Des de l’escó 33

M’afanyo a dir que totes les opinions són respectables, si bé els antics grecs ja ens advertiren que l’opinió és el contrari de la veritat. Les certeses absolutes són del gust de qui no sap debatre. Faig aquest advertiment perquè les notes que poden llegir a continuació deriven de la lectura de l’article “Adeu trinxeres entre ERC i PSC?” que Joan Tardà va publicar a El Periódico ahir, 26 de juliol. Tardà és un home de conviccions profundes, que del 2017 ençà defensa que cal “girar full”, tot i que ell no empra aquesta imatge tan cara a Salvador Illa, per superar la dècada sobiranista, que altres anomenen pejorativament “procés”. Tant si utilitza l’expressió com si no, això no és obstacle perquè, a la pràctica, la conclusió de Tardà sigui la mateixa: que l’independentisme canviï de paradigma i retorni al catalanisme. No és pas un gir qualsevol, perquè té la seva transcendència.

Els orígens del catalanisme polític són clars i estan molt ben estudiats. Jo mateix hi he dedicat bona part de la meva vida acadèmica. Es va constituir com un moviment nacionalista Catalunya endins i regeneracionista respecte d’Espanya. Així doncs, tant des de la perspectiva republicana, Valentí Almirall, com des del conservadorisme de Prat de la Riba, per al catalanisme històric, Catalunya era la Nació i Espanya l’Estat, escrit així, amb majúscula. L’independentisme era cosa d’una minoria, activa però petita, que no va “posar-se de llarg” fins que el coronel Francesc Macià, diputat de la Lliga Regionalista i d’una ideologia més aviat etèria, no va decidir-se a encapçalar les primeres organitzacions independentistes. La culminació d’aquesta iniciativa, que continuava sent nacionalista, però que esdevingué separatista, com se’n deia a l’època, va ser, com tothom sap, la creació d’Estat Català el 1922. Fa tot just poc més de cent anys. Per tant, el camí del catalanisme ja està fet i ha donat els fruits que ha donat, però que han resultat insuficients per als ciutadans de Catalunya que l’1-O es van deixar trencar la cara per defensar el dret a l’autodeterminació.

Vam guanyar l’1-O i vam perdre la independència per moltes raons que ja s’encarregarà la història de posar al descobert, però n’hi ha una que és clara: la repressió. El que em sorprèn més de l’article de Tardà és que hagi assumit com si res que la responsabilitat de l’aparició del que ell anomena “trinxeres” i altres en diríem “blocs” sigui una responsabilitat compartida. Podria preguntar als consellers Joan Ignasi Elena i Joaquim Nadal per què van abandonar el PSC, que era el seu partit de tota la vida, i potser s’adonarà que aquest partit ha estat més responsable que ningú altre en la construcció de “trinxeres”. Si en comptes de parlar de Catalunya, Tardà estigués parlant de Palestina, estic segur que no s’atreviria a fer aquesta afirmació. Quan s’equipara la víctima i el victimari s’està faltant a la veritat. Si el PSC dels “capitans”, encapçalats per José Montilla, no hagués abandonat el catalanisme, per convertir-se en la franquícia del PSOE a Catalunya, segurament els dos consellers encara militarien al PSC i defensarien, com el defensaven, el dret a l’autodeterminació. Posats a fer actes de contrició, ¿no seria més just i adequat que fos Salvador Illa qui reconegués que es va equivocar apostant per aliar-se a l’unionisme de dreta en defensa de l’espanyolitat de Catalunya? Tardà no solament ha fet un pas enrere, sinó que ha “comprat” el discurs socialista —i de la dreta monàrquica que l’acomboia— que els deu anys de lluita per la independència han estat nefastos, han dividit Catalunya i han fet perdre un temps cabdal per a les millores socials. Fins i tot, i no és que Tardà ho escrigui literalment, però es dedueix del que argumenta, els independentistes són culpables que la catalanitat hagi entrat en risc, com si el PSC no hagués abonat Societat Civil Catalana, els Federalistes d’Esquerra o les associacions contràries a la immersió lingüística de la mà de Ciutadans. Oblidar-se de tot això no és eliminar les trinxeres, sinó sepultar l’independentisme amb la terra de la nova planura. Amb la normalitat “revifada” del règim del 78. És legítim postular-ho, tant com que els independentistes no vulguem participar-hi. 

Tardà no solament ha fet un pas enrere, sinó que ha “comprat” el discurs socialista —i de la dreta monàrquica que l’acomboia— que els deu anys de lluita per la independència han estat nefastos, han dividit Catalunya i han fet perdre un temps cabdal per a les millores socials.

Tardà vol un pacte amb el PSC perquè està convençut que “els partits catalanistes [el subratllat és meu] d’esquerra han de fer que el país tiri endavant”. I això per què? Perquè són catalanistes o perquè són d’esquerra? No soc cap fonamentalista. Entenc que la política és l’art del pacte, però, també, de l’engany, perquè la política també va de poder. De qui té el poder, més enllà que calgui assumir que avui dia un poder regional com el nostre té poques possibilitats de subsistir si no aconsegueix cotes molt altes de sobirania, almenys les mateixes que tenen tots els Estats adherits a la UE. És una fal·làcia que PSC, Comuns i Esquerra tinguin la mateixa concepció de la política i fins i tot que comparteixin afinitat ideològica. Amb els Comuns està clar que no, perquè la seva intransigència va fer “caure” el Govern Aragonès i ens ha portat on ens ha portat. A unes eleccions que van “destrossar” Esquerra i de passada l’independentisme, perquè Esquerra i la CUP van patir una patacada que Junts no va poder contrarestar a pesar d’haver fet el millor resultat a les eleccions al Parlament de Catalunya (35 diputats) des que va constituir-se en coalició electoral el 2017 (34 diputats) i en partit fa quatre anys (32 diputats el 2021). No cal fer llenya de l’arbre caigut, però autoenganyar-se no ajuda a sortir d’una crisi.

Des d’un punt de vista ideològic i, per tant, de model social, però fins i tot en la manera de concebre l’acció política, els socialistes tenen més afinitats amb Junts que no pas amb cap altre partit. Entre tots dos partits representen la majoria de les classes populars catalanes. Junts és un front ampli amb gent ideològicament diversa, on hi caben persones com jo mateix, que m’identifico amb el centreesquerra (cosa que comparteixo, per cert, amb Carles Puigdemont), o persones situades més a la dreta. No cal posar noms, tothom els coneix. El nexe d’unió és l’independentisme. Els partits moderns i amplis són —o haurien de ser— això i no coalicions reactives, com ha passat a França, per aturar l’extrema dreta o els energúmens autoritaris que posen en crisi la democràcia. Celebro que l’essencialisme nacionalista català tingui avui un partit que el representi (n’hauria pogut tenir dos si Alhora hagués quallat), i que sigui refugi per als que veuen en la immigració actual el gran perill per a la catalanitat, com en altres èpoques hi havia sectors dins els partits catalanistes —incloent-hi els independentistes— que acusaven del mateix els immigrants espanyols. Tots això està molt lluny de Junts, a pesar de la demagògia que fan servir els diputats republicans a Madrid Gabriel Rufián o Francesc-Marc Álvaro quan valoren el vot contrari de Junts a l’intent del PSOE de “colar” a Catalunya un contingent de menors immigrants avui adotzenats a les Canàries. Ho estan allà i ho estarien aquí perquè la Generalitat no té els recursos adequats (per falta de competències, ergo de sobirania) per atendre el nombre de nens que Pedro Sánchez volia traslladar a Catalunya. Fins i tot ho va reconèixer el conseller republicà Carles Campuzano, de qui sempre he sabut que estava a la meva dreta, quan reclamava “ordre i pressupostos” per entomar la proposta del PSOE.

Valentí Almirall va trencar amb Francesc Pi i Margall per abraçar el catalanisme precisament perquè el líder del federalisme espanyol afirmava coses semblants a les que avui reprodueix Tardà. El catalanisme d’esquerra va néixer per oposició al que avui representa el PSC.

El canvi més radical que s’ha produït en els darrers vint anys a Catalunya és que les bases catalanistes de CiU van evolucionar cap a l’independentisme i això va comportar que un “tsunami”, per dir-ho a la manera de Joan B. Culla, transformés tots els partits o els destruís directament. Els socialistes no van ser immunes a l’aparició de Ciutadans, i no han parat d’acostar-se als seus plantejaments espanyolistes per recuperar un electorat que havien perdut. Ho han aconseguit i la llavor ha fet arrels. CiU va desaparèixer (per això i per la corrupció, tot sigui dit, per ser exactes) i uns es van refugiar en el PDeCAT, altres van crear Junts i van intentar posar en marxa una de les iniciatives polítiques més originals que s’hagin impulsat durant el procés, la constitució (i mort) de la Crida Nacional, i d’altres es van refugiar en el PSC, com Ramon Espadaler i companyia (que no em sembla que siguin gaire d’esquerra). Al final, la recomposició d’aquest món és el que resulta més significatiu per a l’independentisme. Tinc escrit, i per tant puc repetir-ho, sobretot ara que ha decidit retirar-se, que Xavier Trias no és avui l’alcalde de Barcelona perquè no va saber entendre aquest canvi sociològic. Els votants contraris a la Colau ja estaven disposats a votar-lo, a pesar de la identificació de Trias amb l’independentisme, però ell va creure, erròniament, que calia treure’s la “llosa” independentista del damunt, i per això va quedar-se a les portes de l’èxit total. Molts votants independentistes es van quedar a casa. Va guanyar les eleccions, però no va fer prou per tornar a recuperar la vara d’alcalde. Aquest error de càlcul és el que també va provocar la davallada progressiva d’Esquerra. Tardà creu que cal “assumir els accidents electorals” per propiciar una investidura d’Illa. Valentí Almirall va trencar amb Francesc Pi i Margall per abraçar el catalanisme precisament perquè el líder del federalisme espanyol afirmava coses semblants a les que avui reprodueix Tardà. El catalanisme d’esquerra va néixer per oposició al que avui representa el PSC.

Catalunya ha canviat com un mitjó i els reptes que se li plantegen són més greus que no pas una dècada enrere. I, més que mai, cal recuperar el pols independentista, sense falsos unitarismes, cadascú des del seu lloc, des de la seva manera d’entendre la política, que és el que al capdavall diferencia Esquerra de Junts, més que no pas la ideologia. El primer pas, però, és no lliurar el poder “regional”, que nosaltres voluntariosament volem que sigui cada vegada més nacional, a qui, encara ara, és incapaç d’aplaudir el diputat Ruben Wagensberg quan retorna a la cambra catalana després d’uns mesos d’exili. El segon pas és demostrar que l’independentisme és una opció capaç de gestionar l’autonomia amb solvència. El PSC viu fortificat en la seva trinxera i només espera la rendició dels independentistes per tornar a la “normalitat” que Esquerra va combatre amb força fins a convertir-se en un partit gran, fort i implantat arreu. Junts no es rendirà, perquè si ho fes es trencaria en mil bocins; Esquerra tampoc no ho hauria de fer. És un partit necessari.

Aquesta és la meva opinió, que no és la veritat, evidentment, però que intenta explicar on som i què ens juguem amb la investidura que anhela Tardà.