. Ostenten la presidència de l’autonomia, però saben que han perdut el lideratge de l’independentisme. En realitat és culpa seva, perquè són ells els qui han renunciat a la independència almenys fins a la propera generació i centren tots els seus esforços, com abans feia el pujolisme, a regenerar Espanya des de l’esquerra. Han recuperat la vella estratègia del catalanisme que des del 1885, amb el Memorial de Greuges, ha intentat catalanitzar l’estat sense aconseguir-ho en cap moment de la història contemporània. Si Pedro Sánchez es vanta públicament d’haver ajudat a aplicar l’article 155 que va destituir el govern legítim de Catalunya, per què els republicans insisteixen a veure en la coalició espanyola de PSOE i Unides Podem la solució del conflicte que fa segles que dura? És pur voluntarisme polític, que amaga avui, com també abans, sonats fracassos polítics amb la representació d’un fals poder a les galeries gòtiques del Palau de la Generalitat. 

2. El desig d’unitat. Si en comptes de parlar amb polítics i periodistes fas l’esforç de parar l’orella per sentir el que opina la gent normal i corrent, de seguida t’adones que la majoria es pregunta sobre per què els polítics no s’entenen i no van units, com hauria de ser, si comparteixen l’objectiu d’assolir la independència. Si no ets dels uns o dels altres o dels de més enllà i no has caigut en el sectarisme propi dels partits, la resposta no és fàcil. En una entrevista recent, Joaquim Forn, el polític més simpàtic que he conegut mai, afirmava que abans de l’1-O “només vam anar units durant onze dies”, a conseqüència de les primeres detencions el 20 de setembre de 2017. Els partits tradicionals ens han ofert onze dies d’unitat i una dècada de desconfiances, retrets i traïcions. El balanç no és gaire engrescador, sobretot perquè d’aquesta desunió se n’ha aprofitat l’enemic. L’independentisme no té cap aliat a Madrid. Qui s’ho cregui és que és un ingenu o és un cínic. Per emprendre un procés d’alliberament nacional cal saber quina és la contradicció principal i amb qui t’has de confrontar. Intentar transformar pacíficament la nació cultural en una República independent no és bufar i fer ampolles, però si t’equivoques d’aliat, segur que perds. La polèmica anterior a la celebració de l’Onze de Setembre d’enguany és la culminació d’una separació partidista que només es maquilla amb un govern compartit entre Esquerra i Junts. Un govern que no té projecte ni està ben administrat, com es va poder comprovar amb la reacció del vicepresident del Govern davant l’avaria de divendres passat al centre de telecomunicacions d’Adif que va aturar els trens de Rodalies de tot el país. Les respostes de Jordi Puigneró a les preguntes de Jordi Basté mentre la ministra espanyola del ram era a l’altra banda del telèfon feien caure la cara de vergonya. 

Les estructures dels partits sempre han recelat del moviment popular i han fet mans i mànigues per “controlar” les organitzacions de la societat civil.

3. La “tercera via” independentista. El despertar independentista no es va fer en contra dels partits, però sí al marge i per damunt de les sigles partidistes. Les consultes populars d’àmbit municipal no vinculants sobre la independència de Catalunya celebrades des del 2009 van ser organitzades per la base independentista. Demà passat farà tretze anys que es va organitzar la primera a Arenys de Munt amb una participació, gens menyspreable, del 41%. No cal dir que entre la gent que organitzava aquestes consultes hi havia militants de tots els partits, però no hi intervenien en nom de cap sigla en concret. En canvi, les estructures dels partits sempre han recelat del moviment popular i han fet mans i mànigues per “controlar” les organitzacions de la societat civil. Aquesta mena de disputes va destruir la Plataforma pel Dret de Decidir (2005-2012) i l’ANC, que es pot dir que va ser-ne la successora el 2012, no sempre ha pogut esquivar la temptació sectària dels partits. Els atacs furibunds dels quadres d’Esquerra contra Dolors Feliu, l’actual presidenta de l’ANC, són resultat d’un rum-rum que cada dia és més evident i que neguiteja els que s’asseuen a la poltrona governamental. El rumor és que l’ANC té voluntat d’impulsar una llista electoral cívica per competir amb els partits tradicionals tot apel·lant a la reconstrucció de la unitat popular.

4. És viable una llista cívica? Quan Jordi Graupera va tornar dels EUA va celebrar dues multitudinàries conferències al Teatre Victòria. Va proposar-hi celebrar unes primàries per organitzar una candidatura unitària independentista a Barcelona per a les eleccions municipals del 2019. El 22 i el 25 de juliol de 2018, l’ANC va celebrar una consulta interna per ratificar la decisió del secretariat nacional de l’1 de juliol que ja s’havia pronunciat a favor de la iniciativa. La participació en aquesta consulta va ser d’un 28,53% i el sí va imposar-se per un 87,8% (9.924 vots). Així és com va néixer el moviment de Primàries que no va arribar a quallar. A Barcelona, Graupera va embarrancar del tot i amb aquest fracàs va acabar, almenys de moment, la seva carrera política. L’ANC hauria d’avaluar molt bé si es torna a involucrar en un experiment que necessita, per començar, més massa crítica i un lideratge menys personalista, però fort i reconegut per amplis sectors. El sistema de partits a Catalunya ha patit un tsunami, per dir-ho amb la descripció que va fer-ne Joan B. Culla en un llibre, però no és tan fàcil desbancar els aparells dels partits tradicionals. La prova són els vaivens de Junts per Catalunya, un partit llastrat per una elit convergent que es resisteix a compartir l’espai amb gent diversa. En tot cas, l’èxit de la manifestació d’ahir, tot i el boicot republicà, pot enrarir encara més la guerra bruta dels sectaris que abans de compartir la lluita independentista prefereixen donar suport a Pedro Sánchez abraçats a l’ensonyament antic que és possible canviar Espanya.

Publicat a elnacional.cat, 12/09/2020

Una resposta a “La ressaca de l’11-S

  1. No puc estar-hi més d’acord. Em quedo amb la frase següent: “L’independentisme no té cap aliat a Madrid. Qui s’ho cregui és que és un ingenu o és un cínic.” … És sabut que ERC no ha estat mai un imant per a la gent més preparada, però no són tan ingenus com això.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.