Home

Catalunya és un país dinàmic amb una societat plural, com gairebé tots els països avançats. El problema és, si de cas, la interpretació que n’ha fet la casta intel·lectual que ha dominat durant anys tots els ressorts de la transmissió mediàtica i educativa. La seva interpretació sobre el que és de veritat aquesta societat pluralista, que també s’ha forjat amb l’absorció més o menys afortunada de les diverses onades migratòries, és més ideològica que real. Per això és tan important la lluita pel relat. La Catalunya contemporània només es pot entendre des del pluralisme i, per tant, la seva història és, de fet, la història dels molts conflictes que han modelat la societat, des dels efectes socials de la industrialització fins a les confrontacions polítiques de tot tipus, ideològiques i nacionals, que han prefigurat el present que vivim.

Catalunya no ha estat mai un oasi, malgrat el que va dir al seu dia Josep Benet referint-se a la Guerra Civil, seguint la petja del que havia assenyalat Ferran Soldevila el 1938. Al contrari. El mateix Benet va desmentir-se a les seves memòries quan va revelar que el PSUC havia volgut afusellar-lo en plena guerra. Tot i així, superat el tràngol i al cap de quaranta anys de dictadura, ell no va tenir cap inconvenient a encapçalar el 1980 les llistes electorals dels comunistes. La història és moviment i el dinamisme econòmic i social català ha provocat de tot, “dictadures i dictablandes, setmanes còmiques i setmanes tràgiques”, com afirmava, jocosament, el meu padrí Agustí, de la branca bona dels Millet del Masnou. I és per això que es pot afirmar, sense caure en l’error, que Catalunya va ser el darrer baluard des d’on es va defensar la Segona República i gairebé sense solució de continuïtat també va ser l’escenari on molts catalans es van apressar a alçar el braç per saludar l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona. Una cosa no nega l’altra, com la presència d’un munt de catalans entre les hosts franquistes tampoc no nega que Franco perpetrés el seu cop d’estat, entre altres motius que va argüir per justificar-lo, en contra del catalanisme i del que representava socialment.

“La Catalunya contemporània només es pot entendre des del pluralisme i, per tant, la seva història és, de fet, la història dels molts conflictes que han modelat la societat”

 

Entre els franquistes hi havia cognoms catalaníssims, com entre els republicans també n’hi havia. I amb els franquistes va arribar gent de fora que es va dedicar a sotmetre els catalans, de la mateixa manera que amb l’onada immigratòria dels anys seixanta va arribar gent que de seguida es va convertir en antifranquista, si és que ja no ho era d’origen, i fou precisament aquest seu antifranquisme el que va empènyer-la a defensar la llengua i la cultura catalanes com si fossin pròpies. Insisteixo. L’estrany hauria sigut que una societat avançada no reflectís el pluralisme que Isaiah Berlin definí tan bé en les seves conferències i que hagués estat monolítica com pretenen tots aquells que avui estan obsedits a recuperar l’hegemonia perduda després de la mort del dictador. Els queda, això sí, el món acadèmic i periodístic, que és menys plural que la societat catalana en el seu conjunt.

És per això que personalment no em sorprèn que la macroenquesta cibernètica que ha posat en marxa CCOO amb motiu de l’11è congrés que tindrà lloc el 4 d’abril reveli que el nucli dirigent, encara vinculat als postcomunistes, no representa la realitat de la base sindical, que és molt semblant a com és avui la societat catalana. Aquesta enquesta, que es farà pública d’aquí a uns deu dies, ha demanat la posició sobre la independència i les preferències polítiques dels treballadors i treballadores afiliats (que segons dades de l’organització arriben fins a 140.000 persones), i el resultat, que encara no és oficial, és inapel·lable: el 40% per cent dels afiliats i afilades són partidaris de la independència de Catalunya i el partit més votat és, per bé que a poca distància del segon, ERC. Renoi quin canvi des de l’època dels Paco Frutos o Cipriano García! És clar que aquest gir també es devia produir a la UGT molt abans, atès que l’actual secretari general, Camil Ros, és de la camada que va integrar-se al sindicat “socialista” amb els joves d’ERC que el 1997 van muntar Avalot, l’activa secció juvenil la portaveu nacional de la qual era fins fa poc Afra Blanco, una sobiranista confessa.

La realitat sempre destrueix els tòpics i les interpretacions ideològiques de la història. Catalunya no és el que diuen que és gent com Gemma Galdón, Vicenç Navarro, Andreu Mayayo, Núria Alabao, Josep Ramoneda o Manuel Delgado, per citar algunes icones de l’esquerra nostrada que escriu a la premsa i pontifica a les ràdios. Per començar, no és tan monolítica. Aquests dies estic llegint la biografia de Joan B. Cendrós, el fill del barber que el 1932 va crear l’aftershave de color taronja que el va fer ric. A El cavaller Floïd queda clar que aquell home no era com va pintar-lo Albert Boadella el 1997 (quan deia que era d’esquerres i no pas un titella de la dreta espanyolista com és ara) a l’obra de teatre La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla. La “tribu” no ha estat mai com l’han imaginada alguns artistes i intel·lectuals, la tradició familiar dels quals els ha condicionat irremeiablement, com a tothom.

“La realitat sempre destrueix els tòpics i les interpretacions ideològiques de la història”

 

L’estereotip sobre l’homogeneïtat de la burgesia catalana es desfà davant la monumental biografia de Genís Sinca, per bé que hauria estat millor si l’autor hagués aconseguit controlar l’entusiasme pel personatge. Hi va haver burgesos antifranquistes, encara que no es vulgui reconèixer, i aquest en fou un, que s’enfrontà, a parts iguals, a més, amb Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Quines coses, oi? No sé si Joan B. Cendrós formaria part dels partidaris de la independència de Catalunya, perquè els morts no parlen, però el que sí que sé és que les seves filles i la majoria dels seus néts són rematadament independentistes. El món gira i una part dels burgesos segueixen Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, president de la patronal catalana i defensor del regionalisme autonomista, com els seus avantpassats, mentre que una altra part s’organitza en associacions desacomplexadament sobiranistes, com ara FemCat o el Cercle Català de Negocis, rectificant l’acomodació a l’statu quo dels seus ancestres. Són els “rics” que prenen el relleu d’una generació de burgesos catalanistes que es va comprometre amb el seu país en èpoques difícils sense renunciar a fer diners.

La sort que tenim a Catalunya és aquesta, per bé que la desgràcia és que una part de món intel·lectual continua dominat per gent molt antiga i curta de vista. No és cert, com ven encara ara a Madrid Boadella que el “90% del mundo de la cultura en Cataluña [sea] separatista y en ese 90% incluyo mi propia profesión, que se ha vendido al régimen que hay en Cataluña, donde hay más un ‘régimen’ que una democracia”. Potser el que passa és que, com reflecteix l’enquesta interna de CCOO, els temps estan canviant. Tornen a canviar, si som modestos i fem cas a Bob Dylan, actual Premi Nobel de Literatura, quan als anys seixanta recomanava als escriptors i crítics que creien saber-ho tot que canviessin si canviava el món. Em sembla evident que Catalunya està canviant i que qui ahir perdia, avui està guanyant la partida.

Publicat a elnacional.cat, 13/03/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s