Independentisme sense lactosa

Léalo en español

Vivim immersos en un temps d’intoleràncies. L’ascens de l’extrema dreta arreu és tan sols un símptoma de la deriva que s’està imposant. No tota l’extrema dreta és igual, evidentment. A França, per exemple, deu fer mig segle que existeix, encara que al principi fos un grup minoritari. A Espanya, incloent-hi Catalunya, l’extrema dreta estava refugiada, primer, en el si del PP i més endavant es va posar a cobert d’UPyD i de Ciutadans. Els ultres van anar fent la seva via amb accions judicials, especialment a Catalunya, en defensa d’una espanyolitat nacionalista i xenòfoba, fins que el 2019 Vox es va convertir en la tercera força parlamentària espanyola. Però a Catalunya l’extrema dreta ja existia de molt abans. Josep Anglada, un antic militant de Fuerza Nueva, liderava un partit ultra i espanyolista, Plataforma per Catalunya, que a les municipals del 2007 va obtenir disset regidors a tot Catalunya. Ho han explicat millor que jo podria fer-ho ara el professor Sergi Pardos-Prado a Xenofòbia a les urnes: Sobre com la reacció contra els immigrants es transforma en resultats electorals (2012), i, recentment, Xavier Rius Sants a Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox (2022).

La peculiaritat de l’extrema dreta espanyola és, precisament, el seu origen. Les seves arrels s’endinsen en el franquisme, que ha estat la dictadura més destructiva de la història contemporània espanyola. Tot i la barroeria repressiva, la dictadura de Primo de Rivera va ser una broma comparada amb el règim criminal instaurat per Franco el 1939. El franquisme va aconseguir transformar la mentalitat de molts espanyols i, a Catalunya, en bona part es va carregar l’esperit modernitzador d’altres temps, quan l’emprenedoria substituïa l’estat i les lluites socials feien avançar el país, de vegades a batzegades violentes. L’adotzenament de molts catalans, incloent-hi els que provenien de l’oposició, va marcar la represa constitucional parlamentària de 1978. És per això que la Generalitat de Catalunya és una còpia dolenta de l’estat espanyol, l’empresariat actua com si encara existís l’Instituto Nacional de Industria, els sindicats són dependents del sistema i la societat civil viu, majoritàriament, subvencionada, com la premsa. La premsa lliure no existeix quan depèn econòmicament del poder. Que lluny que es veu ara la reclamació d’Enric Prat de la Riba, feta el dia de la inauguració de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local de l’any 1914, per “preparar i formar uns quadres administratius cultes i competents”. Es tractava d’evitar així que Catalunya esdevingués un simple tros d’estat. 

El 15-M va morir en trepitjar la catifa vermella. L’independentisme sense lactosa esdevindrà un succedani de l’autonomisme si segueix el mateix camí.

El 15-M i l’independentisme català van emergir com a reacció a aquest estat de coses. Fa un parell d’anys, el periodista Daniel Bernabé declarava, amb motiu de la presentació del seu llibre La distancia del presente. Auge y crisis de la democracia española (2010-2020): “Ara, el 15-M no té gens d’importància, ningú se’n recorda”. A Madrid, el pavelló de Vistalegre es va omplir de gom a gom per escoltar les arengues d’un Pablo Iglesias amb il·lusió. Després del seu pas per la vicepresidència del govern, s’ha hagut de refugiar en la comoditat del comentarista que, com tothom sap, sempre tenim raó en tot. Al llarg dels deu anys que analitza Bernabé, que coincideixen amb la dècada sobiranista catalana, han omplert Vistalegre a vessar Rosa Díez i UPyD, Pablo Iglesias i Podemos, i, quan aquests dos grups populistes començaven a declinar, Santiago Abascal i Vox. El 15-M s’ha diluït entre les bambolines del poder i, paradoxalment, s’ha convertit en el darrer bastió que sosté el règim del 78. No ha plantejat cap embat seriós contra el règim monàrquic corrupte. Podrien haver lluitat de veritat per la República, però no ho han fet. Podemos i les seves sucursals no han donat resposta a l’energia acumulada abans, quan una gran multitud li donava suport.

L’independentisme català és el moviment de ruptura més important que s’ha donat a Espanya des de la fi de la Guerra Civil. Estem parlant de més de vuitanta anys. L’independentisme sí que ha posat en qüestió el règim del 78. La sanya amb què l’Estat reprimeix l’independentisme demostra fins a quin punt els jerarques del règim s’han sentit —i se senten— amenaçats. L’Estat creia més en la independència de Catalunya que no pas alguns dels dirigents independentistes. S’ha pagat un preu molt alt per la gosadia. Cap dirigent del 15-M ha passat per la presó ni s’ha vist obligat a exiliar-se. I quan un diputat seu ha estat inhabilitat, Podem l’ha deixat caure sense problemes. Al revés, l’interessat s’ha quedat sol i ha marxat del partit. Alguns dirigents del 15-M han esdevingut figures rellevants de la política espanyola governamental i no han fet res, més enllà de la retòrica solidària, per evitar la persecució a la qual s’ha vist sotmès el moviment independentista. L’experiència ha estat tan decebedora, que Pablo Iglesias es va tallar la cueta com fan els toreros quan es retiren. La festa s’ha acabat. Ves que l’independentisme no caigui mort a la mateixa platja.

Hem entrat al 2022 i la repressió no s’atura. Entretant, el conseller Joan Ignasi Elena es mostra tan contradictori com l’estafa que va ser la crida del Tsunami Democràtic per ocupar l’aeroport. L’independentisme governamental alimenta amb una mà el moviment popular amb la retòrica de sempre i amb l’altra envia els Mossos d’Esquadra a dissoldre manifestacions com la de la Meridiana. I que consti que jo soc dels que creien que Meridiana Resisteix hauria hagut de replantejar-se com continuar la mobilització. El 15-M va morir en trepitjar la catifa vermella. L’independentisme sense lactosa esdevindrà un succedani de l’autonomisme si segueix el mateix camí. Hi ha qui així ho voldria i per això escriu declaracions d’amor a la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso des de les pàgines d’un dels diaris de l’extrema dreta espanyola. Un independentista decent no s’ho permetria mai. L’independentisme desmobilitzat i sense un pensament sòlid convertirà Catalunya en un oasi recuperat pels aprofitats. Un suïcidi col·lectiu. Aquesta no és la Catalunya dels defensors de l’1-O.

Publicat a elnacional.cat, 17/02/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.