Nihilisme independentista a Catalunya

Léalo en español

Nicola Sturgeon (© Historica Wiki) – Michelle O’Neill (© Jane Barlow) – Laura Borràs (© Jordi Borràs)

1. Perseverança escocesa. Els independentistes escocesos van perdre el referèndum del 2014. Va ser un xoc terrible. Estaven convençuts que ho tenien a tocar perquè algunes enquestes així ho auguraven. La participació va ser altíssima, com és habitual quan allò que s’ha de decidir importa la ciutadania. Va arribar al 84,59 %. Sempre que algú em surt amb la cantarella que les disputes nacionals releguen les coses que realment importen, els trec les dades sobre la participació en els diversos referèndums que han tingut lloc al món sobre aquesta qüestió. Incloc Catalunya, perquè mai abans, si no és en la dècada sobiranista, la participació electoral ha estat tan elevada. La il·lusió escocesa pel referèndum no va acabar bé per als independentistes. Van perdre, 44,7 % a 55,3 % a favor del no. Aquella patacada va tenir les seves repercussions en l’SNP. Per començar es va cobrar la vida política d’Alex Salmond.

Però a les eleccions de l’any passat, l’independentisme escocès es va imposar i l’SNP va aconseguir 64 diputats, que sumats als 8 dels Verds, li permetia superar folgadament la majoria absoluta del parlament de Holyrood, fixada en 65 escons. Salmond, que s’havia escindit per crear el partit Alba, va quedar fora del parlament i, per tant, va ser derrotat definitivament. Les baralles en els si dels partits no són mai bones, però les escissions gairebé sempre es paguen i el peix petit desapareix en la tenebra. Això és el que no van entendre a Catalunya el tàndem Àngel Colom i Pilar Rahola, Joan Carretero o Àngels Chacón, per citar els noms més coneguts.  La setmana passada l’SNP va tornar a guanyar unes eleccions. En aquest cas municipals. Tal com explicava Laura Cercós en la seva crònica, el partit de la primera ministra Nicola Sturgeon va guanyar els comicis, amb un total de 453 regidors, 22 més que en les anteriors eleccions. El camí cap al segon referèndum d’independència a Escòcia passa pel fet que l’independentisme guanyi eleccions i conservi el domini polític.

2. La victòria inútil dels republicans irlandesos. L’antic braç polític de l’IRA, el Sinn Féin, va guanyar les eleccions a Irlanda del Nord de la setmana passada. Han trigat cent un anys a aconseguir-ho. No és poca cosa, sobretot perquè entremig el nombre de morts provocats pel conflicte entre republicans i unionistes ha banyat de sang els carrers de l’Ulster i ha omplert les presons d’activistes que haurien pogut ser magnífics polítics. L’encaix de la minoria protestant a Irlanda no va ser fàcil després de la independència del que avui és la República. Els acords finals, que van comportar la partició política de l’illa, van ser tan controvertits que van costar-li la vida al negociador per part dels catòlics, Michael Collins. Va ser assassinat pels seus col·legues en la guerra civil que va esclatar entre els nacionalistes partidaris i contraris al tractat angloirlandès. La participació es va fer igualment efectiva i els catòlics van passar a ser una minoria, a sobre discriminada, a Irlanda del Nord. L’esperit bel·licista irlandès va justificar un terrorisme —per part dels dos bàndols— que no va cessar fins al 1998.

El Brexit ha provocat un canvi polític a l’Ulster. L’aliança tradicional dels unionistes amb els conservadors anglesos els ha jugat una mala passada. El protocol del Brexit, amb la frontera entre l’illa gran i l’illa irlandesa al mig del mar i uns aranzels especials, ha generat molta inseguretat —i sobretot por— entre els partits protestants que normalment han dominat la precària autonomia d’Irlanda del Nord. L’abandó definitiu de la violència per part de l’IRA, el que no significa que hi hagi hagut reconciliació entre els uns i els altres, ha encimbellat al capdamunt del Sinn Féin un grup de dones que han demostrat tenir una gran determinació i cintura. El Sinn Féin està a punt de convertir-se en el primer partit de la República. Ara ja ho és a l’Ulster. Tot i la victòria, la complexitat dels acords de Pau de 1998, que dona capacitat de veto a les dues parts, pot provocar que aquesta victòria històrica dels republicans no serveixi momentàniament per a res. Tal vegada els republicans no podran investir Michelle O’Neill com a ministra principal, però la reunificació de l’illa és cada dia més a prop. 

3. El nou cicle independentista a Catalunya. La mala digestió de la derrota de 2017, que és difícil d’assimilar perquè va anar acompanyada de dolor, repressió, exili i baralles entre els independentistes no deixa veure el bosc. El nihilisme s’ha apoderat d’alguns sectors independentistes de tal manera que fa feredat constatar-ho. A Catalunya la divisió és marca de la casa. Nyerros i cadells, xarons i jocfloralescos, catalanistes i unionistes, ens hem barallat a cor què vols des de temps immemorials. En l’època contemporània, les lluites socials s’han entrelligat amb la lluita nacional i van convertir Catalunya en una olla de pressió a punt de rebentar. Les tensions revolucionàries, la repressió de l’estat i la incapacitat de les classes dirigents de tenir un projecte per a Catalunya que respongués a l’esperit de catalanitat, que van abandonar a les mans de les classes populars, ha convertit Catalunya en una nació a mig coure. I sort que n’hi ha hagut de la gent normal i corrent, perquè si hagués hagut de dependre d’aquestes elits, ja faria temps que hauríem perdut la llengua, que és el nervi de la nació.

S’acosten unes eleccions municipals. Ara sabem que l’estat va fer mans i mànigues per impedir que Barcelona tingués un alcalde sobiranista. Les elits van “comprar” —gairebé literalment— un polític francès, amb orígens catalans, per participar en l’operació de descavalcar, primer, Xavier Trias, i, després, Ernest Maragall, de l’alcaldia. Ada Colau va ser alcaldessa amb l’aquiescència de Manuel Valls i de les clavegueres de l’estat espanyol. Feta la feina, el francès ha tornat a casa i ens ha deixat la perla, que ha modificat les normes del seu partit per perpetuar-se en el càrrec (ai, la coherència!). Calia impedir, fos com fos, una victòria dels partits independentistes. Si Esquerra i Junts tinguessin una mínima perspectiva històrica, buscarien ara l’entesa per anar plegats almenys a Barcelona. Però això no passarà. A més, Esquerra presenta un candidat de l’ala federalista, Ernest Maragall. Després de la retirada d’Elsa Artadi, Junts té l’oportunitat de buscar un candidat que generi il·lusió. Amb un Biden ja en tenim prou. L’alcaldable de Junts ha de complir almenys tres requisits: que sigui netament independentista, que tingui una mínima experiència i que estigui disposat a bregar en el cos a cos per remuntar i presentar un projecte per a Barcelona com a capital de la nació catalana i com a centre de la modernitat cultural i tecnològica.

Publicat a elnacional.cat, 19/05/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.