Home
assemblea-de-parlamentaris-a-barcelona

Barcelona, juliol de 1917: Assemblea de Parlamentaris

Fa cent anys, Francesc Cambó es convertí en el promotor d’una “sediciosa” Assemblea de Parlamentaris al marge de l’orde constitucional de l’època. Va tenir lloc a Barcelona i a Madrid el juliol i l’octubre de 1917. Sota la presidència de Ramon d’Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), parlamentaris de totes les tendències van aprovar una proposta en la qual reclamaven l’autonomia per a Catalunya i per a qui volgués, i demanaven la immediata convocatòria d’unes corts constituents que deliberessin sobre l’organització de l’estat, l’autonomia i els problemes militar, econòmics i socials que assetjaven Espanya. Els parlamentaris es tornaren a reunir a l’octubre, aquesta vegada a Madrid. Van aprovar un programa reformista integral (separació de poders, autonomia regional i municipal, reforma democràtica de l’exèrcit, etc.) amb la intenció de fer front al que els historiadors coneixem com la “crisi del règim”.

El cap del Govern, Eduardo Dato, dimití. Llavors Cambó, que havia esdevingut l’element decisiu en la “desobediència” parlamentària, de cop va canviar de parer i tot i haver promès no prestar suport a cap govern que no complís els acords de l’Assemblea, després d’entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de “concentració nacional” presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de Finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d’Instrucció Pública. L’impacte de la vaga revolucionària d’agost d’aquell any sobre la política catalana, així com els efectes econòmics del triomf dels bolxevics a Rússia i de la fi de la Gran Guerra, desembocaren en aquest retraïment dels conservadors. A més, Prat de la Riba va morir l’1 d’agost de 1917 i es produí en el si del catalanisme l’anomenada “crisi de lideratge”, atès que Cambó no tingué mai l’autoritat que havia tingut Prat com a “seny ordenador” de Catalunya.

Cambó accentuà el conservadorisme de la Lliga per afrontar la “guerra social”, que va ser especialment dura entre 1918 i 1922. Fou l’època del pistolerisme que enfrontà la gran patronal i les forces de l’ordre, amb l’aquiescència dels catalanistes conservadors, amb l’anarcosindicalisme. Tot allò va contribuir a la desestabilització i, al capdavall, a l’espanyolització de la política catalana. Al mig, com ha escrit Albert Balcells, quedaren les classes mitjanes i la Mancomunitat, intentant tirar endavant l’autogovern i la renacionalització del país sense decidir-se mai a defensar la República catalana. En aquest ambient, la Lliga va actuar com un partit de dretes pur i dur. A Cambó va passar-li com John Redmond, del Partit Irlandès, aquell grup autonomista que a Londres també feia de frontissa entre liberals i conservadors. Van promoure la “sedició” però no van ser conseqüents per temor. Van amenaçar per tacticisme. El Partit Irlandès, tot i ser el grup majoritari entre els nacionalistes, no va participar en la revolta de Pasqua de 1916 i va acabar essent superat pel Sinn Féin a les eleccions de desembre de 1918. Cambó no havia volgut llançar-se “pels camins de la revolta –explica a les seves memòries–, sinó […] crear al president del consell i als homes més responsables de la política espanyola la consciència d’un perill que fes possible una solució conciliatòria”. Havia apuntat molt amunt i finalment va trair-se ell mateix. Aquell tsunami va debilitar tant la Lliga que va minoritzar-la per sempre més. Només un vell militar espanyol, Francesc Macià, tanmateix diputat independent de la Solidaritat Catalana de 1906 i després de la Lliga, va saber copsar els aires de rebel·lia que corrien per Catalunya i el món. Amb ell, el catalanisme es va decantar cap al separatisme i l’esquerra liberal. Macià fou conseqüent i va triomfar. Després del judici a París pels fets de Prats de Molló, el mite ja estava servit.

Cambó buscà la quadratura del cercle i no se’n va sortir, segurament perquè no es va adonar, fins que fou massa tard, del que ell mateix va escriure a les pàgines del diari madrileny El Liberal del 13 d’abril de 1917: “Yo solo sé que las revoluciones no las preparan los revolucionarios. Sé que las revoluciones estallan en los pueblos que pierden la esperanza en la enmienda de los que les gobiernan. Sé que las revoluciones no las evitan las medidas de represión, que, a lo sumo, alcanzan a aplazarlas.” I tant! Recorden la predicció de Marx sobre que la història es repeteix, primer en forma de tragèdia i després com a farsa? Doncs alerta que algú no repeteixi avui la fi del cagaelàstics que va fer Cambó molt abans de decidir-se a subvencionar els rebels franquistes. La por mata els somnis.

Publicat a El Punt Avui, 06/01/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s