Home

Léalo en español

liberal-o-conservador-la-respuesta-esta-en-tus-genes

Hi ha un grup de comentaristes, més a prop de Demòcrates de Catalunya que d’ERC, que passen el sant dia criticant el 9-N, Artur Mas i tot allò que tingui a veure amb el PDeCAT, que ells insisteixen a anomenar Convergència per satisfer no se sap qui. En això de la denominació, suposo que el més adequat fóra anomenar eurodemòcrates els associats al PDeCAT i deixar la denominació demòcrates per als de DC (els renovats cristianodemòcrates). I així tothom estaria content i s’acabaria aquest embolic de família, perquè no conec cap alt càrrec de la Generalitat associat a DC que no estigui ubicat en un departament dirigit per un associat o associada al PDeCAT. Potser és una rèmora de l’època de CiU, però de moment això és així. Ja es veurà què passarà en el futur. Per norma general, aquests comentaristes crítics acusen Mas de no haver tingut el coratge de tirar pel dret aquell 9-N per pur conservadorisme.

Ni les hegemonies ni els lideratges no depenen del nom que hom posi al fenomen. Són els fets els que determinen què ha passat i com podem qualificar-ho. En aquest cas, el nom no fa la cosa, per bé que sempre hi ha qui es dedica a qualificar negativament una opció política per aconseguir que tothom s’hi refereixi d’aquella manera. La feliç coincidència entre unionistes i crítics amb el 9-N a censurar Artur Mas és paral·lela a la mania que tenen alguns articulistes a confondre el conservadorisme amb el liberalisme. Els uns i els altres coincideixen a qualificar el nou PDeCAT de partit conservador perquè s’ajusti al seu relat, ja sigui en la versió de la dreta sobiranista que té pressa , ja sigui en la de l’esquerra unionista que voldria que els eurodemòcrates fossin com el PP. El PDeCAT és realment un partit conservador? Més enllà dels embolics interns, que no són pocs, començant per la crisi de lideratge que arrosseguen perquè tothom fa el possible per debilitar els lideratges emergents del partit, no fos cas que “els de sempre” perdessin peu, des d’una perspectiva clàssica no es pot dir de cap manera que el PDeCAT sigui un partit conservador.

“La feliç coincidència entre unionistes i crítics amb el 9-N a censurar Artur Mas és paral·lela a la mania que tenen alguns articulistes a confondre el conservadorisme amb el liberalisme”

 

El conservadorisme es caracteritza per tenir por del canvi i per pretendre controlar la voluntat de les persones, cosa que comparteixen, paradoxalment, amb els comunistes. Entre conservadors i liberals hi ha, en aquest respecte, la mateixa distància que separa els socialistes dels comunistes. Quan un conservador parla de valors, un liberal parlarà d’ètica, perquè els valors tendeixen al totalisme, generalment religiós, i l’ètica, en canvi, invoca la virtut, diguem-ne, republicana. El conservador, per tant, confon l’àmbit espiritual amb el temporal i defensa la religió com a institució, que en el cas del conservadorisme extrem fins i tot li atorga un rol coactiu cap als altres. Els liberals, tot i respectar qualsevol creença religiosa, abominen el fet que la religió pugui tenir cap paper en la vida pública. Això no vol dir que vulguin eliminar les religions de l’espai comú, sinó que defensen la preeminència del poder civil per regular el que és públic. El conservador desitja mantenir una jerarquia predeterminada, aconseguida per l’estatus social adquirit, mentre que el liberal no accepta que cap posició conquistada amb anterioritat –per llinatge, per exemple– hagi de ser protegida contra la lògica del mercat mitjançant privilegis, autoritzacions monopolistes o intervencions coactives de l’Estat.

A Catalunya, per bé que sigui minoritari, el conservadorisme és patrimoni del PP, les polítiques del qual a tot l’Estat és més que evident que responen al criteri més conservador de tots, com ara oposar-se per principi a tot nou avanç, ja sigui polític, ja sigui en el coneixement, perquè tem les seves possibles conseqüències. El temor de la secessió de Catalunya, posem per cas, fa que no proposi cap alternativa a la crisi política que fa una dècada que dura. Al contrari, ha aconseguit que el PSOE, rendit als peus del conservadorisme, s’hagi convertit en una paròdia d’aquell socialisme que el 1982 va arribar al poder amb l’eslògan“Pel canvi”. Més enllà del cas Palau i de la pornogràfica corrupció de la família Pujol, el PDeCAT s’ha abraçat al canvi fins al punt de posar-se en perill ell mateix. Els crítics amb Artur Mas i el 9-N no saben valorar, potser perquè ells mateixos són uns conservadors, què va passar els mesos abans de la consulta. Només cal recórrer a les hemeroteques per recordar qui va provocar que el 9-N s’hagués de formular una pregunta enrevessada fins a dir prou o bé què va passar el 13 d’octubre del 2014 al palau de Pedralbes després que el Govern comuniqués als líders d’ICV-EUiA, ERC i la CUP la suspensió (a instàncies del Tribunal Constitucional) de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N. Suposo que un dia sabrem alguna cosa més del 9-N del que explica en Pere Martí al seu llibre Escac a l’Estat. La trama secreta del 9-N i la represa del procés. Quan se sàpiga tota la veritat, la gent quedarà astorada.

Que Artur Mas demostrés ser més favorable al canvi que cap altre president, no vol dir que ho fes bé sempre i en tot moment. La seva lenta evolució cap a l’independentisme, que en certa mesura va ser paral·lela a la de molta altra gent, va donar seguretat als sectors més reticents al procés, però també va provocar que cometés molts errors i, curiosament, el va portar a confiar en la CUP en la reunió del palau de Pedralbes on es va pactar el 9-N. Que la CUP veiés bé la proposta del Govern de treure les urnes al carrer en un marc legal “diferent” al previst per la llei de consultes, comptant amb 500 col·legis electorals i 18.000 voluntaris, mentre que ERC i ICV-EUiA s’hi van oposar frontalment. Cap conservador hauria fet una proposta com aquesta. Els conservadors defugen les incerteses perquè justament creuen, com els comunistes, en les certeses absolutes.

No sóc gens admirador de l’economista Friedrich A. Hayeksanctasanctorum dels liberals de CDC, entre altres raons perquè els seus seguidors han acabat essent els garants de dictadures sanguinàries com la del general Pinochet i les seves idees inspiren, per norma general, els liberals llibertaris, el sector més extrem. Tanmateix, Hayek tenia raó quan el 1959 es queixava que “la majoria dels que es consideren progressistes no fan més que advocar per contínues minves de la llibertat individual, [mentre que] aquells que de veritat l’estimen solen haver de malgastar les seves energies en l’oposició, veient-se assimilats als grups que habitualment s’oposen a tota mena de canvi i evolució”. Hayek va escriure això en el context de la Guerra Freda en el post scriptum del seu llibre Els fonaments de la llibertat i va titular-lo “Per què no sóc conservador?”,  però la mala interpretació de la defensa de la llibertat de molts dels seus deixebles va fer-los transitar del liberalisme cap al conservadorisme i, per tant, cap a la reacció. La majoria de partidaris de Hayek que conec són, sobretot, ultraconservadors, i en una Catalunya independent votarien el que avui representa el PP i alguns líders de l’antiga Llibergència.

“El problema del PDeCAT no és que sigui conservador o no –o socialdemòcrata, com assegura una de les seves faccions–, el problema és que encara no és res”

 

La classe mitjana a Catalunya és, com es pot constatar en totes les estadístiques i enquestes socials, progressista i liberal alhora. Anthony Giddens va resumir-ne bé la manera de pensar en una màxima molt entenedora: “Mercat fins on sigui possible i Estat on calgui i sigui necessari”. Un partit que aspiri a representar les classes mitjanes només pot ser liberal progressista o liberal d’esquerra, com ja va intuir al seu dia Ramon Trias Fargas en posar nom al seu partit: Esquerra Democràtica. El 1975, quan es fundà aquest partit, el liberalisme no estava gens ben vist. Molts dels que ara parlen bé de Trias Fargas, llavors l’acusaven de totes les maldats del món, incloent-hi la de pertànyer a la Trilateral. Avui dia, tan sols els indocumentats confonen el liberalisme amb el conservadorisme. Si Tony Blair no s’hagués associat a l’estúpida guerra del’Iraq amb un munt de mentides, possiblement aquesta tercera via giddensiana, que no era res més que la reinterpretació de liberalisme d’esquerra, no s’hauria estavellat contra els radicalismes que amenacen la democràcia liberal. Qui tingui la temptació, per exemple, d’oposar-se al’emergència dels comuns amb el conservadorisme, caurà en la marginalitat. De moment, el problema del PDeCAT no és que sigui conservador o no –o socialdemòcrata, com assegura una de les seves faccions–, el problema és que encara no és res.

Publicat a elnacionalcat, 09/01/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s