Home

Léalo en español

psoe-psc1

Durant els primers anys de la Transició, quan semblava que els comunistes eren més del que després van ser, a Catalunya la reordenació de l’espai socialista es va fer molt ràpidament després de la mort sobtada de Josep Pallach l’11 de gener de 1977. Els tres partits socialistes, per bé que la Federació Catalana del PSOE no va ser mai un partit en ell mateix, van unificar-se el 1978 i se suposa que d’aquesta manera quedava superada la divisió oberta el 1925 amb la creació de la Unió Socialista de Catalunya (USC), reproduïda el 1946, quan la fracció majoritària del POUM dirigida per Josep Rovira va crear el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). A diferència dels dissidents del PSUC, que es van adherir a l’MSC, la Federació Catalana del PSOE, en fase de reconstitució, no s’hi va voler integrar.

Això passava a l’exili, ja que a l’interior de Catalunya les coses no van ser tan fàcils. En el POUM hi dominava la facció del tàndem Wilebaldo Solano i Juan Andrade, que es va negar a la integració, i això va provocar que la creació de l’MSC a l’interior s’endarrerís gairebé un any. Tanmateix, a la dècada dels anys seixanta, una jove generació influïda pelguevarisme i la lluita anticolonial algeriana va crear nous grups d’inspiració socialista, com ara l’Associació Democràtica Popular (ADP) (1959) de la qual va néixer el Front Obrer de Catalunya (FOC) (1961), l’Aliança Popular d’Esquerra Socialista (APES) (1963), la Força Socialista Federal (FSF)(1964). A finals dels anys setanta, cap d’aquests grups existia, ja fos perquè havien derivat en organitzacions comunistes d’extrema esquerra, ja fos perquè simplement es van dissoldre per desembocar a l’MSC.

A la primera unificació socialista, la que va portar a la divisió entre el PSC (Congrés) de Joan Reventós i Raimon Obiols i el PSC (Re agrupament) de Josep Pallach, si bé reproduïa la divisió de l’MSC de 1966 entre els marxistes (Reventós) i els no marxistes (Pallach), el PSOE no va participar-hi. Com he dit, després de la mort de Pallach els fets es van precipitar. La convocatòria d’eleccions generals per al 15-J de 1977 va propiciar la constitució de la coalició Socialistes de Catalunya, en la qual només van participar el PSC (Congrés) i la FC del PSOE, pas previ a la unificació. El pas definitiu va arribar els primers dies d’abril de 1977, quan el Consell General del PSC i el Comitè Nacional de la Federació Socialista Catalana van aprovar el protocol del “Pacte d’Abril”, que començava afirmant un compromís major: “realitzar la unitat socialista mitjançant un procés que culminarà en la constitució d’un únic Partit Socialista de Catalunya”. Vist avui, quan la gestora d’un PSOE en crisi vol eliminar la singularitat nacional del PSC (PSC-PSOE), fa gràcia que l’òrgan suprem a Catalunya de l’antiga Federació Catalana del PSOE s’anomenés “Comitè Nacional” i que el del PSC-C tan sols fos un “Consell General”.

“Si l’esquerra catalana està en aquests moments tan fragmentada és precisament per l’impacte del fet nacional sobre les organitzacions que se’n reclamen”

 

De llavors ençà cap altre grup polític ha reivindicat l’espai socialista. Durant els anys de la transició, es van escriure un munt de treballs historiogràfics sobre la tradició socialista a Catalunya i, sobretot, sobre la relació entre socialisme i nacionalisme o bé, si es vol dir a la manera d’abans, entre socialisme i qüestió nacional. Jesús M. Rodés, Albert Balcells, Ramon Alquézar, José Luís Martín Ramos i molts altres autors van aportar dades i reflexions sobre la història del socialisme català. Aleshores, més que no pas ara, es buscava la legitimitat en el passat. Al capdavall, la Transició també va propiciar el pacte entre les nacionalitats històriques amb els descendents del franquisme. Sense aquest pacte, que va comportar el reconeixement —i per tant la legitimitat—, dels governs basc i català a l’exili, ara no existiria l’Estat de les Autonomies. Tan important va ser la legalització del PSOE i del PCE com el retorn dels presidents Leizaola i Tarradellas, per bé que es van seguir procediments diferents. La Generalitat es va restablir mitjançant un Reial Decret de 29 de novembre de 1977, per tant amb aquell acte legislatiu es reconeixia explícitament que l’autogovern català era anterior al nou ordre constitucional que encara no s’havia aprovat, mentre que el Govern basc va extingir-se el 17 de desembre de 1979 en un acte celebrat a la Casa de Juntes de Gernika. Leizaola va fer-hi el lliurament simbòlic de les claus de la seu del Govern d’Euskadi a París a Carlos Garaikoetxea, president del Consell General Basc, però en aquell acte tan sols van acudir-hi els representants del PNB i Euskadiko Ezkerra, atès que els consellers del PSE-PSOE i d’UCD ja no reconeixien la legitimitat de Leizaola. Aquesta no va ser una diferència menor entre els capteniments dels nacionalistes bascos i catalans. El PSOE va abandonar el Govern basc un cop aprovada la Constitució el 1978, mentre que el PSC no va posar mai en qüestió la legitimitat històrica de Tarradellas.

El professor Martín Ramos, que amb els anys va arribar a ser coordinador de l’Arxiu del Socialisme Català de la Fundació Campalans, l’any 1974 va publicar un article, “El PSOE y Cataluña. Aproximación a la historia de un fracaso” molt adequat per als dies que corren perquè demostra fins a quin punt és antic el debat sobre la relació entre obrerisme i catalanisme. L’esquerra catalana ha buscat la unitat i sempre ha topat amb el mateix escull. L’any 1933, per exemple, un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia, es va intentar la fusió entre la Federació Catalana del PSOE i la USC. Però com explica Daniel Guerra Sesma, els orígens ideològics diferents de totes dues forces, l’opció per uns referents sindicals també diferents, la diversa evolució política i, sobretot, la manera diferent d’entendre el fet nacional que tenien les dues organitzacions, va provocar el fracàs del projecte. La pretensió de la USC d’actuar sobiranament en l’àmbit de la política catalana, en coalició amb ERC dins un govern d’esquerres a la Generalitat de Catalunya, va topar amb el rebuig d’un PSOE que s’havia radicalitzat i que només doctrinalment era federalista.

“El PSOE no ha entès gairebé mai el significat del catalanisme popular, l’ha menystingut i fins tot l’ha combatut”

 

La història de vegades provoca desassossec, sobretot quan es constata que hi ha fenòmens que es repeteixen una vegada i una altra. El PSOE no ha entès gairebé mai el significat del catalanisme popular. L’ha menystingut i fins tot l’ha combatut. Si el 1910 Pablo Iglesias —el de veritat, per entendre’ns—, s’estranyava, com explicà Rodés, que Gabriel Alomar volgués conjugar obrerisme i catalanisme, avui dia el cap de la gestora del PSOE, l’asturià Javier Fernández, però sobretot la seva mentora, l’andalusa Susana Díaz, volen carregar-se el PSC tal com van pactar-lo el 1978. Si l’esquerra catalana està en aquests moments tan fragmentada és precisament per l’impacte del fet nacional sobre les organitzacions que se’n reclamen, més enllà dels sectarismes fratricides i de la diversa cultura política que separa el PSC d’En Comú Podem, d’ERC o de la CUP. El PSOE obliga el PSC a alinear-se amb l’unionisme de la mateixa manera que Joan Herrera, ara reubicat com a director de l’escola de formació de CCOO, justifica el seu amb una afirmació estadísticament inexacta, com li recorda Andreu Barnils en un bon article. Herrera torna a utilitzar el mateix engany que va emprar l’esquerra catalana el 1914 per aliar-se amb el populista Lerroux simplement perquè no tenia alternativa: “la independència [llavors parlaven del catalanisme] no ha penetrat entre la classe treballadora”. Tanta ceguesa els va portar al desastre.

El PSC té una mala salut de ferro, però la crisi que arrossega té uns fonaments nacionals que els mateixos socialistes catalans es resisteixen a resoldre. Fa més de cent anys, com ja constatava el 1978 Jesús M. Rodés en l’article “Socialdemocràcia catalana i qüestió nacional (1910-1934)”, que la “sospita davant qualsevol intent de vincular socialisme i catalanisme serà a partir d’aquest moment —amb les escasses excepcions que  assenyalarem— la constant mantinguda per les instàncies centrals del PSOE, constant que, com la fal·làcia i fàcil reducció catalanisme = burgesia, es mantindrà al llarg del segle per més d’una correntia del moviment obrer espanyol”. Oi que fa mandra haver de tornar a convèncer-los? El PSC —o el que representa— potser hauria de seguir la proposta de Pallach que l’MSC va refusar el 1966, quan el líder socialdemòcrata es mostrà partidari de dissoldre l’organització socialista en un projecte d’aliança orgànica amb sectors liberals de centreesquerra. Tal com va intuir Pallach, aquí és on hi ha el gruix de l’electorat català, que ara és, a més, obertament sobiranista o independentista.

Publicat a elnacional.cat, 16/01/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s