Ahir, diumenge 20 de novembre, i amb motiu del 41è aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, el diputat del PDeCAT Francesc Homs va piular a Twitter la imatge de dos presidents franquistes del Congrés dels Diputats, dels quatre que va tenir. Les imatges anaven acompanyades del missatge següent: “Avui, 20-N. Al Congrés hi ha exposats franquistes a la paret, i dimarts alguns votaran que és normal jutjar per posar urnes. Segur que res a veure”. I tant que hi té a veure!
Cap antic diputat de CiU, començant per Miquel Roca i Junyent, el retrat del qual penja a la paret de la mítica sala de la Comissió Constitucional, aquella on Pedro Sánchez va signar el frustrat acord amb Ciudadanos, no hauria fet aquesta piulada. Això és així, encara que la constatació desagradi els trabucaires convergents abonats del pont aeri, o sigui els lobbistes unionistes, o els esquerranosos que es creuen els únics amb el dret de denunciar els crims del franquisme però que sovint s’alineen amb els unionistes, la majoria dels quals en són hereus.
El diputat Homs serà víctima dimarts vinent, com insinua ell mateix, de la conspiració del silenci que ha permès que durant anys pengessin de les parets del Congrés de Diputats els retrats d’Esteban de Bilbao Eguía, Antonio Iturmendi Bañales, Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda i Torcuato Fernández-Miranda y Hevia, presidents de la institució entre el 16 de març del 1943 i el 30 de juny del 1977. Fa feredat que encara s’exhibeixin allí els retrats d’uns servidors de la dictadura com aquests —i no són els únics, perquè caldria afegir-hi els presidents durant la dictadura de Primo de Rivera—, perquè això no deu passar enlloc més.
“Fa feredat que encara s’exhibeixin allí els retrats d’uns servidors de la dictadura com aquests, perquè això no deu passar enlloc més”
Les Corts espanyoles sota el franquisme van actuar com el Parlament alemany després de l’anomenat Decret de l’Incendi del Reichstag i la Llei de Capacitació del 1933: com una cambra d’aclamació de les polítiques de la dictadura. La diferència va consistir, si de cas, en què els nazis van prescindir del Reichstag el 1942 per no mantenir una comèdia que els franquistes van fer durar fins al final i que els demòcrates van validar ambl’acceptació de la màxima que va caracteritzar la restauració borbònica del 1976: “De la llei a la llei”.
Aquest va ser l’esperit que va inspirar la Llei per a la Reforma Política (Llei 1/1977, de 4 de gener), que va ser aprovada el 18 de novembre del 1976 per les Corts franquistes amb el suport de 435 dels 531 procuradors (81% a favor). Va ser un acte de supervivència dels franquistes, els quals, tanmateix, es van assegurar que aquella llei tingués el caràcter de llei fonamental, i va ser, així, l’última de les Lleis Fonamentals de la dictadura. El règim del 1978 té en aquest pecat original les conseqüències que avui el trasbalsen.
Aquesta és la raó, i no cap altra, per la qual els quatre presidents franquistes del Congrés dels Diputats pengen de les parets de l’edifici de la Carrera de San Jerónimo. I aquesta és la raó, també, que farà que dimarts vinent els diputats del PP i del PSOE —amb l’adhesióvergonyosa del PSC—, i els neofranquistes transvestits de liberals, votin a favor del suplicatori per poder jutjar el diputat Francesc Homs per motius polítics.
Miquel Iceta pot intentar fer tots els equilibris que vulgui, però la realitat és que ell i els seus diputats s’apuntaran al linxament polític d’un dels encausats del 9-N, fet que resulta paradoxal si es té en compte que el president del PSC, Àngel Ros, va optar per anar a votar en aquella gran jornada de participació ciutadana. No s’hi valdrà que ara els socialistess’amaguin rere l’excusa que ells sempre han votat a favor dels suplicatoris, perquè aquest cas no és de corrupció, encara que Ciudadanos vol plantejar-ho així, sinó polític. La iniciativa és tan bèstia, que el debat i la votació seran secrets, cosa que demostrarà una vegada més la fragilitat del’estat de dret espanyol i que els interessos dels unionistes estan convergint dia a dia.
“Miquel Iceta pot intentar fer tots els equilibris que vulgui, però la realitat és que ell i els seus diputats s’apuntaran al linxament polític d’un dels encausats del9-N”
Al cap de 41 anys de la mort del dictador, Felip VI es pensa que no ha canviat res. Una part d’Espanya, almenys la que representen el centenar de diputats espanyols que van menystenir-lo en la inauguració de la XII legislatura i la majoria dels diputats elegits a Catalunya, ja no s’empassenla repetició de les frases grandiloqüents que pronunciava el seu pare durant els anys de la Transició.
La imatge de la monarquia s’ha devaluat i aquest rei no sap ni tan sols aparentar que pot ser un àrbitre. A finals dels anys setanta, l’amenaça dels militars, els autèntics garants d’aquell pas “de la llei a la llei”, va fer callar molta gent, aquella gent que segons les enquestes que tenia Suárez s’hauria carregat la monarquia per proclamar la República. Avui dia aquells militars no són cap amenaça, gràcies al fet que Espanya és una democràcia sostinguda per la UE, i molts ciutadans ja no s’empassen el mite del rei trempat que els protegeix.
El règim actual ha substituït l’amenaça militar per la de jutges i fiscals. Potser ser sí que se’n sortiran i inhabilitaran el diputat Homs i després els altres imputats pel 9-N, però serà la seva sentència de mort. A Catalunya, només els polítics vells —alguns dels quals, enfangats en casos de corrupció— defensen la Transició i, per extensió, la monarquia. Les noves generacions són republicanes i independentistes, a pesar dels esforçosd’En Comú Podem per desvincular la reivindicació del nou Estat de la possibilitat d’implantar millores socials. Les etiquetes #EsPotFerAra i #PerUnsPressupostosSocials, compartits pels comuns, amb el PSC iCC.OO., formen part de l’estratègia unionista a Catalunya. Tots els analistes honestos saben que l’autonomia està capada i assetjada perl’Estat centralista i el Govern pot regular el que pot regular.
La conspiració del silenci, que és el que va ser la Transició, amb l’adhesióentusiasta del PCE i el PSUC, no lliga gens amb les ànsies de llibertat que sobrevolen Catalunya. Serà ara o serà més endavant, però la política retrògrada que impera a Espanya, amb la complicitat de les velles glòries socialistes, tan arnades com la pana que vestien quan eren joves, potser podrà resguardar els interessos de l’oligarquia estatal sense despenjar cap quadre de les parets del Congrés, que és el que hauria fet una democràcia madura de veritat, però no podrà evitar que més d’hora que tard el poble de Catalunya es pronunciï sobre el seu destí.
“La conspiració del silenci, que és el que va ser la Transició, no lliga gens amb les ànsies de llibertat que sobrevolen Catalunya”
Només els conservadors —nom que inclou el PSOE i el PSC— i els hiperventilats independentistes que es malfien de tothom es creuen que gent com Francesc Homs baixaran del carro sobiranista perquè l’amenacen d’inhabilitar-la o amb coses pitjors. Homs i els demòcrates saben que aquest serà un judici polític, que cal combatre políticament. Ja es veurà qui està a l’altura de les circumstàncies i qui prefereix engalanar les parets del Congrés dels Diputats en companyia d’una bona colla de sàtrapes. Es pot fer el que el PNB va fer amb Atutxa, Knörr i Bilbao, que és mirar cap a una altra banda, o tenir la gosadia d’encarar-se amb l’Estat. El PNB s’alia ara amb el PSOE per mantenir l’statu quo al País Basc, veurem qui s’aliarà amb qui a Catalunya. Aviat ho sabrem.
Publicat a elnacional.cat, 21/11/2016
El passat que no passa 