Des de l’escó 33

L’article de Jordi Barbeta “Junts? Esquerra? Sánchez!!”, publicat a elnacional.cat diumenge passat, reprèn un debat persistent des del 2017: la idea que el pactisme és l’única via útil en la relació amb l’Estat. És una tesi nostàlgica, pròpia d’una etapa que molts voldrien recuperar per tancar la “murga” independentista i, si pot ser, Carles Puigdemont. Però aquell món ja no existeix.

El que ha canviat no és Espanya, sempre fidel a si mateixa, sinó l’independentisme, que ha constatat que la lògica autonomista és impotent davant dels reptes actuals. Quan actues realment com a independentista, sense radicalismes inútils, la geometria pactista de la Transició deixa de funcionar. Per això l’acord de Brussel·les, signat per Junts i el PSOE, no era un retorn al vell autonomisme: era l’intent d’obrir un terreny de joc nou, amb reconeixement explícit del conflicte i amb garanties internacionals de verificació. Sánchez, però, el va interpretar només com el passatge imprescindible per ser investit president del govern. No ha sabut aprofitar una oportunitat històrica. I així Espanya ha tornat a fer el que sempre fa: deixar-la passar.

No hauria de sorprendre ningú. El projecte d’una “Espanya plural” de Pasqual Maragall va morir el 2006, quan Zapatero —el mateix personatge que avui tutela Sánchez— va trair l’Estatut aprovat pel Parlament i va acabar avalant, per debilitat manifesta, una retallada que CiU es va empassar (i jo també). La sentència del 2010 va fracturar de manera irreversible la confiança del catalanisme en l’Estat. Com ha explicat Josep M. Muñoz a Una recança infinita (Arcàdia, 2025) amb una mirada maragalliana, aquell fracàs no va ser conjuntural: va sepultar l’últim intent seriós de reformar Espanya des de Catalunya. La reforma federal sempre ha estat una quimera. Aleshores ho era; avui també. El federalisme és un imaginari buit, útil només per tranquil·litzar consciències. El “finançament singular” n’és l’enèsima prova. La política catalana dels darrers cinquanta anys només s’entén si s’assumeix aquest fracàs i el que implica en termes de confiança. Felipe González, almenys, no dissimulava: Espanya és una i punt. Zapatero i Sánchez, en canvi, han convertit l’ambivalència i la confusió en estil polític: prometen molt i compleixen poc.

En aquest marc, hi ha qui es pregunta què és Junts. La resposta és ben senzilla: és una formació independentista d’espectre ampli, articulada al voltant del mandat del Primer d’Octubre i de la constatació que la via del “peix al cove” es va esgotar el 2010. En el congrés de Junts, celebrat a Calella fa tot just un any, es va aprovar que calia mantenir oberta l’ofensiva democràtica interrompuda per la repressió, i fer-ho amb una perspectiva inequívocament independentista. Els canvis recents al grup parlamentari —amb el pas al costat d’Albert Batet per convertir-se en adjunt a la presidència del partit i dirigir les campanyes electorals, i amb l’ascens de Mònica Sales i Salvador Vergés— enforteixen el projecte polifònic que és Junts de cara al cicle electoral imminent. També hi contribuirà el naixement de MEScat – Independentistes d’Esquerra, el partit socialista aliat amb Junts, que reforça la pluralitat al voltant d’una organització que, de fet, ja la té molt ben regulada amb els espais ideològics.

La insistència a presentar Junts com un actor imprevisible és una manera d’evitar el debat central: Junts actua amb lògica independentista i, en fer-ho, trenca la vella lògica pactista vigent des de la Transició. En planteja una de molt diferent: més estratègica que tàctica. No és qüestió d’haver de triar entre idealisme i pragmatisme. Es tracta de triar entre dues concepcions de la política: la que continua atrapada en l’intent infinit de fer encaixar Catalunya en una Espanya que no la vol encaixar, i la que assumeix que aquest intent ha fracassat definitivament. La primera és la que encara governa una part de l’imaginari polític català; la segona és la que expressa Junts, amb tota la complexitat pròpia d’una formació política que ha viscut una repressió sense precedents a l’Europa occidental en dècades, i que internament és polifònica. Entendre això és imprescindible per analitzar la política catalana actual amb una mínima seriositat. Des del sofà de casa, la redacció d’un diari o la còmoda càtedra universitària tot és molt fàcil.

En aquest debat, sovint s’oblida una qüestió fonamental que vaig plantejar en un article anterior i que Ferran Mascarell, a Nació Digital, i Lluís Uría, a La Vanguardia, també han apuntat: en un moment saturat de missatges negatius, de depressió i de cinisme polític permanent, hi ha espais que només avancen quan trenquen el marc derrotista. Rob Jetten als Països Baixos i Zohran Mamdani a Nova York han estat capaços de connectar amb el seu electorat —especialment el més jove— no des del ressentiment, sinó des d’una voluntat de canvi formulada en positiu, en termes de futur i no de resignació. Una lògica gramsciana, si es vol, com escriu Uría, resumida en un aforisme: “davant el pessimisme de la intel·ligència, cal oposar-hi l’optimisme de la voluntat”.

La singularitat catalana, però, és que el desencís polític acumulat des del 2010 —alimentat pel fracàs de la reforma estatutària, la repressió del 2017 i la impotència del vell autonomisme i dels federalistes— no ha generat per ara cap corrent optimista de renovació, sinó que ha decantat una part de la joventut cap a formes d’extrema dreta que capitalitzen el malestar, la frustració i la sensació d’estancament. L’absència d’un horitzó clar ha estat el caldo de cultiu perfecte perquè el ressentiment ocupi el lloc que, en altres països, ha estat capaç d’ocupar la política en positiu. Aliança Catalana esdevé el flagell justicier contra els partits del procés sense aportar cap proposta que no impliqui expulsar immigrants. L’independentisme d’Orriols és pur attrezzo.

Quan es diu que Junts és un grup “rígid”, encapçalat a Waterloo per un somiatruites i a Madrid per una “assassina en sèrie”, com ha arribat a dir la FAES, l’insult reflecteix la debilitat democràtica del règim del 78. Però el que realment s’està reconeixent és que Junts ja no està disposat a repetir l’esquema clàssic de renunciar al que és a canvi de promeses que mai no arriben. Es pot esperar un o dos anys a veure el fruit d’un pacte, però no eternament. És aquesta coherència, no pas la intransigència, el que ha posat nerviós el PSOE. Per primera vegada en molts anys, el sobiranisme català ha estat capaç de condicionar la governabilitat espanyola sense amagar la seva agenda. I això, per a Sánchez, és difícilment tolerable: vol suport, però no vol conseqüències; vol estabilitat, però no vol política. L’Estat profund ho té clar; el PSOE, també. És aquí on es veu fins a quin punt es manté intacte el reflex centralista que ho impregna tot: l’independentisme només els és útil mentre no faci valer la seva força.

L’acord de Brussel·les va ser l’ocasió de demostrar que hi podia haver una altra relació. Sánchez no l’ha volguda desplegar. I ara la pregunta no és què ha de fer Junts, perquè ho ha deixat prou clar, sinó què ha de fer el PSOE amb relació a Catalunya. L’independentisme pot continuar esperant una Espanya que sempre es repeteix o pot actuar, finalment, com el que és: una força política que no renuncia a voler que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. La història dels darrers cinquanta anys —la que explica Muñoz amb tanta precisió, per bé que discrepi de moltes de les seves conclusions— demostra que l’autonomisme ha arribat al seu límit. Ara cal decidir si volem tornar al vell cicle de la resignació o si volem, simplement, assumir la realitat: que només quan des de Catalunya s’actua amb lògica independentista les coses es mouen. I que, per molt que alguns hi insisteixin, el temps del “peix al cove” ja és història. La Lliga ho va provar; l’Esquerra de Macià i Companys, també; amb CiU es va arribar al màxim; el PSC de Maragall va fracassar; i l’aposta de Rufián i Tardà per pactar amb les esquerres espanyoles, com abans Cambó pactava amb la dreta, no té cap futur, ni tan sols dins el seu partit. Per tant, només queda continuar sent independentista i actuar en conseqüència. L’error seria fer de la incapacitat virtut.