Home

Léalo en español

protesta-los-trabajadores-del-departament-territori-con-una-parcarta-contra-del-articulo-155-1512391407401

LAURA FÍGULS / ACN

Ara que tothom coincideix a dir que les presses són males conselleres, potser caldria aclarir cap a on es vol anar. De vegades és millor pensar les coses i anar-hi amb decisió i persistència que no pas deixar-se arrossegar pel pensament màgic i creure que tirar pel dret és la gran solució. Abans del 27 d’octubre, hi va haver qui es va apuntar a donar puntades de peu cap endavant sense la més mínima cautela. No cal que m’esplaï sobre aquesta qüestió perquè als fets em remeto. Després de les famoses crítiques contra el president Carles Puigdemont, ara molts d’aquells que es feien els valents es posen al davant dels que reclamen moderació. Hi ha una mena de gent que sempre creu tenir raó, sobretot quan s’equivoca. Quan tot indica que es torna a equivocar, tanmateix insisteix a fer veure que té raó i posa pals a les rodes als qui desconfien de les presses i dels impulsos sincopats. Portem tres mesos de paràlisi per culpa d’això. I per més coses, és clar. No es tracta de fer República. Es tracta de refer el republicanisme independentista per tornar a la càrrega en la defensa de la independència i del dret a triar-la. Abans que res, ens cal salvar la democràcia.

Què farem quan superem l’escull de la investidura del president 130bis, si és que realment es pot dur a terme? Reconstruir l’autonomia, que ja sabem que no és sinònim d’autogovern. La Generalitat de Catalunya és avui una carcassa burocràtica, amb un poder polític limitat i amb una capacitat de gestió cada vegada més dependent de Madrid degut a la intervenció de les finances  públiques, que és anterior a l’aplicació del 155. Amb el 155 en vigor, l’arbitrarietat del Gobierno de España ha paralitzat l’administració, ha fet augmentar la burocràcia (perquè cal justificar a Madrid cada decisió que es pren amb molta paperassa) i s’ha perdut la dignitat institucional. Catalunya és més colònia que mai. No és cap exageració. Com que ho va explicar un dels protagonistes a Twitter, utilitzaré l’exemple del que va passar a la reunió de la Conferència Sectorial d’Habitatge, en la qual són presents tots/es els/les consellers/es del ram, per ressaltar-ho. Atès que a Catalunya la consellera en qüestió, l’Honorable Meritxell Borràs, ha estat destituïda i engarjolada per la coalició del 155 (que celebra l’empresonament de l’adversari) i els jutges que estan al seu servei, des del ministeri es va permetre que assistissin a la reunió la Secretària General del Departament, Meritxell Masó, i el Secretari d’Habitatge i Millora Urbana, Carles Sala.

La reunió era presidida pel ministre Íñigo de la Serna, que es diu que pertany al sector “civilitzat” del PP. Els representants catalans van manifestar que estaven disconformes amb els coeficients establerts pel Plan Vivienda, atès que a Catalunya li assignaven el 14,5% dels recursos, seguint criteris del 1992, tot i tenir més del 16% d’habitatges principals, més del 16% de la població, més del 25% dels habitatges en lloguer, etcètera, etcètera.  Per tant, ni Masó ni Sala no veien bé el 14,5% proposat i volien votar-hi en contra. Arribada l’hora de la votació, el ministre va dir que com que ell era també el titular del Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge de la Generalitat, havia decidit que Catalunya votava a favor del 14,5% que els dos secretaris catalans rebutjaven. Ho va  fer amb arrogància, a més. Fins i tot quan la representant del País Valencià, que substituïa la consellera per baixa maternal va protestar, De la Serna li va etzibar, irònic: “vol que també voti per vostès?”.  Això és Espanya. Un Estat dominat per gent amb mentalitat de cacic i amb un rerefons democràtic molt pobre, cosa que els permet empresonar dirigents polítics, cantants o membres de la societat civil per les seves idees, com saltar-se el principi d’autonomia més bàsic.

Què és avui el famós Estat de les Autonomies? Un miratge. El procés independentista català arrenca, precisament, de la constatació que persistir en els ideals del vell catalanisme, entre els quals la regeneració d’Espanya, no portava enlloc. Amb més o menys encert i amb més o menys coneixement, durant aquests anys s’ha anat adquirint consciència dels límits del model establert pel règim del 78. La regressió política ha estat brutal i més que ho serà si Cs esdevé un partit necessari per conformar majories. La dreta populista i  nacionalista espanyola vol acabar amb les autonomies per tornar a l’Estat centralitzat i castellanitzat que ha caracteritzat el poder espanyol des de fa almenys 400 anys. Ni tan sols està disposada a compartir les engrunes amb les minories nacionals, simplement perquè no les reconeixen. Però tot i que això sigui veritat, és millor controlar la Generalitat que no fer-ho. No obstant, convé no fer-se massa il·lusions. Els governs espanyols han utilitzat el Tribunal Constitucional contra l’autonomia catalana d’una manera implacable. Ha tombat tota mena de lleis —socials, fiscals i organitzatives— amb la mateixa impunitat que es va carregar l’Estatut del 2006, cosa que va fer vessar el got i va decantar molts catalanistes cap a l’independentisme. El TC ha estat utilitzat pel poder espanyol de la  mateixa manera que ara utilitza els tribunals ordinaris i l’Audiència Nacional en contra de la llibertat d’expressió, els drets dels diputats i de qualsevol expressió política independentista. Que el PSC, Cs i el PP ho celebrin, amb els comuns xiulant com si no els concernís, no vol dir que aquesta persecució no sigui certa.  Demà, divendres, es pot donar una nova ingerència judicial contra la democràcia parlamentària amb la citació del jutge Pablo Llarena a Carme Forcadell, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa i Marta Rovira, tots els quals són avui diputats i diputades electes, per anunciar-los el  processament o fins i tot per empresonar-los.

Ens cal fer República amb intel·ligència però sense rendir-nos. En el conegut llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi indica, traduït al llenguatge d’ara, que un sobirà (un líder) no ha de mobilitzar l’exèrcit (la gent) empès per la ira, un general (un polític) no ha d’entrar en batalla empès pel ressentiment. Si no en pot treure un avantatge ha d’actuar; si no en pot treure cap avantatge ha d’esperar. La ira es pot transformar en alegria i el ressentiment en felicitat. En canvi, un país destruït no es pot refer, els morts (els presos i els exiliats) no es poden ressuscitar. Per això el sobirà (el líder) intel·ligent és prudent i el bon general (el polític) és cautelós; aquest és el camí per a mantenir la nació (la gent) en pau i conservar intacte l’exèrcit (el sobiranisme). Però aquest és un país en el qual els partits polítics no tenen estratègia. Hi ha qui encara no ha entès que en el camí per recuperar el Govern de la Generalitat no es poden cometre els mateixos errors que van estampar l’exèrcit contra les roques. No construirem la República des de l’autonomia, però hi ajudaria poder elegir el president 130bis i constituir un Govern que es desempallegui del 155 i del control polític madrileny. Pensem-hi una mica. Al capdavall tenia raó Jean Piaget quan assegurava que el que veiem canvia el que sabem i que el que coneixem canvia el que veiem.

Publicat a elnacional.cat, 22/03/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s