Des de l’escó 33

Arran de la carta feta pública pel president Carles Puigdemont dissabte passat, les interpretacions han estat múltiples, i sovint esbiaixades o exagerades. El debat polític a Catalunya —i no cal dir a Espanya— cada vegada és més prim. Tot és partidisme i distorsió de la imatge de l’altre. Es practica una alteritat perversa. Poques vegades un està preparat per admetre que l’oponent diu i argumenta una posició que tu, t’agradi o no, no tens dret a afirmar que no és la seva ni hauries de gosar estrafer-la. És amb aquest ànim que em disposo a comentar la carta del president i espero que la meva condició actual de diputat de Junts+ no sigui un obstacle per llegir-me sense prejudicis. Les opinions són lliures, els fets, en canvi, són incontestables.

El president ha decidit tornar. Per què? És clar que l’aprovació de la llei d’amnistia, malgrat les resistències dels jutges del Tribunal Suprem, que es neguen a aplicar-la per al seu cas, ha obert una nova etapa. Puigdemont va decidir agafar el camí de l’exili perquè considerava il·legal la seva destitució i perquè va creure que esquivant la repressió immediata (o sigui la detenció, empresonament, judici i posterior condemna, que hauria confirmat la presó), podria preservar millor la dignitat de la presidència de la Generalitat. Hauria tornat el 30 de gener de 2018 si el president del Parlament d’aleshores, Roger Torrent, no hagués desconvocat unilateralment el ple d’investidura. Per tant, primer aclariment per a tots el que acusen el president de no haver complert en aquell moment la promesa de tornar. Llavors només tenia sentit fer-ho, amb el risc de ser detingut, si podia ser reelegit president. La pulsió contra Puigdemont de la direcció d’Esquerra, la mateixa que ara ha negociat amb el PSC la investidura, va fer molt de mal.

Les picabaralles entre els partits que aleshores formaven el bloc independentista van fer impossible intentar convocar un nou ple. Esquerra no ho volia de cap manera. Per tant, es va passar al pla B, que era buscar una alternativa. El resultat va ser que es va elegir president Quim Torra, diputat de la coalició Junts, el grup majoritari entre els independentistes. Si se sap llegir bé el primer paràgraf de la carta del president Puigdemont, la legitimitat de la institució va retornar a Catalunya per la via de l’elecció parlamentària del nou president. Per tant, la continuïtat de la legitimitat presidencial va passar d’ell al nou president, encara que no li pogués penjar la medalla presidencial. Els ximples que posen en dubte això, com si Puigdemont fos una mena de Trump que es nega a reconèixer el president de la Generalitat, o són això, ximplets, o bé tenen una mala llet insuperable. No tots els arguments valen per atacar l’adversari.

Que no es preocupi ningú. Junts no considerarà il·legítim el MHP Salvador Illa, si és que arriba a ser-ho, perquè serà triat per una majoria parlamentària suficient. Però això no és obstacle perquè se’l pugui qualificar de ser el president del 155 i de ser, també, el president més espanyolista que ha tingut mai la Generalitat. Més i tot que el coronel Francisco Jiménez Arenas, president accidental de la Generalitat el 1934, nomenat a dit pel govern espanyol arran dels Fets d’Octubre. No és cap exageració, perquè els danys que pot provocar aquesta presidència per a Catalunya, almenys des de la meva perspectiva, seran més subtils que llavors, però igualment perjudicials. Com que tindrà l’aval d’un dels partits de l’1-O, el PP i Vox convertiran Illa en el que no és: un ostatge de l’independentisme. El convertiran en màrtir i els seus apologetes intentaran descriure l’oposició de Junts com una derivada més de la dreta rància.

Si la legitimitat de la presidència està assegurada, ¿per què torna el president, si ara el poden detenir i empresonar? En primer lloc, i encara que sembli poca cosa, per complir una promesa electoral. Ara hi haurà, si les coses no es torcen, un debat d’investidura, perquè el president Josep Rull complirà amb les normes i no suspendrà el ple. Potser si la detenció de Puigdemont es produeix d’una manera estranya, s’endarrerirà la votació, però en cap cas la repressió espanyola impedirà que Catalunya tingui un govern, encara que no sigui del gust de Junts+ i de la CUP. Però és que si no fos per l’obstinació prevaricadora dels jutges, Puigdemont podria tornar a Catalunya amb carrossa si volgués. Pretendre acusar-lo de provocar la seva detenció perquè ha decidit desafiar els poders de l’estat opressor és, senzillament, una infàmia. Només poden defensar-ho els espanyolistes i els idiotes.

Puigdemont torna perquè ara cal fer veure al món que, efectivament, Espanya no és un estat de dret. Com escriu Raphael Tsavkko Garcia al setmanari Newsweek: “A Espanya, la negativa del Tribunal Suprem a acceptar la legislació aprovada pel Parlament que concedeix l’amnistia als polítics catalans que cerquen la independència exemplifica una altra faceta de l’excés judicial. A diferència del cas dels EUA, on el Tribunal va ampliar el poder executiu, el Tribunal Suprem espanyol impugna directament la sobirania legislativa”. De vegades cal prendre decisions incòmodes perquè els focus mediàtics imparcials il·luminin les injustícies i els abusos. El líder opositor rus Aleksei Navalni va decidir tornar a Rússia el 17 de gener de 2021, després de tres mesos a Alemanya, on es va recuperar d’un enverinament que tothom va atribuir als serveis secrets russos, per denunciar al món l’autoritarisme de Putin. Un any després del seu arrest, el crític amb el Kremlin no lamentava “ni un segon” haver tornat al seu país encara que això li havia suposat la presó: “Aquest és el nostre país —va dir—, i no en tenim cap altre. L’única por que hi ha d’haver és a deixar que el nostre país sigui saquejat per un grapat de mentiders, lladres i hipòcrites”. Lladres potser no, però que l’espanyolisme és mentider i hipòcrita, no en tinc cap mena de dubte.

Ha arribat l’hora de tornar. Si Esquerra hagués decidit no investir Illa i, per tant, provocar noves eleccions, el president Puigdemont hauria tornat igualment, perquè la decisió ja estava presa i hauria afrontat la campanya electoral amb les mateixes anomalies que totes les que s’han celebrat des del 2017. Tots els partits compromesos amb l’1-O han hagut de fer campanya delmats per la repressió. Hi ha qui possiblement ho encaixa i ho accepta com una mena de càstig merescut, però hi ha qui no està disposat a doblegar-se. Tots els que comparen el vot a favor d’Esquerra a la investidura d’Illa amb el vot a favor de Junts a la investidura de Pedro Sánchez haurien de pensar una mica. Per a un catalanista, la presidència de la Generalitat té un pes institucional i simbòlic respecte de l’autogovern de Catalunya que no té res a veure amb un vot conjuntural, aprofitant una posició de força, per obtenir una llei com la d’amnistia. Junts+ no és aliat del PSOE —ni del PP, si es donés la circumstància— perquè l’etapa catalanista, o sigui la d’esdevenir un dels actors de la regeneració d’Espanya, ja no forma part del seu marc mental. Comparar el pacte ERC-PSC amb el pacte de la Diputació de Barcelona de Junts i PSC és encara més absurd, ja que les diputacions tenen una influència política zero, perquè són òrgans de gestió supramunicipal.

El president retorna perquè ha escoltat molta gent que li ha demanat que es posés al capdavant del moviment independentista que no vol fer cap pas enrere. Tornarà i no es retirarà a descansar, com voldrien els seus enemics. Tornarà per encapçalar l’oposició i la lluita per l’alliberament del país. És veritat que ara les coses no pinten bé. L’alegria de l’espanyolisme el dia que detinguin el president Puigdemont serà còsmica. Hi ha, però, qui de tant riure s’ha ennuegat. L’actitud antidemocràtica i antiliberal dels aparells de l’estat pot propiciar una detenció arbitrària que ha de servir per denunciar la intransigència del Règim del 78 que, per desgràcia, ERC ha decidit entronitzar a la Generalitat de Catalunya. Serà la segona vegada que fa president un espanyolista: Montilla i Illa (Maragall era una altra cosa), i sempre ho ha fet com a partit subaltern. De les dues vegades que Esquerra s’ha aliat amb Junts (2015 i 2021), una els ha donat la presidència. El balanç és més positiu, per tant. Que Pere Aragonès no sabés retenir la presidència no és culpa de Junts, sinó del fet que no va saber entendre que presidia un govern de coalició i que destituir el vicepresident Jordi Puigneró, comportava, de facto, expulsar Junts del Govern. La cirereta del fracàs republicà va posar-la la pinça entre el PSC i els comuns en la qüestió del Hard Rock, els primers a favor i els segons en contra, que, com acabem de veure, només era l’excusa per provocar eleccions i deixar els republicans sense presidència. Puigdemont no és sempre el dolent de la pel·lícula. El que no es pot negar és que ell percep la lluita per l’alliberament nacional d’una manera molt diferent dels actuals dirigents d’Esquerra i, no cal dir, dels espanyolistes, que en neguen l’existència. Illa cridava “Viva Cataluña española” en la manifestació espanyolista que va agrupar al PSC, PP, Ciutadans i Vox. Puigdemont acaba la seva carta amb un contundent “Visca Catalunya lliure”. Cadascú tria.