Home

Léalo en español

1410286115_535959_1410286638_noticia_fotograma

Tot seguit els explicaré la història de Porki. L’any 1992 Barcelona va acollir els Jocs Olímpics. La ciutat va celebrar-ho i l’Ajuntament va impulsar una gran reforma urbanística que va afectar tota la ciutat, però especialment la façana marítima, fins llavors dominada per les fàbriques i el barraquisme. Era una zona inhòspita, grisa i bruta que només millorava quan s’obria cap a la Barceloneta. Allí hi havia instal·lats els restaurants de barraca, avui desapareguts, i que sovint decoraven les novel·les dels joves escriptors en castellà de la gauche divine. A molta gent que es considera d’esquerra li agrada excitar-se amb la pobresa sense deixar de viure en la riquesa. És un clàssic burgès. Amb la dona s’hi va al Liceu, amb la minyona es folla.

Els Jocs Olímpics van transformar el barri. A corre-cuita, a més, moltes vegades saltant-se fins i tot les normatives. Perquè la concessió dels Jocs Olímpics també va ser això: una oportunitat perquè els propietaris dels terrenys i de les fàbriques, la majoria vinculats a l’antic règim franquista, s’enriquissin exageradament. Si a Madrid els franquistes van arribar a la conclusió que els convenia compartir el govern a canvi de quedar-se amb l’Estat —com s’ha vist ara molt cruament—, a Barcelona els burgesos es van “fer” gairebé socialistes per conservar el control financer de la ciutat. Jordi Borja, l’urbanista i geògraf que va treballar a les ordres de Pasqual Maragall, ho explica força bé a Luces y sombras del urbanismo en Barcelona (Editorial UOC, 2010). Diguem-ho amb les seves paraules. La Vila Olímpica va ser el primer gran procés d’especulació urbanística, acompanyat d’una gentrificació absoluta, gairebé radical, del barri de la Icària del districte de Sant Martí, que va canviar els veïns humils del barri per professionals més o menys benestants. L’antropòleg Manuel Delgado és taxatiu sobre això: “Darrere els Jocs Olímpics hi ha la consecució del somni de Porcioles, que bàsicament és el projecte de Maragall, que és reformar Barcelona per posar-la en venda com a marca i com a producte. I per fer-ho va ser imprescindible l’al·lucinació col·lectiva de fer creure a la gent que érem el centre de l’univers”.

Si exceptuem el projecte de l’Eixample de 1859, Barcelona ha crescut sempre a cop de grans esdeveniments. L’Exposició Universal de 1888, que ens ha deixat en herència les construccions efímeres del Parc de la Ciutadella —avui decadents i en procés de ruïna total—, va ser el primer. El Fòrum de les Cultures de 2004 va ser el darrer i es va aprofitar per acabar la reforma de la façana marítima que no s’havia pogut acabar el 1992. El Fòrum va ser un esperpent econòmicament ruïnós, però va servir per tapar de nou l’enriquiment de les constructores i dels propietaris dels terrenys. Sempre ha estat així. El somni de la gran Barcelona ha anat acompanyat de les màfies econòmiques de la ciutat, sovint arrecerades al Foment, que no n’han tingut prou d’enriquir-se legalment, cosa perfectament comprensible, sinó que han especulat de sotamà. La periodista Maria Favà, que des del principi va ser crítica amb el projecte de transformació de la façana olímpica, en pot donar testimoni com a membre de l’Associació de Veïns del Poblenou: aquesta entitat va perdre la subvenció que tenia pel fet, precisament, d’oposar-se als Jocs. Es veu que Ramon Boixadós, l’enginyer figuerenc que llavors era el responsable d’infraestructures dels Jocs, va dir-los que “davant la llibertat d’expressió, hi havia la llibertat de subvenció”. La compravenda serveix per a tot, per vendre terrenys i per comprar voluntats, encara que siguis fill de mestres republicans represaliats pel franquisme.

Una de les famílies que es va enriquir amb l’especulació urbanística del barri barceloní de baixamar són els Balanzó, a la qual pertanyen els periodistes rabiosament unionistes i sectaris Xavier i Ignacio Vidal-Folch. Diuen que Balanzó Textil, l’empresa familiar, va cedir terrenys per a la Vila Olímpica, però aquesta és una llegenda, una història inventada per donar llustre a una burgesia que amb el franquisme va aprendre extraordinàriament bé els mecanismes de la corrupció. Els  Balanzó van cobrar aquells terrenys i no precisament barats. El mateix que Carlos Ferrer-Salat, quan va desfer-se dels terrenys que ocupava la seva empresa farmacèutica al Poblenou. Els Jocs Olímpics també van anar acompanyats de corrupció. El cas Macosa va néixer de la venda dels terrenys d’aquesta empresa a Diagonal Mar i va ser instruït pel jutge Lluís Pascual Estevill, quan encara no se sabia que estava conxorxat amb l’advocat Vidal Piqué per extorquir els presumptes delinqüents. Va ser aquesta trama mafiosa, composta per Piqué i Pascual Estevill, la que anys abans ja havia aconseguit que la família materna de Vidal-Folch, els Balanzó, no fos esquitxada per la falsa cessió dels terrenys de la Vila Olímpica i que està barrejada amb el cas Macosa. El jutge corrupte va actuar amb eficàcia, perquè molts venedors dels terrenys d’aquella zona van acabar a la presó i, en canvi, els amos i els gestors de Balanzó Textil, no. Mentre Maragall va ser un alcalde olímpic contrari al pujolisme, aquesta mena de gent estava encantada amb Barcelona. Hi feien negoci i els semblava que vivien a París mentre s’enriquien amb l’especulació gràcies a personatges que rondaven pel Palau de la Generalitat. Per tant, la pretesa dicotomia entre les dues bandes de la plaça Sant Jaume, segons com, no funcionava, tal com s’ha demostrat: tots formaven part del règim del 78, tan corrupte com ho va ser la primera restauració borbònica de 1876. I molts d’aquests personatges, els que encara són vius, avui porten penjada a la solapa la Creu de Sant Jordi.

La burgesia catalana ha estat sempre així. Amb el franquisme es van convertir, a més, en una burgesia d’Estat que l’Instituto Nacional de Industria (INI) va subvencionar a cor què vols. Quan va esclatar el cas de Pasqual Estivill, Vidal Piqué, De la Rosa, Josep Lluís Núñez i companyia, es va dir que Catalunya era una mena de Chicago, on predominava una màfia nacionalista. La gran teranyina era molt més àmplia que això. Ho era tant, que Miguel Duran —aquell dirigent de l’ONCE que el 1995 militava a la UDC i el 2009 es va convertir en candidat al Parlament Europeu amb la coalició formada per Ciudadanos i el partit d’extrema dreta Libertas—, va començar a garlar, enrabiat perquè considerava que l’havien abandonat. I és gràcies a ell que sabem que Núñez i el seu advocat, Piqué Vidal, van aconseguir que el director d’El País a Catalunya d’aleshores, Xavier Vidal-Folch, comprés les seves tesis exculpadores i intentés des d’aleshores acomiadar Xavier Horcajo, el redactor que havia destapat la trama. Pasqual Estivill va denunciar El País pels articles d’Horcajo i, ves per on, un jutge de l’Audiència de Barcelona anomenat Pablo Llarena ho va desestimar. Deu ser per això que Vidal-Folch defensa el jutge que empresona independentistes. Li va salvar el cul i Vidal-Folch, per la seva banda, es va desfer d’Horcajo. Xavier Vidal-Folch és qualsevol cosa menys periodista. De jove es feia passar per comunista, va militar a Bandera Roja i se’l coneixia pel malnom de Porki. Va emparentar per via matrimonial amb Joan Vilà-Reyes, el del cas Matesa, el sonat escàndol de corrupció durant el franquisme. La carn fa carn i el vi fa sang. Aleshores Vidal-Folch ja destil·lava odi contra el catalanisme. I, com ara, era un fatxenda tan gandul com xarlatà. I ho és tant, de dropo, que el 20 de setembre, el dia de la concentració davant del Departament d’Economia i Hisenda, me’l vaig creuar a la plaça de Catalunya. Me’l vaig poder creuar, precisament, perquè caminava en sentit contrari a la notícia; no sé on devia anar, però no certament a fer de periodista. Potser a pontificar, a fer d’agent polític, com fa als platós de televisió, parlant sobre coses de les quals no sap res. De les que sí que en sap alguna cosa, les amaga perquè li queden tan pròximes que són íntimes i pertorbadores.

Publicat a elnacional.cat, 23/04/2018

One thought on “Vidal-Folch Balanzó, “Porki”

  1. Per corroborar el que dius, el dia del judici del procés 1001, (que va coincidir amb l’atemptat a Carrero Blanco) hi havia programada una mani a la plaça Universitat. Es va traslladar a la plaça Tetuan (lloc no habitual) i en el moment de la disperssió (quan se sentien les sirenes i arribaven les grisos ) el Porki rondava per allà amb la vespa (crec que carbassa) a recollir noies…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s