Senyor president de la Comissió, diputats i diputades, vull agrair, en primer lloc, la presència avui aquí de la Secretària d’Administració i Funció Pública, la Sra. Meritxell Masó, i de les dues meves companyes en aquesta Secretaria, les directores generals Susanna Bouis i Esther Obach. Així mateix, els vull fer notar la presència de l’equip directiu de l’EAPC que m’acompanya: el subdirector general, el senyor Lluís Bertran, i les subdirectores generals, les senyores Eulàlia Pla i Sylvia Alonso. A més, al meu costat està assegut l’adjunt a la direcció, el senyor Manel Bardavio.

Bona tarda a tothom, doncs.

L’any 1912, Enric Prat de la Riba, que des del 1907 era president de la Diputació de Barcelona, va promoure el naixement de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local. Aquella decisió no era improvisada, sinó que era fruit d’una de les conclusions del Congrés de Govern Municipal de 1909.

Un cop constituïda la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1914, l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local va passar a denominar-se Escola d’Administració Pública de Catalunya, que és el nom que té ara, mitjançant un decret de 6 d’abril d’aquell any. La raó era ben simple i responia al pensament de Prat de la Riba, que no concebia un estat modern, com tampoc no ho feia ningú arreu del món en aquells moments, sense que disposés d’una administració forta i preparada. L’Escola havia de ser, en aquest sentit, el centre de formació de funcionaris de la qual s’havia de servir l’estat català, entès de la manera que s’entenia llavors, com l’articulació de l’ideal nacional. Si Catalunya volia ser alguna cosa més que un tros d’estat, va dir Prat de la Riba en prendre possessió de la presidència de la Mancomunitat, calia “preparar i formar uns quadres administratius cultes i competents”. El pensament nacionalista català d’aquella època tenia molt clar, d’acord amb els corrents positivistes predominants a tota Europa, que l’administració és la consolidació de l’obra de govern i que l’única petjada que fa transcendental una etapa de govern és, precisament, l’administració.

En aquella època, a Espanya no hi havia cap altre centre de formació del funcionariat, ni local ni estatal, ni tampoc cap facultat d’estudis polítics o econòmics. Per tant, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya és pionera a tot l’Estat espanyol i respon a l’ideari del catalanisme regeneracionista que mira de crear un instrument propi per millorar l’eficiència de l’administració catalana i dissipar la xacra del caciquisme i la politiqueria local que impedia el progrés del país.

La primera etapa de l’Escola s’entén, per tant, entre la seva creació el 1912 i primera transformació el 1914 i la fi de la Guerra Civil el 1939, que es quan fou suprimida per la dictadura del general Franco. El franquisme va crear llavors, l’any 1940, un entramat institucional que, evidentment, no tenia res a veure amb l’esperit reformista de la Mancomunitat, per començar perquè la seva centralització va ser absoluta i, en segon lloc, perquè la dictadura, que en la primera etapa copiava el model feixista, volia crear una burocràcia que li permetés dominar i subjugar la societat. A diferència del que havia passat amb els catalanistes, la dictadura volia funcionaris gendarmes i no pas servidors del bé públic.

Així, doncs, l’Escola no va reprendre les seves activitats fins l’any 1979. Va ser conseqüència del restabliment de la Generalitat el 9 d’octubre de 1977, per tant amb anterioritat a la Constitució de 1978, i del retorn de l’exili del president legítim de Catalunya, l’Hble Sr. Josep Tarradellas. La represa de les activitats de l’Escola es va produir mitjançant el decret de 14 de maig de 1979, signat per qui aleshores era conseller de Governació, el Sr. Manuel Ortínez, després del Conveni entre  aquest departament i l’Instituto de Estudios de la Administración Local (IEAL), depenent del ministre d’Administració Territorial espanyol Antonio Fontán. La idea que tenien Ortínez i Tarradellas, aquest darrer molt influït pel professor Josep Maria Bricall, era recrear a Barcelona una Escola equivalent a l’ENA francesa per formar equips dirigents capacitats: “El dirigents no surten sols —deia el conseller Ortínez—, cal cultivar-los”.

Les atribucions que fixava el decret de restitució de l’Escola  del 1979es poden resumir en tres. Primera, tenir cura de la selecció, la formació dels funcionaris de la Generalitat i dels funcionaris dels ens locals. Segona, promoure la investigació, l’estudi i la divulgació de les matèries de l’administració pública. I tercera, signar acords amb institucions espanyoles i estrangeres per millor els serveis que havia de prestar l’Escola.

La governança de l’Escola passava per constituir un Consell Rector, una Comissió Permanent, de dimensions més reduïdes que l’anterior, i nomenar un director, que tindria cura de la gestió diària de la institució i es posava al capdavant de l’estructura funcional de l’Escola. El primer director va ser el professor Josep Maria Vallès, qui posteriorment va ser conseller de Justícia sota la presidència de l’Hble Sr. Pasqual Maragall. El professor Vallès tenia al cap un projecte molt ambiciós que es va malmetre per manca de voluntat política i per la inexperiència del moment, tant se val,  però que orientava l’Escola, sobretot, cap a la selecció del personal que havia de cobrir els llocs directius de la nova administració catalana.

La llei que ha regit l’Escola fins el dia d’avui i que ara volem canviar és la Llei 4/1987, de 24 de març, que en l’article 3 regula les funcions pròpies de l’Escola, entre elles tenir cura de la realització de les proves selectives per accedir a l’administració de la Generalitat, però també realitzar proves i impartir els cursos selectius descentralitzats per a l’accés a la condició de funcionaris locals amb habilitació estatal, investigar en matèries relatives a l’administració i la funció públiques, establir intercanvis de col·laboració amb universitats i altres centres d’investigació, etc. L’Escola s’adaptava a l’estructura que anava prenent l’administració catalana, tot i que el seu paper central en la formació i la selecció dels funcionaris ha oscil·lat segons les èpoques i els comandaments polítics que ha tingut.

Els explico això perquè és imprescindible per entendre la decisió de la consellera del Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, l’Hble Sra. Meritxell Borràs, de propiciar un canvi en el model d’Escola Pública. Aquesta decisió s’ha pres sota la presidència del Molt Hble Sr. Carles Puigdemont per adaptar l’Escola a les necessitats dels segle XXI i per modernitzar-la sense perdre el pòsit anterior, que és impressionant.

Amb motiu del centenari de l’Escola, l’any 2012, es col·locar una placa amb la relació dels directors i directores que l’han dirigida. Tots ells són excel·lents professionals que han vetllat per la bona marxa de la institució. Des del 1979 ençà, o sigui en un lapse de temps de 38 anys, l’Escola ha estat dirigida per 15 persones, incloent-m’hi a mi i a altres directors o directores que només van estar en funcions per poc temps. L’Escola ha patit, en aquest sentit, períodes d’inestabilitat que l’han afeblida justament quan l’administració pública anava canviant i el servei públic ja no estava a mans tan sols dels funcionaris, sinó que anava completant-se amb l’aparició d’un sector públic potent. Quan els parli de la governança de l’Escola ja veurem què proposem per estabilitzar-la.

L’encàrrec que vaig rebre de la consellera Meritxell Borràs a principis del 2016, tot just ara fa un any, va ser repensar l’EAPC. Durant aquests 12 mesos l’Escola ha començat un profund procés de transformació. En primer lloc, la transformació ha estat interna, amb una reestructuració organitzativa que va portar a la creació d’una nova Subdirecció General específicament orientada a la recerca i la formació en alta direcció. D’aquesta manera es recuperava l’esperit fundacional del 1914 que no s’hauria d’haver abandonat mai. Les organitzacions que abandonen la formació del seus directius perjudiquen el conjunt i fan anar malament els empleats que depenen de directius mal preparats. Hem confiat massa en què aquesta formació estava garantida per les escoles de negocis.

L’apoderament del personal de l’administració pública passa, en primer lloc, per l’apoderament de la pròpia Escola, però, també, per disposar d’un personal directiu professional, imaginatiu i competent per assolir l’objectiu últim, que no es signar certificats, sinó servir a la ciutadania. La gestió dels interessos públics ja no depèn tan sols del funcionariat i per això cal introduir canvis.

L’objectiu de millorar el servei públic obligava a repensar els àmbits d’actuació de l’Escola des de la perspectiva del servei i no de qui el presta. La nostra obligació era tenir en compte tot el sector públic i no tan sols els funcionaris, de la Generalitat o de l’administració local, tot i que amb la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) s’ha volgut laminar les competències que abans tenia l’Escola en matèria de formació dels treballadors dels ens locals i dels funcionaris amb habilitació estatal. El sector públic és avui molt ampli i té necessitats formatives tan importants com les que tenien els funcionaris. Però és que, a més, en les actuals circumstàncies, el servei públic també depèn de la simbiosi, de la bona simbiosi, entre els empleats públics i els càrrecs electes. La millora tècnica dels servidors públics i de les famílies professionals que hi treballen, ha d’anar acompanyada d’una correcta formació d’aquells que prenen les decisions polítiques que afecten al servei i als que el gestionen. L’Escola ha de liderar l’esforç conjunt de les diverses institucions públiques i administracions catalanes i del seu sector públic en la formació, la captació de talent, la generació i gestió de coneixement i la recerca en matèria de govern, gestió i administració públiques, amb l’objectiu de disposar dels recursos idonis que garanteixin el bon govern de les nostres institucions públiques, ja sigui de nivell nacional, regional o local, sense distincions per raó de la mida del seu àmbit territorial d’actuació, del pressupost, del nombre de ciutadans als quals serveix, de la seva ubicació geogràfica, o de la composició política dels seus òrgans de govern.

I quines són aquestes necessitats formatives?  En el nou model d’Escola que proposem, hem establert tres nivells de formació.

El primer va destinat específicament al grup directiu, en la línia d’anar avançant en la implantació de la figura del directiu públic professional tal com el defineix el Projecte de llei d’Ordenació del Sistema de Direcció Pública Professional de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic, aprovat pel Govern el juliol del 2015. La figura del directiu públic professional correspon a una franja intermèdia entre els llocs propis de la funció pública i els òrgans de decisió política, seleccionat segons criteris d’idoneïtat i competència professional per al seu accés i l’avaluació dels seus resultats. Aquell projecte de llei és la guia per a la implantació d’un procediment obert de selecció, transparent i públic, i garanteix l’accés a llocs directius a aquelles persones, provinents tant de l’àmbit del sector públic com del sector privat, que acreditin unes determinades competències i una experiència professional rellevant. Aquesta és una bona manera la professionalitat dels directius i la idoneïtat d’una persona per exercir un càrrec.

L’Escola ha d’estar preparada per esdevenir el motor d’aquest canvi. És per això que hem refet de dalt a baix el Màster en Direcció Pública que començarà el proper mes de març i que ja ha tingut una molt bona recepció, com ho prova l’acte de presentació que va tenir lloc el passat 19 de gener.

El segon àmbit d’actuació de la nova Escola passa per la formació contínua professionalitzadora dels empleats públics, amb la detecció de les necessitats formatives, la formació a mida i l’impuls dels nous models d’aprenentatge. Totes les grans empreses que donen servei a la ciutadania destinen molts recursos a la formació dels seus empleats, sobretot en l’àmbit de la innovació i en el foment del treball col·laboratiu. Les empreses d’èxit tenen una organització que combina l’estructura vertical de comandament amb l’estructura horitzontal de col·laboració entre diverses unitats per tal de permetre una major eficiència en el servei i la reducció dels costos que aquests serveis impliquen.

El sector públic, sobretot en la part funcionarial, es resisteix a adaptar-se al nous models de treball, però caldrà adoptar-los si és que realment es vol arribar a l’excel·lència que reclama la ciutadania.  La formació ha d’arribar a tots els nivells de l’administració i ha de millorar i reforçar les competències dels empleats públics en aspectes, com ara, l’administració electrònica, el govern obert, la prestació de serveis especialitzats i els codis ètics de conducta per prevenir la corrupció  i qualsevol altra mala pràctica administrativa i, també, per fomentar la igualtat de gènere.

En aquest mateix segon àmbit d’actuació, també volem tenir cura de la formació de les famílies professionals dins l’administració, d’ajudar a la selecció i la formació dels empleats de l’administració local o fins i tot la formació dels càrrecs electes. És per això que caldrà arribar a acords amb aquelles entitats municipalistes, col·legis professionals i entitats supramunicipals que també fan accions formatives. L’aspiració de l’Escola és esdevenir el punt de referència i de coordinació de tots els operadors formatius en tant que som l’entitat pública amb competències reguladores en el sector de la formació dels empleats públics.

El tercer àmbit d’actuació se centra en l’impuls de la recerca i la formació acadèmica. En diversos països del món l’Escola d’Administració Pública és un centre universitari de postgrau. És el cas de Dinamarca, els EUA, Alemanya, Holanda, Xile o Equador, per exemple. La configuració de l’Escola com a organisme universitari és avui un ideal, un visió de com hauria de ser el futur, però de moment només ho pot ser a mitges i en la mesura que arribi a acords amb les universitats. Aquest és el sentit, per exemple, de l’acord de l’Escola amb la UOC per validar el Màster en Direcció Pública. L’Instituto Nacional de Administraciones Públiques (INAP) espanyol, fill d’aquell IEAL creat al 1940, té ara un acord  amb la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) —una universitat d’estiu, però—, per verificar oficialment el seu Màster en Lideratge i Direcció Pública. El món va cap aquí i nosaltres volem establir un nou protocol de relacions amb les universitats perquè l’Escola esdevingui un think-tank dedicat a pensar les polítiques públiques des d’una perspectiva pràctica.

Tanmateix, una escola d’administració pública no és ni una escola de negocis ni una facultat de ciència política. És més que això, perquè a més d’oferir cursos de management o d’ètica pública, treballa sobre la definició de les competències i les habilitats dels empleats públics. Però per aconseguir-ho ha d’investigar i ha d’orientar la recerca per poder transferir-la a l’organització. I en aquest sentit, l’Escola també ha de servir per ajudar les administracions a ser més eficients i a evolucionar. És per això que volem que la futura Escola esdevingui una mena de consultora per assessorar totes les administracions.

La proposta de la nova direcció de l’Escola consisteix a promoure la redacció d’un Projecte de Llei que substitueixi la norma de 1987 que regulava l’Escola d’Administració Pública tal com vam heretar-la per adaptar-la a les necessitats dels professionals dels sector públic del segle XXI i per donar servei a la ciutadania. La filosofia de la nova Escola queda resumida en el nou nom que es proposa, Escola Nacional de Govern i Administracions Públiques (ENGAP), que també hem batejat amb el nom de qui fou el fundador de l’Escola primigènia, Enric Prat de la Riba, en tant que volem que esdevingui una estructura d’estat fonamental per ordenar i racionalitzar la formació adreçada a totes aquelles persones que participen en el sistema de prestació de serveis públics. “Una administració de persones per a les persones”, com ens agrada de dir-ne. Volem que la nova Escola sigui un referent internacional en la generació i la transferència de coneixement de tot allò que concerneix al govern, la governança, l’administració, la gestió i la innovació de les administracions públiques.

Tal com es van plantejar de fer els catalanistes del 1912, avui els sobiranistes només podem aspirar a bastir una escola d’administració que sigui realment nacional i, per tant, descentralitzada. Creiem en una escola Km0, o sigui federalitzada, de proximitat, que tingui presencia en les demarcacions territorials que s’estableixin per llei i que doni servei tant a l’administració de la Generalitats i el seu sector públic com als municipis i el seu sector públic.

La formació és el fonament de la transparència i l’ètica de l’administració pública i són els dos principis inspiradors del bon govern. La formació, la transparència i l’ètica han de contribuir a la millora del rendiment dels serveis públics i han de procurar la promoció del personal. L’estudi i la difusió de les matèries i de les tècniques d’administració són objectius que cal atènyer per a l’enfortiment de l’administració catalana i el seu sector públic i promoure el govern obert. El bon govern, es diu en el preàmbul del Projecte de Llei, sorgeix de la capacitat que té l’administració de posar en valor el talent del capital humà de qual disposa per renovar el compromís entre els administradors i la ciutadania. La formació dels directius i empleats públics, com també dels càrrecs electes, és bàsica per prestar a la ciutadania un servei de qualitat, que sigui eficient i eficaç alhora, tot innovant en les maneres de fer, en els processos i en l’organització. És, probablement, aquesta, una de les millors maneres d’apropar el servei públic als ciutadans, a les persones a les quals servim.

Per acabar, permetin-me que els faci un petit apunt sobre la proposta de nova governança de l’Escola. Les funcions d’aquesta nova Escola no poden quedar supeditades a un legislatura. És per aquesta raó que el Projecte de Llei recupera, en part, l’organització originària de 1914, cosa que fa que l’Escola estigui regida per un Consell Rector i una Comissió Executiva, més reduïda, que es complementa amb un Consell Pedagògic i Científic que fa les vegades de claustre docent. Una estructura així requereix que la direcció sigui exercida per un directiu públic professional durant un període més llarg que l’actual, ja que d’aquesta manera es garantirà la coherència estratègica en la formació dels directius i servidors públics.

Aquest és un procés de canvi que només es pot fer amb el consens de tots aquells que s’hi senten concernits. És per això que l’Hble. Consellera Meritxell Borràs va anunciar ahir que promourem un Pla Nacional del Formació del Sector Públic per acordar els aspectes de la governança de l’Escola de tots, de l’Escola Nacional, però, sobretot, per promoure l’optimització i coordinació de totes les polítiques de formació de les administracions catalanes, subscriure un marc estratègic compartit entre tots els actors que impulsen la formació (universitats, sindicats, associacions municipalistes, diputacions, col·legis professionals, etc.) i per impulsar accions formatives transversals.

Competència, aprenentatge, compromís i ètica són les quatre potes que sostenen la filosofia de la nova Escola que aquest país necessita. La reforma que proposem, que s’alimenta de les experiències reeixides en altres països i, també, de les recomanacions fetes per l’OCDE, són de tal magnitud que reclamen un esforç inclusiu per millorar la formació dels empleats públics, reals garants de l’estat del benestar i de la prevenció de la iniquitat per raons de gènere, de raça o identitat.

Superada l’etapa  d’institucionalització dels anys 80, el nou segle exigeix a les administracions que disposin d’uns càrrecs directius i de personal al servei de les persones que estiguin preparats per afrontar els reptes que planteja una realitat ben diferent, amb una Catalunya integrada a la Unió Europea i en un entorn globalitzat i altament tecnificat, i, per què no dir-ho, amb una Catalunya que aspira a ser una nació sobirana en els concert dels estats del món.

Moltes gràcies.

Vídeo primera intervenció

Vídeos de les dues rèpliques:

Per seguir la totalitat del debat, cliqueu aquí