Home

Léalo en español

Captura de pantalla 2018-07-19 a les 12.27.08

Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (La Crida). Lakoff i el seu elefant han fet molt de mal. Són pura distorsió. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà vue del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que La Crida és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el fenomen Puigdemont que està desfent, definitivament, el sistema de partits. Potser s’arrossegarà moribund una temporada, però expirarà properament.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut abordar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. No és una moda, a l’estil del moviment que va llançar Emmanuel Macron per guanyar la presidència de la República. Llegeixin el darrer llibre de Joan B Culla, El tsunami (Pòrtic, 2017), i potser es faran una idea de per què trontolla el sistema de partits català que ha dominat durant el règim del 78. Les causes d’aquesta crisi, com diu Culla, “no se circumscriuen al procés ni arrenquen la tardor del 2012, sinó que es remunten molt més enrere i són prou diverses, encara que la instal·lació de l’objectiu de la independència al capdamunt de l’agenda política hi hagi tingut un paper rellevant”. Ahir vaig coincidir casualment amb Culla en un semàfor mentre esperàvem creuar un carrer i li vaig dir que estava llegint el seu llibre. I ell em va respondre tot rient que el que hi explicava potser ja estava superat i tot. Ara les transformacions són trepidants perquè la conjuntura canvia a tot gas. Algú entén la posició actual d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les aigües tranquil·les del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva de Cambó i de Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en els moments previs al 27-O i que avui dia manen els “claudicants”? Si això fos així, on és el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de La Crida i no pas per explicar-ne les raons?

Que el PDeCAT està en crisi és una evidència. Ho tornarem a veure aquest cap de setmana. CDC va morir atrapada per la corrupció i la direcció actual dels neoconvergents està enrocada en una posició que només porta a l’exclusió. Marta Pascal és una mena de centrifugadora que recorre a la paraula “junts” per amagar tot el contrari, que són les exclusions. Com s’explica si no que hagi registrat un partit amb el nom de Junts per Catalunya per apropiar-se del que, políticament, no és seu? Els independents no són un gerro xinès que no se sap on posar una vegada l’has fet servir per decorar una sala d’estar en ruïnes. Els partits, ho he escrit moltes vegades, són màquines que suporten molt malament els intrusos. Però els gran canvis arriben de la mà, precisament, dels rebels emmascarats. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics”, va dir Martin Luther King. La por fa estralls en política. Ja ho hem vist. No es pot fer política amb la por al cos. La gent que l’1-O va defensar els col·legis i les urnes no va tenir por, perquè estava convençuda del que estava fent. El dubte que té aquesta bona gent, el poble, per dir-ho a la manera clàssica, és si el polítics, els líders, els que teòricament dirigien el procés sobiranista, sabien el que estaven fent. La sensació és que n’hi ha que ens han portat a vendre. No es diu en veu alta perquè alguns són a la presó i cal defensar-los sense fissures, però a les converses privades tothom en parla.

Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política.

La Crida ha tingut la virtut de desconcertar els “instal·lats”. El fet que l’adhesió a La Crida hagi de ser personal, ja vol dir que s’ha canviat de xip. Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política. I ideològicament on se situa? Aquesta és la pregunta que no li fa ningú a Manuel Valls. És socialista, suposo, però s’ajunta amb la Le Pen catalana simplement per espanyolisme. Per pur unionisme. O és que el tripartit del 155 és ideològicament homogeni? Som davant d’una lluita nacional que hem de resoldre aviat i no d’aquí vint anys. El conflicte català no va de si fem una rotonda més o si de si en comptes del 15 o 30% de l’IRPF en gestionem més. Aquesta etapa ja està superada, almenys pels independentistes que no renuncien al que han fet l’1-O i el 27-O. És obvi que el mateix 27-O l’estat va aconseguir tallar les ales a l’independentisme i es va fer amb el control de la situació, però el 21-D el sobiranisme va tornar a guanyar. Però com que ni PDeCAT ni ERC volien repetir Junts pel Sí, li van regalar la primera posició a Cs. Els errors es paguen cars, encara que els politòlegs facin filigranes sobre què és millor per al sobiranisme si anar junts o separats. L’única manera que té el sobiranisme de ser el primer grup de Catalunya és concentrar forces en una única opció.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya és el precedent de La Crida. Hi ha diputats i diputades de procedències diverses i amb ideologies fins i tot molt contraposades. Els uneix la voluntat d’assolir una “Catalunya independent, en forma de República, i nacionalment lliure”. La Crida no busca l’aliança de les cúpules dels partits —PDeCAT, ERC, Demòcrates o CUP—, busca la unitat popular de veritat. Busca aplegar la gent i apoderar-la perquè se senti protagonista de la història. El mètode de primàries que ha proposat Jordi Graupera ha triomfat justament per això, perquè dona la veu als ciutadans. En diran populisme, n’estic segur. De fet, ja he llegit un parell d’articles en aquest sentit. Però La Crida pretén ser un moviment nacional com en el seu dia ho eren l’ANP d’Arafat o el CNA de Mandela. És veritat que aquests dos exemples van construir-se al voltant d’un lideratge personal fort, tan fort com el que tenien Charles de Gaulle al RPF, Felipe González al PSOE, François Mitterrand al PSF i Willy Brandt al SPD, Helmut Kohl a la CDU, Fidel Castro al PCC o Jordi Pujol a CDC al capdavant de partits convencionals, organitzats a la manera clàssica sota un hiperlideratge. Si convenim que estem vivim una situació d’emergència i que ens toca resistir units, la sort que tenim a Catalunya és que la majoria sobiranista s’identifica políticament amb el centreesquerra, personalment és liberal, i econòmicament és socialdemòcrata o liberal progressista, que seria el mateix. El conservadorisme és, per norma general, unionista i regionalista, encara que vulgui anar mudat amb la roba del vell catalanisme.

La Crida ha arrencat amb la combinació de novetat i sorpresa i per això la “caverna” catalanista li ha saltat al damunt. La por, sempre la por. L’objectiu del sobiranisme hauria de ser guanyar la independència i no pas replegar-se. Tampoc no es tracta de barallar-se per saber qui investirà el 132 president autonòmic. El joc no en val la candela, francament. Només els que somien amb la “normalitat” poden argüir que el naixement de La Crida es deu a una maniobra de la dreta de sempre que malda per no perdre el poder. Els que denunciem el partidisme com a causant de la desunió independentista tenim ideologies diverses i un únic objectiu: transformar la unitat civil en acció política per activar la palanca que ens permeti proclamar la República Catalana. El cec no veurà res encara que encengui tots els llums d’aquella sala d’estar decadent que ja no sap com redecorar.

Publicat a elnacional.cat, 19/07/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s