Home

Tinc un amic independentista d’EUiA amb qui discuteixo molt sovint per qüestions estratègiques. Som bons conversadors i molt apassionats. Gairebé sempre anem amb el peu canviat. Sovint em demano el perquè i no sé trofeuia_36bar-hi resposta, més enllà del que em sembla una intransigència ideològica per part seva, perquè no dubto ni un moment del seu sobiranisme. No entenc, atès que jo fa anys que lluito contra el ogmatisme, per què el seu independentisme és menys intransigent que les seves conviccions comunistes. En fi…, com ja han explicat molts sociòlegs i teòrics dels moviments nacionals, Marx era un nacionalista alemany que precisament per això no va entendre mai res del que significava l’alliberament nacional dels pobles.

Just l’endemà de la presentació de la candidatura “Catalunya sí que es pot” al Pati Llimona, vaig escriure un whatsapp al meu amic per fer-li la llesca. Li vaig dir que havia trobat a faltar la seva veu. “Què vols dir?” —va replicar. “Doncs que em sembla molt estrany —li vaig deixar anar— que un independentista com tu accepti presentar una candidatura per a les eleccions del 27-S amb la presència majestàtica i preeminent de Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, els dos capitostos de Podemos”. I és que la famosa confluència d’esquerres es va presentar a Barcelona com si a Catalunya no hagués passat res en els últims quatre anys. El meu amic em va respondre amb un reguitzell de tòpics en contra d’Artur Mas i del neoliberalisme i dels enganys de la dreta, etc. A l’oposició es viu molt bé, vaig pensar, que és el mateix que devia dir-se Varufakis quan va dimitir després de la “traïció” d’Alexis Tsipras.

Es veu que el meu amic pot acceptar que Iglesias i Errejón es plantin a Barcelona a beneir una coalició el propòsit últim de la qual no és el 27-S sinó les eleccions espanyoles —el que inclou prescindir d’IU, el partit germà d’EUiA. “Catalunya sí que es pot” es planteja el 27-S com una mena de primàries per testar què passa i esperar el triomf d’un partit que és més centralista que el PSOE, cosa que és dir molt. Ni en el temps del PSUC, que estava lligat al PCE però mai s’hi va subordinar, s’hauria fet un plantejament d’aquesta mena. Hauria perdut el suport d’aquells que sense ser comunistes van presta-li el seu vot. De Fet, això és el que va passar el 1984, un any fatídic, com ja va pronosticar George Orwell, quan els leninistes i els estalinistes van carregar-se l’únic partit comunista sobirà sense estat. Però, bé, això són figues d’un altre paner.

Raimundo Viejo, Joan Nuet, Ernest Urtasun, Joan Herrera, Dolors Camats, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón

Raimundo Viejo, Joan Nuet, Ernest Urtasun, Joan Herrera, Dolors Camats, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón

El meu amic passa per alt aquestes consideracions i aleshores em parla de La Caixa i del fet que Mas va acceptar el marc autonòmic el 9-N, i que per què no se saltarà mai la legalitat, etc. Em poso a riure i li recordo el que diu Iglesias, el nou messies de la “revolució pendent” a Espanya, sobre els tribunals i la independència de Catalunya. Però el meu amic reprèn el seu argument i em parla de les retallades i de coses així. “Home —li dic—, Romeva és un neoliberal?” I ell em respon: “No, és clar que no”. I en aquest moment li llanço el meu dard per contrarestar els seus: “Doncs si un home d’esquerres com Romeva accepta encapçalar una candidatura com aquesta, per què deu ser?”. Silenci, perquè el meu amic només es mira el món des de la confrontació entre la dreta i l’esquerra, que és la manera com s’ho plantegen els unionistes que els acompanyen —a l’estil d’Antonio Franco, Vicenç Navarro, Xavier Vidal-Folch i la colla de “famosos” habituals—, i és incapaç de copsar la transcendència que Romeva i Rigol, Mas i Junqueras, Reyes i Casals, Guardiola i Llach, etc., s’ajuntin per confrontar-se amb l’estat. Què pot haver-hi de més revolucionari que el moviment sobiranista català?

A Espanya, és evident, el secessionisme és més perillós que reclamar una casa digna per a tothom, que és un objectiu social lloable i necessari. Una exigència per al nou estat. Però em remeto als fets: els únics encausats a España per motius polítics són Mas, Rigau i Ortega i… Arnaldo Otegi, sobre qui encara no he escoltat mai cap veu de Podemos que se’n queixi. Al contrari, el menyspreu és preocupant. Es veu que la reclamació de la llibertat del teu país no és una reivindicació prou substancial perquè la “nova” esquerra et faci cas. És cosa de burgesos o… de “terroristes”, deuen pensar. Li ho retrec i em demana si no crec que Forcades sigui independentista. I li responc amb sinceritat: “És una llunàtica!”.

Si no haguéssim travessat una de les pitjors crisis econòmiques, ara no hi hauria qui es pogués refugiar en l’inventari de greuges socials que desplega el meu amic, prescindint de l’estructura de l’estat i de la falta de reconeixement nacional de territoris com Catalunya. El meu amic és independentista però li cal buscar una altra excusa per no coincidir mai amb Mas, ni amb CDC, ni amb tot el món sobiranista que ell situa a la dreta. De vegades crec que li fa mandra pensar. I, sobretot, que l’aterreix que el considerin de dretes, a ell, que és una home d’esquerres de tota la vida, campió de les causes socials. Li ho deixo anar i riem a gust, com a bons amics, a diferència d’aquells que odien l’adversari, gent com Camats, Herrera, Ubasart i Fachin.

Entre bromes i facècies, el meu amic em deixa anar el que considera que és la bomba definitiva: “Sempre és un plaer debatre amb tu… i mira que no t’he burxat amb en Junqueras”. Ostres, el que faltava! Per a mi, li dic com a reflexió final, tot sacrifici és bo si del que es tracta és d’assolir la independència. La política és l’art de la ductilitat i les oportuVia lliure 11S2015nitats són úniques. Com he defensat en molts articles en l’últim any, per guanyar calia que ens ajuntéssim tots els que creiem que la sobirania de Catalunya és cosa nostra, dels catalans i les catalanes, com diries tu, sigui quina sigui la ideologia de cadascú, i no una concessió de tal o tal polític espanyol quan és a l’oposició. “De prometre ningú es fa pobre”, deia la meva mare per prevenir-me dels xarlatans. Ho he tingut sempre en compte. 

Nosaltres som sobiranistes perquè “som una nació i tenim el dret de decidir”, deixo caure en la part final de la conversa. I ho reblo amb intensitat: els de la llista de “Junts pel Sí” volem poder decidir que Catalunya sigui un estat independent. “Només hi faltes tu, amic meu!” —li dic a tall de comiat amb una mica de melangia. De moment, company, t’espero a la Meridiana l’11-S. Al tram 111, per ser exactes”.

Publicat a elSingular, 22/07/2015 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s