Home

Léalo en español

Cltkv9QWEAAazwp

No és una condemna. És una esperança. Avui fa sis mesos i un dia del referèndum de l’1-O. La resistència ciutadana contra les agressions policials va convertir aquella jornada en una defensa pacífica de la democràcia. L’1-O serà per als que el vam viure —i els nostre descendents— el mite que per als nostres pares i avis va ser la defensa de la República i la Guerra Civil. Fins i tot serà un mite més sa i net, a pesar de les falsedats, perquè en aquest cas només hi ha hagut víctimes d’un bàndol, el dels demòcrates independentistes, perquè els contraris al referèndum no van patir cap amenaça ni van ser perseguits. Res de res. Tothom sap de casos d’unionistes que, en veure per TV la desproporcionada repressió de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, es van aixecar del sofà i se’n van anar a votar. A votar no, esclar; però al capdavall van decidir votar. La defensa de la democràcia concita majories més àmplies que no pas l’estricta reivindicació de la independència. Això fa anys que ho sabem. D’aquí ve que em resulti sorprenent que l’unionisme encara no s’hagi adonat que abonant la repressió aconsegueix l’efecte contrari al que pretén, que és reduir la protesta ciutadana. Com més repressió, més s’amplia el camp d’acció.

Catalunya en Comú, que només té dues preocupacions polítiques de veritat, que són conservar l’alcaldia de Barcelona i recuperar el protagonisme a Madrid després del gran error de càlcul que van cometre deixant investir Mariano Rajoy, no es pot alinear mai amb els repressors. Perdrien el poc fons d’armari que els queda. Xavier Domènech, que al Parlament sovint sobreactua a la madrilenya —com altres portaveus, tot cal dir-ho— perquè es pensa que cridar és convèncer, el dissabte de la no investidura de Jordi Turull es va alinear amb els partits dels presos i exiliats. No podia ser d’altra manera. Ara només falta que el PSC torni a la cleda de la democràcia, que és el que li recomanen els bons socialistes, perquè Cs i el PP quedin definitivament aïllats. Si Iceta i companyia no actuessin moguts pel càlcul partidista, segurament ja faria dies que s’haguessin desmarcat del bloc del 155, almenys en aquest aspecte. De moment, Iceta insisteix a atribuir al sobiranisme tots els mals del que ha passat, com si les decisions del govern espanyol —i dels seus aliats, PSOE i Cs— haguessin estat sempre encertades. En política, l’autocrítica no existeix i aboca als interessos particulars, al que en grec en diuen politikós. Iceta, empès per un dels periodistes catalans unionistes més rabiosos, prediu “que s’arribarà a un enfrontament civil si continua la insurrecció”. De quina insurrecció parla, aquest bon senyor? ¿De la dels cossos policials que maltracten la voluntat popular o de la dels manifestants que durant anys han protestat pacíficament per reclamar el dret a decidir? Diu Iceta que no es vol imaginar un escenari en el qual el més fort imposi la seva força. De moment, ja hi som. Almenys per als sobiranistes que pateixen la burda persecució d’un jutge que no té ni tan sols la vergonya d’amagar què fa i per què ho fa. Assegut a l’escó del parc de la Ciutadella es viu molt bé. A la presó i a l’exili, els polítics sobiranistes són ostatges del nacionalisme espanyol.

És obvi que els líders (per anomenar-los d’alguna manera) polítics actuals han comès un munt d’errors. I per començar, els sobiranistes. Fa uns dies, al bar del Parlament, una colla d’alts càrrecs d’ERC em volien convèncer que el president Carles Puigdemont s’havia equivocat no convocant eleccions el 26 d’octubre. Vaig obrir els ulls com dos ous ferrats. Em fascina que algú pugui acusar algú altre del que ha provocat ell mateix. La moderació actual dels republicans va acompanyada de mentides com aquesta, perquè del que es tracta és d’emfasitzar la bogeria de Carles Puigdemont i d’una part de JuntsXCat. Tothom pot recuperar les hemeroteques i el timeline dels diputats republicans i del PDeCAT que es van abraonar sobre el president durant aquelles hores per desmentir els relats moderats d’ara. El que propugna ERC des dels empresonaments no és resultat d’una maduració política, sinó de la por a la repressió. Només cal llegir la carta des de l’exili de Marta Rovira, una de les dirigents republicanes més exaltades aquell final d’octubre, per adonar-se de què ha canviat realment. La repressió sempre té aquest efecte: o et fa més fort o bé et desactiva. Cal tenir el cap molt fred per no caure pres dels propis enganys emocionals. Les circumstàncies personals no poden condicionar el destí de tot un col·lectiu. L’individualisme egòlatra de molts polítics d’avui dia, que és una demostració més que actuen sense cap estratègia, deixa més al descobert que mai la utilització de la voluntat popular en benefici propi. En plena crisi política, hi ha partits que utilitzen el procés per resoldre els seus problemes interns. Per exemple, el PDeCAT i les diverses faccions que lluiten per aconseguir el control d’unes quantes cadires en el devastat futur govern autonòmic. Així només destrueixen l’esperança, que és el que va ser, com he dit al principi, l’1-O. Un procés polític que no ha estat mai conduït per les elits partidistes no pot acabar a mans d’aquells que ho volen canviar tot perquè no canviï res.

Al cap de sis mesos del referèndum, està clar que l’independentisme social no afluixa. Que la revolució pacífica independentista continua viva, encara que la direcció política no sàpiga on va

El noi que va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma o el mecànic o el pallasso que són  perseguits, o… no poden ser utilitzats pels polítics com si fossin joguets. Els polítics existeixen en tant que hi ha qui els vota, que és la gent. En cas contrari serien autòcrates. Al cap de sis mesos del referèndum, està clar que l’independentisme social no afluixa. Que la revolució pacífica independentista continua viva, encara que la direcció política no sàpiga on va. Els tres grups independentistes han comès errors impressionants, no hi ha dubte. L’últim, el de la CUP, que no va entendre que investir Jordi Turull era un acte revolucionari i va deixar passar l’oportunitat. Va ser un error tan greu com el comès per l’anterior Govern de Junts pel Sí, que va subestimar la força de l’Estat. La qüestió és que la tàctica ha predominat per damunt de l’estratègia, si es vol plantejar així, perquè les opinions no compten per a res si no van acompanyades d’accions a llarg, mitjà i curt termini. Que el jutge Llarena hagués ordenat presó per a un Jordi Turull investit president era tan important com reivindicar la legitimitat del president deposat pel 155, Carles Puigdemont, qui, potser que algú ho recordi, és tan del PDeCAT com Turull. No cal enganyar-se. De vegades penso que la política catalana està dominada per personatges com Vladímir Antónov-Ovséienko, el cònsol a Barcelona de l’URSS que es va dedicar amb cos i ànima a eliminar anarquistes i trotskistes, però a qui finalment Stalin va purgar i el va fer afusellar el 1938 “per espionatge i per pertànyer a una organització trotskista”! Els bolxevics no van perdonar mai a Antónov que hagués estat menxevic.

Sis mesos i un dia i encara hi ha qui vol practicar l’eutanàsia al sobiranisme. Són els valents d’aleshores i els que sempre temen alguna cosa. Passaran els anys i tot s’anirà aclarint. El més evident, de moment, és que l’1-O va encetar un moviment democràtic de gran abast. El pitjor de tot, en canvi, va ser el que va passar el 10-O i el 27-O. Si es tenia consciència que no es podia sostenir la proclamació de la República, evidentment que no s’hauria d’haver fet el pas que va anar seguit de la imposició del 155 i de res més. Per sort, la gent és més llesta que els dirigents que un divendres de rebaixes —a les botigues penjaven cartells fent referència al famós Black Friday— van provocar un gran desconcert. El 21-D, la bona gent, la que ha estat sempre al seu lloc, va tornar a donar la victòria  a les urnes a l’independentisme. Va fer-ho amb contundència, malgrat que Cs esdevingués el primer partit del Parlament. Però amb això no n’hi ha prou per contenir l’independentisme. Té raó Inés Arrimadas quan diu en una entrevista recent que “no hi haurà solució al conflicte si es margina Cs i els seus votants”. Ho subscric sense dubtar-ho. Al capdavall, el que ella demana és una traducció senzilla del principi d’autodeterminació, que no és altra cosa que “l’acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent”. El conflicte amb Espanya s’ha de resoldre entre catalans i mitjançant les urnes, esclar que sí! L’1-O havia de ser això. L’Estat i la policia van impedir-ho per la força i ella, Arrimadas, va animar els ciutadans a boicotejar-ho. Ara podem tornar a votar, si volen. Per bé que prèviament caldrà revertir la repressió, la gran tara espanyolista des de fa més de 150 anys, amb l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats.

Publicat a elnacional.cat, 02/04/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s