Recuperar la confiança

Léalo en español

Ja fa un any de l’assalt dels extremistes al Capitoli per exigir l’anul·lació dels resultats de les presidencials estatunidenques. La complicitat amb aquells fets de Donald Trump i de bona part dels polítics republicans va ser escandalosa. Aquell intent de cop d’estat es va poder contenir, no sense una gran confusió, si bé els efectes encara es noten ara. L’extrema dreta està adquirint un protagonisme tan gran que la democràcia està en perill a tot arreu. Més enllà que l’estat més poblat del món, la Xina, estigui sotmès a la dictadura comunista, a molts altres estats asiàtics i africans les dictadures comunistes també perviuen. A més, el 2020 el nombre de països que van tendir cap a l’autoritarisme va superar al nombre de països que van avançar cap a la democràcia. La pandèmia va accentuar la tendència prèvia negativa que s’havia iniciat el 2015. Com assenyalen molts experts, des de la dècada dels anys setanta, que és quan va començar l’anomenada tercera onada de democratització, que no es registrava al món un retrocés democràtic d’aquesta magnitud. No és cap exageració. La persecució de dissidents, la restricció de la llibertat d’expressió i la limitació dels drets fonamentals ja no és exclusivament un fenomen del tercer món o dels estats comunistes, postcomunistes o islamistes. Les democràcies liberals també viuen un procés de degradació democràtica espantós. No és tan sols que Hongria, Romania, Polònia o Eslovènia donin mostres d’autoritarisme amb tota impunitat. És molt més.

Des de Catalunya seria de cecs intentar mesurar la salut de la democràcia sense tenir en compte la repressió contra l’independentisme. Els independentistes han tastat la repressió de l’estat espanyol amb la mateixa intensitat que els demòcrates de Hong Kong són reprimits per la Xina. La prova són els informes policials inventats, els escorcolls desproporcionats, les detencions arbitràries i els judicis contaminats, els tribunals a les mans de l’unionisme més descarat i un llarg etcètera que convindria no oblidar. Aquest error, el de mirar cap a una altra banda, ja el van cometre els demòcrates quan van callar davant les arbitrarietats de l’Estat al País Basc simplement perquè el terrorisme etarra era, també, una mostra de vandalisme polític i d’intransigència. Els drets humans no es defensen conculcant-los. Fins i tot els delinqüents tenen drets. Espanya forma part dels anomenats estats híbrids perquè, formalment, és una democràcia, però en molts aspectes és autoritària i corrupta. Aquesta realitat només poden negar-la els que avui estan alineats amb el règim del 78, bé perquè en formen part, com Unides Podem, o bé perquè la por, adquirida amb la repressió, els ha convertit en col·laboracionistes, com ara Esquerra Republicana, EH Bildu i Compromís. El cas del professor Hèctor López Bofill és paradigmàtic del moment que estem vivint. Oriol Amat, antic diputat independentista quan l’unionisme acusava la majoria parlamentària d’impulsar un cop d’estat el 6 i 7 de setembre del 2017, ara intenta expedientar Bofill des de la seva posició de rector de la UPF per una piulada que és una opinió. El virus de la intolerància s’escampa després de la derrota perquè uns quants articulistes, directors de diari i acadèmics busquen acomodar-se a la nova realitat. La censura de la llibertat està a l’ordre dia, aquí i allà, com li acaba de passar a l’amic Xavier Roig amb un article recent.

Totes les tribulacions geopolítiques i comercials que estem vivint, dominades pel triple enfrontament entre els EUA, Rússia i la Xina, apunten a la necessitat de repensar el món. La pandèmia hi obliga encara més.

A tot el continent europeu les restriccions derivades de la pandèmia estan inspirades per un autoritarisme que feia dècades que no es veia. De més a més, els tribunals s’atorguen un paper polític que no els pertoca de cap manera. Els governs prenen mesures, i els tribunals fan i desfan, sense la participació de la societat civil, que fins abans de la pandèmia era el principi bàsic d’una governació consensuada en les democràcies madures. La tendència és centralitzar les decisions, que ningú no se sap ben bé com s’han pres, sense sotmetre-les al control parlamentari. Només els Països Baixos han capgirat la tendència. Els liberals d’esquerra i dels verds han imposat als liberals conservadors de Mark Rutte —cap del nou govern de coalició— la creació d’una comissió integrada per cent cinquanta persones de diversos sectors professionals per intentar reduir les decisions precipitades davant la pandèmia i els seus efectes. No és un comitè de savis, sinó un fòrum de debat d’actors econòmics, socials i intel·lectuals que, a més de proposar mesures, pretén restablir la confiança dels ciutadans. Els treballs d’aquesta comissió han d’acabar a finals de gener i serviran per revisar l’enfocament merament sanitari de la pandèmia. No n’hi ha prou amb el fet que els governs expliquin als ciutadans les decisions que adopten, han de procurar implicar-los en la presa de decisions i retre’ls comptes a cada moment.

Mentre encara no s’havia acabat la Segona Guerra Mundial, l’1 de juliol de 1944 es van reunir set-cents representants de quaranta-quatre estats del món a Breton Woods, l’atractiu llogarret al peu dels pujols que recorden els noms de deu presidents dels EUA. Va aprovar-s’hi el pla de recuperació econòmica dissenyat per l’economista estatunidenc Harry Dexter White, en contra del parer de John M. Keynes. La pretensió era reconstruir un món devastat per la guerra i reorganitzar el capitalisme. El Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç són fills d’aquella reunió i de l’ortodòxia dels EUA, que rebutjaven el model expansiu keynesià. El sistema de Breton Woods agonitza des de fa temps perquè va ser un pacte d’elits i només entre estats. Totes les tribulacions geopolítiques i comercials que estem vivint, dominades pel triple enfrontament entre els EUA, Rússia i la Xina, apunten a la necessitat de repensar el món. La pandèmia hi obliga encara més. La UE ha demostrat que l’immobilisme ha convertit el continent en un actor secundari. No serà fàcil remuntar. La desconfiança s’ha generalitzat i el descrèdit de la política indica que som a les portes d’una crisi social que, aquest cop sense guerra pel mig, enfrontarà els demòcrates als extremistes de dreta i d’esquerra i en contra dels estats autoritaris. L’error seria recórrer a la vella ortodòxia. Restaurar la confiança no vol dir tornar a la normalitat. Cal recuperar la democràcia i desemmascarar els hipòcrites. 

Que el 2022 sigui millor que el 2021 dependrà, en primer lloc, de si realment s’arriba a controlar la pandèmia arreu del món, com també ho serà acordar una política global. No s’hi val a aïllar Europa o Nova Zelanda si no es vacuna la població d’Àfrica o de Llatinoamèrica. La fractura entre el nord i el sud continua sense sanar. El món no ha distribuït vacunes i teràpies contra la covid-19 de manera equitativa. En un món globalitzat, el virus surt de la Xina i muta a Sud-àfrica. És urgent, per tant, la reforma de les Nacions Unides, un organisme que també es va crear després de la Segona Guerra Mundial i que avui dia ja es veu que serveix de ben poc. Molt abans que esclatés la pandèmia ja es discutia sobre la reforma institucional de les Nacions Unides. El desori provocat per la pandèmia, però també el declivi de la democràcia fan més urgent que mai reimaginar el món i les formes de governar-lo.

Publicat a elnacional.cat, 06/01/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.