Com tirar endavant

Léalo en español

Femme et oiseaux, 1940 de Joan Miró

1. Imaginar el futur o perdre’l. El futur és un enigma que tothom somia. El dramaturg txec Karel Čapek va inventar la paraula robot en la seva obra de teatre, R.U.R. (1920), quan va descriure la primera companyia del món productora d’humanoides artificials. Creats a imatge i semblança nostra, si bé sense sentiments ni emocions. El 1909, l’autor de Passatge a l’Índia, E.M. Forster, va inventar per al conte The Machine Stops una mena d’Internet avant la lettre perquè els humans obligats a viure sota terra es comuniquessin. La corrupció política i la ineficiència governamental figuraven a la novel·la Democracy (1880) de Henry Adams, l’historiador, besnet de John Adams i net de John Quincy Adams, ambdós presidents dels EUA.

Molts altres escriptors han ofert visions imaginàries de societats organitzades d’una manera opressiva i totalitària. Un futur terrible, oposat a la utopia, per exemple, de viure amb senzillesa als boscos de Walden (1854), com reivindicava Henry David Thoreau, un primerenc defensor de la desobediència civil per resistir a la injustícia. L’any 1904 es va publicar en català la novel·la del 1888 La vida l’any 2000, de l’estatunidenc Edward Bellamy. Era alhora una denúncia del sistema capitalista i una defensa de la utopia col·lectivista que a la Catalunya de primers de segle XX només anhelava el món obrer, anarquista i espiritista. Deia Forster que “hem d’estar disposats a deixar anar la vida que hem planejat, per tenir la vida que ens espera”. Dependrà de nosaltres que el futur sigui millor o pitjor, i, sobretot, que no sigui fals, si és que no el volem perdre.

2. La nostàlgia no és el futur. S’ha repetit un munt de vegades un aforisme del teòleg danès Søren Kierkegaard sobre que la vida només es pot entendre mirant cap enrere, però que només es pot viure mirant cap endavant. I és que, com també observava el pare de l’existencialisme, el record és un traïdor que et fereix a l’esquena. Una cosa és actuar tenint en compte el passat i una altra és quedar paralitzat per la nostàlgia. L’única nostàlgia possible, com portava estampat en una samarreta el cartellista valencià Josep Renau en tornar de l’exili, és la que ens podria causar l’enyorament d’un futur que lamentem no poder viure. La política basada en la nostàlgia aboca a l’extremisme. O a la minoració. Les accions han de ser proporcionades a la conjuntura. Un exemple. Els talls de Meridiana Resisteix tenien un sentit el 2019 que ara mateix han perdut. La solidaritat del proïsme pot desaparèixer de cop si no se sap parar a temps.

L’única nostàlgia possible, com portava estampat en una samarreta el cartellista valencià Josep Renau en tornar de l’exili, és la que ens podria causar l’enyorament d’un futur que lamentem no poder viure.

L’extrema dreta s’alimenta d’una idealització del passat perquè s’aferra a les certeses per evitar el vertigen de la llibertat. La nostàlgia és reaccionària. L’independentisme no es pot convertir en un moviment de nostàlgics. La Revolució dels somriures, que la història recordarà així, diguin el que diguin els crítics, estava dominada per la reivindicació del futur. Quan la repressió ha estroncat el procés ascendent a cops de porra, condemnes de presó i exili, la temptació és abandonar. Hi ha qui ja ho ha fet i acusa els resistents de mentiders o de radicals. D’utòpics. No s’adonen que els nostàlgics són ells perquè momifiquen el present encadenant-lo al passat. Els que enyoren el fictici oasi català d’altres temps, quan ens mentien a la cara de veritat, per criticar l’1-O haurien de recordar que no hi ha res vertaderament important que s’obtingui de franc. 

3. Govern de la tirania o democràcia. La vida plàcida que va concebre Bellamy per al 2000 s’ha vist superada per la realitat. La utopia imaginada al segle XIX s’ha dissolt en una realitat més tosca en un segle XXI molt dur. Tinc escrit que l’era dels extrems no va acabar-se, com va prescriure Eric J. Hobsbawm, amb la dissolució de l’URSS. El populisme s’ha anat imposant arreu mentre que la crisi del liberalisme i la socialdemocràcia s’ha redoblat. Ara fa un any de l’assalt trumpista al Capitoli, que és una acció tan icònica, però en sentit contrari, com la frase “We the People of the United States…” que encapçala la constitució dels EUA. Al segle XXI, els governs no saben què fer amb el poble. La multitud els molesta, com als dèspotes il·lustrats, i la col·laboració entre els governs i la societat civil per aprovar polítiques públiques és un eslògan bonic que no ha aconseguit superar la forma coercitiva d’exercir el poder.

Hem tornat a l’època dels administradors i els administrats, com s’ha vist en la gestió de la pandèmia i la presència de militars en les rodes de premsa. Han reaparegut els tics autoritaris de sempre. La decisió del govern neerlandès de reunir cent cinquanta persones de diversos sectors per intentar reduir les decisions precipitades hauria de ser la norma a la UE. No ho serà perquè manca imaginació i valentia. Estic segur que els portaveus del règim del 78 es mofaran de la decisió de Carles Puigdemont d’afiliar-se a la comunitat Web 3. Hi ha obert una cartera pública d’Ethereum per impulsar el projecte de República digital. Si estiguéssim parlant del clima o del feminisme, els que es burlaran del president signarien els motius que l’han portat a fer aquest pas: permetre als ciutadans participar activament en la governació i facilitar que els governs serveixin millor als seus ciutadans. Mentre l’exiliat mira al futur, el PSOE i Unides Podem incrementen la despesa militar en el pressupost del 2022 fins als 22.796 milions d’euros. Superarà la de qualsevol govern anterior —un euro de cada cinc que mourà l’estat anirà a parar als militars— i els seus aliats s’ho empassen. Cadascú tria. “El compromís és el que transforma una promesa en realitat”, va proclamar Abraham Lincoln en decretar l’emancipació dels esclaus. Comprometre’s amb un ideal és treballar perquè la utopia salti dels llibres a l’esfera pública. Intentar-ho és cosa nostra.

Publicat a elnacional.cat, 03/01/2022

Una resposta a “Com tirar endavant

  1. No puc entendre per quina raó, i més ara amb la pressió del govern autonòmic espanyol (en firma de Brimo i tot el que representa) el Tall de la Meridians hauria de ser res del passat. El problema, si de cas, és que no hi hagi un tall (o una acció simbòlica reivindicativa) a cada racó del país.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.