El 28 d’octubre de 1973, cap a les 10 del matí, unes 150 persones de totes les edats i professions van pujar al primer pis de la parròquia de Santa Maria Mitjancera, ben a prop de la presó Model, per celebrar-hi la permanent de l’Assemblea de Catalunya. Aquell diumenge assolellat també debutava Johann Cruyff al Camp Nou. Aquelles persones formaven part dels partits polítics clandestins i dels sindicats il·legals, però també eren membres dels col·legis professionals i de les actives associacions de veïns d’aleshores. Tot i que, com sempre, els assistents arribaven a l’església després de passar un parell de controls de seguretat, la policia va localitzar la reunió i en pocs minuts va començar un operatiu policial de gran envergadura. A dos quarts d’onze, els grisos van irrompre a l’edifici. Aprofitant els primers moments de confusió alguns dels assistents van poder fugir, però la majoria van ser detinguts: 113 persones. Entre els que van intentar fugir baixant a corre-cuita per una estreta escala lateral, hi havia en Josep Solé Barberà i un servidor. Jo aleshores estava a punt de fer 17 anys, ell en tenia 60. Els havia fet el 15 de juny. L’escala conduïa a la capella i vam intentar de barrejar-nos amb els feligresos. En Solé Barberà em va veure i amb veu calmosa i greu em va dir: “Seu aquí, al costat d’aquesta senyora.” Ho vaig fer. La senyora no em va dir res i ell va asseure’s al davant. De seguida, però, el van reconèixer i el van detenir, no sense que ell muntés un petit escàndol per distreure els guripes i facilitar-nos el camuflatge. Ell mateix va narrar els dies passats a la Model en un dietari que el professor Andreu Mayayo va transcriure íntegrament a la biografia que li va dedicar l’any 2007 i que va publicar amb el títol Josep Solé Barberà, advocat. La veu del PSUC (L’Avenç).

Sempre que penso en Josep Solé i Barberà recordo aquell moment i la tranquil·litat que em va transmetre amb l’ordre seca i contundent que m’havia donat mentre la policia ens estalonava. De fet, aquella serenor ja l’havia tastada a casa del meu pare quan l’advocat Solé, dirigent del partit dels comunistes catalans, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, hi anava a sopar amb la seva dona, la Maria Fortuny. En recordo el doll de veu, però també l’olor suau i americanitzada dels Lucky Strike sense boqueta que fumava un rere l’altre. La política antifranquista era tan competitiva com la d’ara, però segurament els polítics es tenien més respecte i companyonia. Al capdavall, l’enemic comú era el règim de Franco i l’ideal, a més, era compartit: recuperar la democràcia i les llibertats nacionals de Catalunya. La seva manera d’entendre la llibertat de Catalunya no podia anar desvinculada de l’alliberament col·lectiu, de la utopia social que va presidir el seu pensament des dels primers anys de militància al Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurin. Potser era una teoria nacional molt bàsica, apresa als manuals marxistes a l’ús, però es traduí en una política sincera, eficaç, integradora i arrelada a la terra.

El dia del funeral de Solé Barberà, el 5 de gener de 1988, celebrat a la parròquia de Santa Joaquima de Vedruna, les mostres de reconeixement van ser explícites. Com explica la crònica de La Vanguradia de l’endemà: «Sobre el fèretre [que havien entrat a pes Gregorio López Raimundo, l’home de la “bondat a la cara”, per dir-ho a la manera de Raimon; Rafael Ribó, Ramon Espasa i Cipriano García], hi havia, a més del crucifix, unes roses vermelles. En arribar al carrer va ser rebut amb aplaudiments pels assistents. A l’interior de l’església, completament plena, hi havia unes 500 persones, entre les quals molts “històrics” de la política catalana». Certament, entre els assistents hi havia la plèiade de personalitats que s’havien conegut entre reixes o en les reunions clandestines d’oposició al franquisme: Jordi Pujol, en aquell moment president de la Generalitat, el president del Parlament, Miquel Coll i Alentorn; l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall; i els consellers Josep Manuel Basàñez, Joaquim Molins, Josep Miró, Joaquim Ferrer, Oriol Badia, Agustí Bassols, Josep Laporte i Joaquim Xicoy, a més dels diputats o senadors Raimon Obiols, Lluís Armet, Justo Domínguez, Joan Colomines, Marc Aureli Vila, Jordi Maragall, Ramon Trias Fargas, Isidre Molas, Jordi Solé Tura, José Luis López Bulla. Joan Reventós i Josep Benet, entre altres. Després d’aquell funeral a Barcelona, oficiat pel monjo benedictí Marc Taxonera amb tres capellans més, l’enterrament va tenir lloc a la Secuita, d’on era originària la seva dona. Davant el panteó familiar, ens explica qui fou diputat i deixeble, Maties Vives, “el plor de la gent de la justícia […] era un “fins sempre” al mestre de tants de nosaltres; els llavis mossegats de molts pagesos davant la seva tomba, expressió de la ràbia impotent davant la mort d’un company; els punys serrats dels treballadors davant les despulles, eren reproducció del puny del Josep enlairat al cant de la Internacional, la fermesa de la Maria, el millor rebut a tots els “segadors” que l’acompanyàvem en aquells moments”.

La vida de Josep Solé i Barberà podia semblar tràgica, atès que fou condemnat a mort dues vegades —pels republicans i pels franquistes— i va passar més d’una dècada a la presó. Però les circumstàncies de la primera condemna ja demostren quin era el seu tarannà. Un cop va ser cridada a files la seva lleva, la de 1934, cessà com a jutge de Reus per incorporar-se a l’Exèrcit republicà. Va participar en diverses accions de guerra fins que un dia, quan estava de permís, no es va reincorporar al batalló del qual era comissari: “Per raons amoroses s’està a Reus més temps de l’estipulat…”, diu el sumari de la seva condemna. Sí, la República va condemnar-lo a mort, condemna que li fou commutada per vint anys de presó, quan ja era un dirigent del PSUC i un heroi de la batalla de Santa Quitèria, perquè el jove Solé es va quedar a Reus al costat de la seva promesa d’aleshores, Carmen Punyed, una germana de la qual estava casada amb Eduardo Serrano Suñer, germà de Ramón, el cunyat de Franco. Una condemna per amor en temps de guerra! La relació amb Carmen Punyed, i indirectament amb el cuñadísimo de Franco, va servir-li de molt quan, un cop acabada la guerra, va ser condemnat novament a mort, aquesta vegada pels franquistes, per la seva militància comunista. No va estalviar-li la presó ni tampoc que aquell amor de joventut s’esgotés, però va salvar-li la vida.

Josep Solé i Barberà era un home alt, de braços llargs i càlids, a qui la bonhomia se li reflectia als ulls que el gruix de les ulleres ressaltaven encara més. Era un personatge d’una vitalitat contagiosa, de verb fàcil i punyent, sense ser mai ofensiu. Va ser la veu pública dels comunistes de Catalunya a finals del franquisme. Va acceptar el repte amb decisió a pesar dels riscos: se li va prohibir exercir d’advocat, se’l va detenir i se’l va empresonar. Per això mateix el 1958 va assumir la defensa de Miguel Núñez. I per això, també, el 1969 va anar a Burgos a defensar la gent d’ETA. Per això, el més de juny de 1975 va participar en el cicle de conferències Les terceres vies a Europa que serví per presentar públicament els líders dels partits encara il·legals. Aquell cicle va ser un èxit total, fins al punt que es va haver de canviar de local per poder acollir el nombrós públic. Solé hi va representar els comunistes catalans perquè el Secretari General del partit, Gregorio López Raimundo, encara vivia en la clandestinitat.

El règim s’esfilagarsava però els riscos d’aquell moment eren evidents. La dictadura va començar a desfer-se (que no vol dir que caigués) amb la mort del general Franco. Aleshores va començar una llarga transició de la qual avui dia encara queden pendents moltes coses, sobretot el reconeixement nacional de Catalunya i la gestió de la memòria històrica. Tanmateix, la mort del dictador va obrir la porta per bastir la democràcia espanyola i catalana. El dia que feia 64 anys, el 15-J de 1977, Solé Barberà va ser elegit diputat a les Corts que es convertirien en constituents. Va repetir com a diputat el 1979. I fou un parlamentari actiu. També va participar en aquella “Comissió dels Vint” que es va reunir al Parador de les Masies de Roda, per redactar l’avantprojecte d’Estatut de Catalunya de 1978, altrament conegut com l’Estatut de Sau. Els set pares de la Constitució espanyola han tingut sempre un reconeixement especial, en canvi els redactors de la llei constitutiva catalana, per insuficient que ara ens pugui semblar, també l’haurien de tenir. L’alliberament comença en la ment i no pas en les proclames. Sempre he cregut que al Pati dels Tarongers o la porta del Parlament, hi hauria d’haver una placa o el que fos amb el nom d’aquells 20 polítics, d’ideologies diverses, que van fer mans i mànigues per recuperar per a Catalunya l’autogovern que havíem perdut el 1939. Macià Alavedra (CDC), Miquel Roca i Junyent (CDC), Laureano López Rodó (AP), Eduardo Martín Toval (PSC), Josep Andreu i Abelló (PSC), Josep M. Triginer (PSC), Josep Benet (independent pel PSUC), Felip Solé Sabarís (PSC), Jaume Sobrequés (Independent pel PSC), Josep Subirats (PSC), Josep Sendra (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Dolors Calvet (PSUC), Josep Verde Aldea (PSC), Marcel·lí Moreta (UCD), Anton Cañellas (UDC), Joaquim Arana (ERC), Manuel de Sàrraga (UCD), Carles Güell de Sentmenat (UCC) i, és clar, Josep Solé Barberà (PSUC), representen encara ara la síntesi de la Catalunya democràtica que avui vol anar més enllà.

“Catalunya té un deute amb Josep Solé Barberà”, va dir Miquel Roca i Junyent el dia de la presentació de la biografia que he esmentat abans. L’oblit, diu el títol d’un conegut poemari de Mario Benedetti, és tanmateix ple de memòria. I la memòria, quan no esdevé venjança, és el millor antídot per combatre la impunitat i el revisionisme historiogràfic, que és el que avui propicien a Espanya algunes fundacions de pensament extremista que dirigeixen persones de posat molt agre. Josep Solé i Barberà era un home “feliç i victoriós”, per dir-ho amb paraules del seu biògraf, que al llarg dels 74 anys de vida va compaginar el compromís de viure amb la necessitat de viure, fins al punt de no recar-li el fet de combinar la defensa de presos i sindicalistes davant el TOP i la Magistratura de Treball amb la gerència d’un dels locals nocturns més coneguts de la Rambla de Barcelona, el Panams. Fou un advocat una mica anàrquic, potser perquè va començar com a passant de Josep Andreu i Abelló que també ho era, però les seves defenses van ser d’una eficàcia provada. Dels 1.407 advocats que van representar les persones jutjades pel TOP en el conjunt de l’estat, Josep Solé i Barberà fou un dels que va defensar més casos, juntament amb els també catalans Montserrat Avilés i Albert Fina (el despatx dels quals acaba de tancar fa ben poc), Luis Salvadores, Francesc Casares, Josep Maria Guasch, August Gil Matamala, Magda Oranich, Enric Leira i Agustí de Semir. L’enyorada Montserrat Roig, a qui la Comissió de Memòria Històrica de Barcelona ha decidit honorar amb un placa que es col·locarà dijous vinent al domicili on va viure, al carrer Bailèn 37, va dir de Solé Barberà «A vegades pensava que mentre hi hagués persones com Solé Barberà, aquest país semblaria una mica més habitable». Personalment, tinc la mateixa sensació. Potser és que l’advocat Solé era un home d’una pasta especial. ¿Qui, si no és un home especial i de caràcter, pot esperar a la nevera de la Model durant 157 dies l’execució de la condemna a mort marcant cada jorn en què la seva vida va estar en suspens en un calendari de l’any 1941? Al revers dels fulls anotava els noms dels companys de galeria que eren portats al patíbul, els dies que havien passat en capella i la cel·la on havien estat reclosos. L’horror, l’espera i l’esperança, tot junt en un full de calendari. Però tots el que vam conèixer Josep Solé i Barberà sabem que aquell home alt i amb bona planta era un personatge coratjós, hàbil i de vegades impertinent que sempre creava expectació. Va néixer circumstancialment a Llívia en el si d’una família de mestres d’escola i va esdevenir un cavaller de Reus per mor d’una humanitat que commovia l’ànima. Ell era també un italià frustrat, com es diu que un dia va definir els catalans. I ho era per la personalitat versallesca que tenia i pels enrevessats procediments que gastava pel salvar els seus clients, com quan per defensar Miguel Núñez va llegir sencera al tribunal que el jutjava una revista clandestina que es va treure de la butxaca i que parlava de la reconciliació nacional.

En fi, Josep Solé i Barberà era un home bo, fi en el tracte, divertit i trapella. Difícil de dominar fins i tot pels seus companys de files, dels quals va discrepar sense deixar de ser-los lleial. Era un home rialler en “Tiempos tristes —com els que descriu Rafael Alberti en un delicat poema—, feroces, de condenas a muerte/ Tiempos en que es casi un delito contemplar las flores…”. Josep Solé i Barberà va superar l’escull de les dues condemnes a mort i va delinquir tant com va poder per aconseguir contemplar les flors cada dia.

Moltes gràcies.

Una versió reduïda d’aquest text ha estat publicada a El Punt Avui del 13 de juliol del 2013 amb el títol, Josep Solé i Barberà, 100 anys

Resum de la intervenció del MH Sr. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya