Narinan, narinan

Léalo en español

Fent camí, © Judith Gangolells

L’expressió anar-hi anant, pronunciada narinan, és sinònima, segons l’amic Josep Espunyes, d’una altra: anar fent (o passant). És una fórmula musical que els de La Trinca van popularitzar amb l’estrofa “I l’OTAN?… Narinan, narinan!” d’una cançó publicada el 1981. Mireu si en fa d’anys que hem de ballar-la. La locució narinan va més enllà del desdenyós anar fentSembla que narinan expressi que encara hi ha esperança. La resignació no sembla que sigui definitiva perquè estem determinats a arribar on ens hem proposat. L’humanisme pessimista beu d’aquesta manera dual de viure. Derrotats i tossuts alhora. La història del catalanisme es podria resumir també així. Ha perdut moltes batalles i encara és viu perquè hi ha hagut qui ha decidit seguir “tossudament alçat” contra la injustícia. Hi ha dies de glòria i dies de fúria, però sense la fúria no s’assolirà mai la glòria. Narinan és el nom d’una ONG, de la qual és secretària l’amiga Eulàlia Comas, que es dedica a donar suport educatiu a infants de 6 a 12 anys en risc d’exclusió social i econòmica. Narinan per infondre confiança.

El PSOE és el gran bastió del règim del 78. La paradoxa és que el sostinguin Unides Podem, el partit sorgit del 15-M, Esquerra, EH Bildu i Compromís. L’agonia del règim té, com la de Franco, diversos marquesos de Villaverde que li allarguen la vida artificialment per por al futur. Al caos. Aquesta setmana s’han aprovat els pressupostos generals de l’Estat que continuen discriminant Catalunya i una reforma laboral, que és l’estafa del segle, defensada per la comunista (?) Yolanda Díaz com la panacea, incomplint la promesa de derogar la llei aprovada pel PP. Felipe González ja va aixecar la camisa a tothom en cinc anys. Va passar de l’eslògan “OTAN, d’entrada no” del 1981, quan la UCD va signar l’acord d’ingrés a l’aliança atlàntica, a fer campanya a favor de no sortir-ne en el referèndum del 1986, que va perdre a Catalunya i al País Basc. La política espanyola, incloent-hi la catalana, està dominada per la mentida. Des d’Esquerra es promou la idea, que coincideix amb el principal argument de l’unionisme, que el 2017 es va enganyar el poble. Devien ser ells els que van enganyar, perquè la majoria de la gent que ens vam comprometre, des de l’anonimat o des de llocs de responsabilitat, no vam ser de cap manera cínics. Cal tenir fetge per dir aquestes coses, per bé que segurament és una manera de pagar un favor. La torna d’un pacte.

L’1 de juliol de 2015 va entrar en vigor la Llei Orgànica 4/2015 de Protecció de la Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa. Incloïa quaranta-quatre conductes, qualificades de molt greus, greus o lleus. Comprenien sancions per fumar porros en un espai públic (ara entenc el cabreig de Gonzalo Bernardos i Jordi Cañas quan en el plató de 8TV vaig preguntar-los si anaven fumats!), fins a perseguir qui intenti frenar un desallotjament o bé cridi a la mobilització mitjançant les xarxes socials. Algunes de les accions dignes de sanció amb multes, que van des dels 100 fins als 600.000 euros, no costa gaire de copsar que es dirigien contra els moviments socials i independentistes. L’acord de govern signat el 2019 pel PSOE i Unides Podem era molt rotund quan en l’apartat 5.6. sobre drets i llibertats civils entonava un d’aquells “puedo prometer y prometo” que “aprobaremos una nueva ley de seguridad ciudadana, que sustituya a la ‘ley mordaza’ para garantizar el ejercicio del derecho a la libertad de expresión y reunión pacífica. Esta nueva legislación, que verá la luz a la mayor brevedad, estará basada en una concepción progresista de la seguridad ciudadana y priorizará la garantía de derechos y la protección de la ciudadanía, y en particular regulará, entre otros, el derecho de reunión, la identificación y registro corporal, la identificación de los agentes, y la derogación del artículo 315.3 del Código Penal”. Tanta eloqüència ja hauria d’haver fet sospitar que dos anys després seríem on érem amb el PP. La llei mordassa segueix vigent i no sembla pas que tinguin intenció de derogar-la ni Pedro Sánchez ni Yolanda Díaz. Ni ells ni els seus socis d’Esquerra, EH Bildu i Compromís.

Tots els mals d’avui arrenquen d’aquella transició que, en part, va ser beneficiosa, però que, com s’ha vist, va emparar una cultura franquista que encara impregna les institucions de l’Estat i limita la democràcia.

Els d’EH Bildu, avui tan pragmàtics i lliurats al PSOE, saben com les gastava el ministre Fernando Grande-Marlaska quan era jutge de l’Audiència Nacional. Un cop apaivagada l’esquerra abertzale, ara és el torn de perseguir Esquerra Castellana (IZCA, segons les sigles en castellà). Aquest és un partit sobiranista i anticapitalista, equiparable a la CUP, fundat per la malaguanyada Doris Benegas, una lluitadora d’origen basc, nascuda a l’exili i morta a Valladolid el 2016. Benegas que era filla d’un dirigent del PNB, germana del polític socialista Txiki Benegas i tia de Pablo Benegas, el guitarrista de La Oreja de Van Gogh, fou una advocada molt combativa des dels anys a la clandestinitat. Militava al Moviment Comunista, un partit d’orientació maoista. El 2012 va ser imputada per l’Audiència Nacional per haver estat una de les impulsores de l’acció Envolta el Congrés. Com que ja no poden anar contra ella, el Ministeri de l’Interior de l’encobridor de tortures s’ha proposat il·legalitzar Esquerra Castellana amb un argument trampós rescatat de les lleis del PP. El 2009, el Tribunal Suprem ja va anul·lar la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles que impulsava Benegas i que va encapçalar el dramaturg Alfonso Sastre, per connivència, suposadament, amb el terrorisme.

Les mordasses silencien la llibertat des de fa dècades. Una altra cosa és que des de Catalunya, amb una classe política entretinguda a saquejar el país, no ens en volguéssim assabentar. Si l’Estat es mostra tan sever amb una organització com aquesta, que té un sostre electoral molt baix, què no pot acabar passant amb els independentistes que no afluixin, especialment Junts i la CUP. No m’interpretin malament. Mentre Catalunya sigui una autonomia d’Espanya, el Govern està obligat a fer política i pactar el que calgui amb els governs de Madrid. Adherir-se a l’estratègia de l’opressor és tota una altra cosa.

El setembre del 2014, Doris Benegas es va querellar contra la delegada del govern a Madrid, Cristina Cifuentes, i el director general de la Policia Nacional, Ignacio Cosidó, per prohibir l’exhibició de simbologia republicana durant la proclamació com a rei de Felip VI. La prohibició es justificava amb la llei de seguretat ciutadana de 1992. El règim del 78 s’ha protegit adés i sempre. Encara recordo la topada que vaig tenir amb el nou ministre d’Universitats, Joan Subirats, l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi. Ell ja militava al PSUC i en aquell acte era membre del servei d’ordre, i jo militava a Bandera Roja. Vam estar a punt d’arribar a les mans —tot i que en aquell temps teníem, com aquell qui diu, una relació familiar— perquè el nostre grup va decidir desplegar una bandera republicana. Per als comunistes ortodoxos reivindicar llavors la república era inadmissible. Si hagués portat una estelada, que és el que hauria hagut de fer, hauríem discutit igualment. Tots els mals d’avui arrenquen d’aquella transició que, en part, va ser beneficiosa, però que, com s’ha vist, va emparar una cultura franquista que encara impregna les institucions de l’Estat i limita la democràcia. Cadascú tria les idees que vol defensar i s’alinea amb qui vol. Uns defensen a l’exili la democràcia, com el raper Valtònyc o Carles Puigdemont, i als polítics del règim del 78 els distingeixen amb l’Orde de Carles III pels seus serveis a la Corona (Pablo Iglesias, Salvador Illa, Meritxell Batet i Manuel Castells, entre altres ministres del PSOE i del PP).

Aquesta és la darrera columna de l’any. Dilluns que ve ja haurem entrat al nou. No serà el darrer any de la llarga lluita per l’emancipació nacional. Una de les malediccions de la història, escriu la historiadora estatunidenca Heather Cox Richardson, és que, per molt que ho desitgem, no podem tornar enrere i canviar el curs que ens mena als desastres. El passat té la seva pròpia i terrible manera d’esdevenir inevitable. Tanmateix, mai no és massa tard per canviar el futur si hom es proposa narinannarinan amb una tossuderia esperançada.

Els desitjo un bon 2022.

Publicat a elnacional.cat, 30/12/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.